Hic et nunc

Hic et nunc torna a canviar. A partir d'avui la direcció d'aquest blog serà www.blaiserver.net. Després d'haver-ho pensat bastant, per fi m'he decidit a adquirir un domini .net (he intentat agafar un .cat, però està massa car) i aconseguir així la independència total i absoluta del problemàtic awardspace. A pesar del canvi de direcció, el contingut del blog es mantindrà i les ganes posades en ell seran les mateixes que fins ara, o inclús majors.Pregue a tots aquells que tinguen enllaçat aquest blog que canvien la vella direcció per la nova (www.blaiserver.net).

Valete amici! 

Potser us semble que m’estic repetint massa, però no ho puc evitar. Ací us deixe avui un missatge que m’han enviat per correu i que és una mostra més de la desídia i del menyspreu de l’administració valenciana de cara al valencià.

Hola, a la següent pàgina web de la Generalitat Valenciana

http://www.prop.gva.es/reportes/expdc.asp?id=281

referent a les proves de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, podeu trobar com la paranoia lingüística i els automatismes han fet que es tradueixen certs topònims del valencià al castellà amb uns resultats esgarrifosos i del tot destrellatats.

Heus ací els exemples més destacats, fa risa però és per a plorar:

• Castellón de La Llanura: Conocimientos Orales, Grado Elemental, Medio (Dos Turnos) y Superior.

• Gandía: Escuela Politécnica Superior de Gandía. Cra. Nazaret-Aceituna, s/n. Grauo de Gandía.

• El Valle de Uixó: IES Honori Garcia. C/ Instituto, s/n.

• Valencia: Universidad Politécnica. Camino de Verdadera, s/n.

Cada dijous al voltant de les deu i mitja del matí, dins del programa El matí de Catalunya Ràdio, Màrius Serra fa una secció anomenada “Lecturàlia“. El tema principal d’aquest espai és la lectura, ja que s’hi proposen i recomanen llibres interessants de tot tipus, però a més a més, cada setmana es destaca un blog. Avui el blog destacat ha estat aquest, Hic et nunc.
Fa un parell de dies m’enviaren un correu dient-m’ho, però encara no m’ho havia acabat de creure fins avui quan, en arribar de l’institut (em sap greu no haver-ho pogut escoltar en directe), he accedit a la web de Catalunya Ràdio i gràcies l’arxiu d’àudio he pogut escoltar tot el programa.
Sols dir que moltes gràcies per haver pensat en aquest blog i moltes gràcies a aquells que el lligen habitualment (o simplement que el lligen), ja que sense ells tot açò no hauria estat possible. Podeu escoltar el Lecturàlia d’avui ací.

Valete!

Una de les coses que més em va colpir quan vaig anar a València fa unes setmanes (encara que en el fons no em sorprengué gens) fou la següent anècdota:
Després d’haver-nos passat tot el matí visitant el centre històric de la ciutat (la Llotja, l’església dels Sants Joans, la de Santa Caterina, la Seu…) i d’haver recorregut les sales del Museu de Belles Arts de València Sant Pius V, ens dirigirem a les torres de Serrans per pujar-hi i pegar-hi una miradeta. Un cop dalt, i mentre observàvem les vistes, escoltàrem un grup d’estudiants, un poc més joves que nosaltres, que conversaven. En aparèixer nosaltres al seu camp auditiu i, després d’escoltar-nos xerrar, sembla que els sonà estrany l’idioma que parlàvem, un tal “català”, i comentaren en veu baixa i entre ells que si érem italians. Nosaltres no férem cas del comentari, ja que ens agafà bastant desprevinguts, i continuàrem gaudint de les meravelloses vistes que es poden contemplar des de les majestàtiques torres, intentant oblidar aquestes desafortunades paraules.
La cosa, però, no acabà ací: minuts després, els sentírem parlar de futbol, concretament del València C. F. i un de nosaltres, atrevit ell, gosà deixar caure un “visca el Barça!“, potser fer un poc la punyeta després del seu desgraciat comentari. No podia haver elegit pitjors mots. En escoltar les paraules del meu amic esclatà la tempesta i, després d’alçar-se tots d’un bot i obsequiar-nos amb una mirada carregada d’odi i de menyspreu, ens engegaren un “catalanes aquí, no!!” i abandonaren les torres. Nosaltres començàrem a riure, però jo estava esgarrifat i petrificat (encara que em podia imaginar aquesta reacció en aquest context).
I sí, aquesta és la situació d’aquells que ens sentim alguna cosa més que valencians de falla i mascletà, d’aquells que parlem el català del País Valencià, d’aquells que ens resistim a perdre la identitat i la nostra estimada cultura. Supose que aquesta reacció podria haver-se donat el qualsevol altre lloc del territori espanyol d’haver-nos trobat amb uns individus com aquells, però ací al País Valencià açò és doblement trist i dramàtic, ja que sembla que no som benvinguts ni al nostre país (aquest és un clar exemple que el terme “nació” no va lligat al terme “territori”, sinó als termes “llengua”, “cultura”, “origen”…).
Sobre la relació entre el “país i la “nació” o cultura, promet escriure un post pròximament.

