Hic et nunc

Aquests dies està fent una calor mortal (i ho dic literalment) a Pedreguer. Sense anar més lluny, el passat diumenge vaig anar a la piscina i havent estat menys d’una hora al sol vaig acabar com una tomaca, amb l’esquena tota cremada.
Per tal de refrescar-vos un poc ací us deixe una sèrie d’espots publicitaris graciosos i refrescants (són d’una marca de refrescs) que m’he trobat per internet. Tots ells reflecteixen veritats absolutes en la vida humana. Ací van:

El primer ens parla de les relacions entre amics i amigues.

El segon de certes necessitats fisiològiques (no us espanteu).

El tercer d’un sisé sentit que posseeixen les dones.

I el quart de la gràcia que ens produeixen les desgràcies dels altres.

Bé, espere que aquests vídeos us lleven un poc la calor de damunt.

Actualment vivim en una societat capitalista, fruit de la revolució industrial i de l’ascens de la burgesia al poder polític. Aquest capitalisme es basa en la voluntat d’enriquiment de les classes dominants (la burgesia), que està per damunt del benestar de les classes mitjanes i baixes de la societat. Aquest sistema, nascut a Anglaterra entre els segles XV i XVIII, fou analitzat i criticat al segle XIX per Karl Marx i Friedrich Engels en la seva obra conjunta “El Capital”. A partir d’ací nasqué el comunisme, amb l’objectiu d’aconseguir la substitució de la societat capitalista per una societat sense classes, mitjançant la revolta dels obrers i l’establiment temporal d’una dictadura del proletariat per acabar totalment amb el domini burgès.
El 1917 esclatà la Revolució Russa, els obrers, instigats per Lenin i les seves idees revolucionàries, eixiren al carrer i enderrocaren el govern tsarista. Havia arribat l’hora de la veritat. Lenin intentà aplicar el sistema comunista i creà la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). En aquest moment l’URSS es convertí en l’estat antagònic al capitalisme, el representat de la llibertat obrera i de les idees d’igualtat social postulades per Marx i Lenin, però açò sols fou un miratge. L’URSS passà d’un govern absolutista i tsarista a un govern dirigit per la minoria dominant del Partit Bolxevic (molt semblant a les minories burgeses dominants del capitalisme). S’inaugurà amb Stalin una terrible política de repressió ideològica contra els suposats “enemics de la Revolució”. L’Estat aconseguí avançar i modernitzar-se fins a convertir-se en la segona potència mundial, això sí, a un preu massa alt: milions de víctimes en camps de treball, condicions pèssimes de vida i de treball…
En caure l’URSS i tot el bloc comunista el 1991, els estats que havien estat comunistes quedaren desemparats a les mans d’un capitalisme salvatge, que els deixà en un estat lamentable.
Avui en dia, de vegades, es sol culpar de tots els nostres mals al sistema capitalista, i es sol recordar i lloar el sistema comunista soviètic. Açò però, es fa sense pensar en la veritable naturalesa del comunisme soviètic, una naturalesa no tant llunyana a la del capitalisme. Per tant, espere que cada vegada que algú vulga lloar el comunisme soviètic, pense abans en  tot açò que he escrit ací dalt, espere que pense que qualsevol dels dos sistemes econòmics són igual de terribles si són aplicats salvatgement (com desgraciadament està passant amb el capitalisme ací, i com desgraciadament passà amb el comunisme a l’URSS).

Jo sempre he estat un fidel telespectador de la TV3, la meva, la teva i la de tots. Ara , però, des de fa uns quants anys que ja no ho soc tant. Malauradament, la TV3 porta un cert temps (uns 2 o 3 anys) sense ser la mateixa d’abans, ha perdut qualitat. On estan aquelles meravelloses sèries com “La memòria dels Cargols” o “Plats Bruts”, on estan aquells interessants i entretinguts programes com “Malalts de Tele” o ”Una Altra Cosa”?.
La TV3 està perdent identitat, cada vegada s’assembla més a les televisions espanyoles com Antena 3, Tele 5, etc. Els presentadors més importants i més seguits fugen, se’n van a buscar fortuna a les televisions estatals; i per què ho fan?, falta d’inversions?, poca audiència?, no ho sé, però alguna cosa ha de ser, i supose que es podrà solucionar. Actualment la programació de la cadena de Sant Joan Despí es redueix a telenovel·les, esports, sèries estrangeres i alguns programes massa semblants als d’altres cadenes, poca cosa més. Ja no queden moltes sèries de producció pròpia i els programes són cada vegada menys originals.
Espere que