Avui he anat de calçotada a la meva caseta i, després de menjar-me una quantitat considerable de deliciosos calçots, de carn i d’embotits, he anat a pegar una volta pel camp per baixar l’opípar dinar. Passejant entre els tarongers he pogut fer unes quantes fotografies, ací us en deixe una, però si en voleu veure més cliqueu ací.

Què us semblen?

Aquesta nit tindrà lloc a Verges el segon concert de comiat de Lluís Llach. Llach ha estat, és i serà una de les grans figures de la cançó catalana de tots els temps. Jo he tingut l’enorme plaer d’acudir a dos dels seus concerts, els dos a Pedreguer, un l’any 2002 i l’altre el passat 2006 i he de dir que m’hauria agradat acudir a molts més dels seus recitals. Les seves cançons, sempre plenes de sentiments i d’emocions, de missatges i de valors, de força i de tendresa, m’han acompanyat al llarg de la meva encara curta vida. En homenatge a Lluís Llach ací us deixe dues de les seves cançons que més m’agraden, Jo hi sóc si tu vols ser-hi i La gallineta:

L’altre dia ja us vaig parlar del tema, però m’he assabentat per Sergi d’una campanya contra el tancament de TV3. Si hi esteu d’acord, envieu aquest text a les següents adreces:

• https://registrotelematico.mityc.es/aplicaciones/infoabonados/InfoSia.aspx (Ministeri d’Indústria).
• http://www.pre.gva.es/val/buzon.htm (”Molt Honorable” president Camps).

NO AL TANCAMENT DE TV3 AL PAÍS VALENCIÀ!!!

Aquesta vesprada, com tots els divendres, hem tingut assaig de teatre. Aquestes setmanes estem acabant d’enllestir els últims detalls de Parole, l’obra que finalment representarem el proper dia 3 d’abril a l’Espai Cultural de Pedreguer.
Enguany ha estat un any complicat per a a la companyia de teatre de l’IES Pedreguer, L’estranya família, a causa dels abandonaments que provocaren un canvi d’obra fa uns mesos. A l’inici del curs l’obra elegida per a ser representada fou La presó, però sorgiren diversos problemes (poca serietat i poc compromís d’alguns dels membres de la companyia, falta d’actors…). Aquests entrebancs feren que els directors prengueren una decisió radical: començar des del principi, sols amb aquells realment compromesos amb el projecte i amb una obra totalment diferent. I així ho férem, ens tornàrem a repartir els papers i començàrem a assajar la nova obra, bastant més fàcil que l’anterior.
Després d’uns mesos d’assajos, ara per fi ens apropem al dia de l’estrena. Espere que hi assistiu (almenys els residents a Pedreguer) i que us ho passeu tan o més bé del que ens ho passem nosaltres assajant. Ha començat el compte enrere, la funció està a punt de començar.

Ací us deixe una galeria d’imatges de l’assaig d’aquesta vesprada per si voleu veure’ns en acció.

Avui iniciem una sèrie d’articles sobre els monarques de l’antiga Corona d’Aragó. En el post d’avui parlaré sobre la creació del Casal de Barcelona i la unió d’aquest amb la dinastia Ximena que provocà el naixement de la Corona d’Aragó.

El comtat de Barcelona nasqué l’any 801 amb la conquesta de Barcelona per part dels monarques Carolingis, que incorporaren el comtat al regne franc. El territori guanyat als musulmans i depenent dels monarques Carolingis passà a anomenar-se Marca Hispànica. A poc a poc els llaços entre els comtats catalans i la monarquia franca s’anaren debilitant i l’autonomia anà consolidant-se. Aquesta tendència anà unida a un procés d’unificació dels comtats catalans fins a formar entitats polítiques més àmplies. Guifré I el Pilós, l’últim comte nomenat pels reis francs, representà aquesta orientació i aconseguí unir sota el seu comandament una sèrie de comtats que transmeté en herència als seus fills. Mort Guifré el 897, la unitat es trencà, però el nucli format pels comtats de Barcelona, Girona i Vic continuà unit.
Durant el segle X els comtes de Barcelona reforçaren la seva autoritat política i anaren allunyant-se progressivament de la influència franca. El 985, Barcelona, llavors governada pel comte Borrell II, fou atacada i incendiada pels musulmans. El comte esperà l’ajuda del rei franc, però les tropes aliades no aparegueren, cosa que generà un gran malestar. L’any 988, la dinastia Carolíngia s’extingeix i és substituïda per la dinastia Capet. Borrell II fou requerit per a jurar fidelitat al nou monarca franc, però Borrell no hi acudí. Aquest fet significà la independència del comtat de Barcelona. A partir d’aquest moment anaren succeint-se comtes fins que Ramon Berenguer IV accedí al tron.
Ramon Berenguer IV de Barcelona, dit el Sant, nasqué el 1113. Fou fill de Ramon Berenguer III i de la seva tercera muller Dolça de Provença. Durant els tres primers anys del seu govern hagué de fer front a la pressió exercida per Alfons I d’Aragó a les terres frontereres amb Catalunya, i ocupà Mequinensa (1133), Horta de Sant Joan i altres localitats situades entre el Matarranya i l’Ebre, però, el 1134, fracassà en la conquesta de Fraga.
El 1137 s’acordà el casament de Ramon Berenguer, que tenia uns 23 anys, amb Peronella, filla de Ramir II d’Aragó i amb un any d’edat. La sobirania aragonesa fou traspassada al comte, però Ramir retingué el títol de rei, rebent Ramon Berenguer el de príncep dominador d’Aragó. Però a continuació hagué de solucionar els problemes creats pel testament d’Alfons I d’Aragó (que havia deixa els seus regnes a les ordes militars). Seguidament es dedicà a prendre terres als musulmans i el 1141 Alcolea, Xalamera, Pina i Velilla ja havien estat conquerides. El 1142 es conquerí Montsó i fou repoblada Daroca. Ramon Berenguer i Alfons VII de Castella arribaren a un acord pel qual el comte cedia Sòria i tot el que havia posseït Alfons més enllà de la serralada Ibèrica i, a partir d’aquest moment la relació entre ambdós cunyats fou cordial, excepte en els afers de Navarra, que el comte intentà annexionar a Aragó, però sense èxit. Continua llegint »

Demà tenim examen de grec a segon de batxillerat. La prova consistirà en la anàlisi i la traducció d’algun fragment extret d’un dels catorze primers paràgrafs de l’Apologia de Sòcrates del grec Xenofont i d’unes preguntes sobre dos temes de cultura (els oracles i les festes gregues). Ací us deixe del vuité al tretzé paràgrafs de l’Apologia:

8 ὀρθῶς δὲ οἱ θεοὶ τότε μου ἠναντιοῦντο, φάναι αὐτόν, τῇ τοῦ λόγου ἐπισκέψει ὅτε ἐδόκει ἡμῖν ζητητέα εἶναι ἐκ παντὸς τρόπου τὰ ἀποφευκτικά. εἰ γὰρ τοῦτο διεπραξάμην, δῆλον ὅτι ἡτοιμασάμην ἂν ἀντὶ τοῦ ἤδη λῆξαι (regeix genitiu) τοῦ βίου ἢ νόσοις ἀλγυνόμενος τελευτῆσαι ἢ γήρᾳ, εἰς ὃ πάντα τὰ χαλεπὰ συρρεῖ καὶ μάλα ἔρημα τῶν εὐφροσυνῶν.

9 μὰ Δί’, εἰπεῖν αὐτόν, ὦ Ἑρμόγενες, ἐγὼ ταῦτα οὐδὲ προθυμήσομαι, ἀλλ’ ὅσων νομίζω τετυχηκέναι καλῶν καὶ παρὰ θεῶν καὶ παρ’ ἀνθρώπων, καὶ ἣν ἐγὼ δόξαν ἔχω περὶ ἐμαυτοῦ, ταύτην ἀναφαίνων εἰ βαρυνῶ τοὺς δικαστάς, αἱρήσομαι τελευτᾶν μᾶλλον ἢ ἀνελευθέρως τὸ ζῆν ἔτι προσαιτῶν κερδᾶναι τὸν πολὺ χείρω βίον ἀντὶ θανάτου.

10 οὕτως δὲ γνόντα αὐτὸν ἔφη [εἰπεῖν], ἐπειδὴ κατηγόρησαν αὐτοῦ οἱ ἀντίδικοι ὡς οὓς μὲν ἡ πόλις νομίζει θεοὺς οὐ νομίζοι, ἕτερα δὲ καινὰ δαιμόνια εἰσφέροι καὶ τοὺς νέους διαφθείροι, παρελθόντα εἰπεῖν·

11 ἀλλ’ ἐγώ, ὦ ἄνδρες, τοῦτο μὲν πρῶτον θαυμάζω Μελήτου, ὅτῳ ποτὲ γνοὺς λέγει ὡς ἐγὼ οὓς ἡ πόλις νομίζει θεοὺς οὐ νομίζω: ἐπεὶ θύοντά γέ με ἐν ταῖς κοιναῖς ἑορταῖς καὶ ἐπὶ τῶν δημοσίων βωμῶν καὶ οἱ ἄλλοι οἱ παρατυγχάνοντες ἑώρων καὶ αὐτὸς Μέλητος, εἰ ἐβούλετο.

12 καινά γε μὴν δαιμόνια πῶς ἂν ἐγὼ εἰσφέροιμι λέγων ὅτι θεοῦ μοι φωνὴ φαίνεται σημαίνουσα ὅ τι χρὴ ποιεῖν; καὶ γὰρ οἱ φθόγγοις οἰωνῶν καὶ οἱ φήμαις ἀνθρώπων χρώμενοι φωναῖς δήπου τεκμαίρονται. βροντὰς δὲ ἀμφιλέξει τις ἢ μὴ φωνεῖν ἢ μὴ μέγιστον οἰωνιστήριον εἶναι; ἡ δὲ Πυθοῖ ἐν τῷ τρίποδι ἱέρεια οὐ καὶ αὐτὴ φωνῇ τὰ παρὰ τοῦ θεοῦ διαγγέλλει;

13 ἀλλὰ μέντοι καὶ τὸ προειδέναι γε τὸν θεὸν τὸ μέλλον καὶ τὸ προσημαίνειν ᾧ βούλεται, καὶ τοῦτο, ὥσπερ ἐγώ φημι, οὕτω πάντες καὶ λέγουσι καὶ νομίζουσιν. ἀλλ’ οἱ μὲν οἰωνούς τε καὶ φήμας καὶ συμβόλους τε καὶ μάντεις ὀνομάζουσι τοὺς προσημαίνοντας εἶναι, ἐγὼ δὲ τοῦτο δαιμόνιον καλῷ καὶ οἶμαι οὕτως ὀνομάζων καὶ ἀληθέστερα καὶ ὁσιώτερα λέγειν τῶν τοῖς ὄρνισιν ἀνατιθέντων τὴν τῶν θεῶν δύναμιν. ὥς γε μὴν οὐ ψεύδομαι κατὰ τοῦ θεοῦ καὶ τοῦτ’ ἔχω τεκμήριον: καὶ γὰρ τῶν φίλων πολλοῖς δὴ ἐξαγγείλας τὰ τοῦ θεοῦ συμβουλεύματα οὐδεπώποτε ψευσάμενος ἐφάνην.

8 “Correctament els déus se m’oposaven a la revisió del discurs”, deia ell, “quan em semblava que tot allò que ens permet escapar s’ha de buscar de totes les maneres. Perquè si haguera realitzat això, és evident que m’hauria preparat per a, en comptes d’acabar ja la vida, morir apenat o per enfermetats o per la vellesa cap a la qual flueixen totes les dificultats i la totalitat de les privacions de l’alegria.

9 Per Zeus! ” digué aquell “oh Hermògenes!, jo no estaré disposat a açò, sinó que, si disguste els jutges exposant totes les coses belles que pense haver obtingut, no sols dels déus, sinó també dels homes, i aquesta opinió que jo tinc sobre mi mateix, preferiré abans morir que viure sense llibertat inclús pregant guanyar una vida molt pitjor, abans la mort”.

10 Digé ell, havent pensat així, després que els [seus] adversaris l’acusaren de que no creia en els déus en els que creu la ciutat, i de que introduïa noves divinitats, i de que corrompia els joves, digué havent-se avançat per parlar:

11 “Però jo, oh homes!, admire primer de Melet açò, havent opinat perquè [per quina opinió] diu que jo no crec en els déus en els que creu la ciutat: ja que, evidentment, no sols els altres que estaven presents, sinó també el mateix Melet em veien fent sacrificis en les festes comunitàries i en els altars públics si volien.

12 I d’altra banda, com jo introduiria noves divinitats dient que una veu de una divinitat se m’apareix assenyalant allò que és necessari fer? Doncs també els que utilitzen els sorolls dels pardals i els crits dels homes fan les seves conjectures sese dubte amb veus. Algú discutirà que els trons no parlen o que no són un auguri més gran? I la mateixa sacerdotessa de Delfos en el seu trípode no envia també amb la veu allò que ve de la divinitat?

13 Però, certament, tots no sols diuen, sinó que també pensen açò de la mateixa manera que jo dic que no sols la divinitat coneix el futur, sinó que també l’anuncia a que vol. Però uns especifiquen que els que fan prediccions són auguris i veus i presagis i endevins, en canvi jo anomene açò geni diví i, anomenant-lo així, crec dir no sols coses més vertaderes, sinó també més pietoses que els que atribueixen el poder dels déus als pardals. Tanmateix, d’aquesta manera no mentisc contra la divinitat i tinc aquesta prova: doncs havent anunciat a molts dels amics les advertències de la divinitat, en cap cas evidentment em vaig equivocar”.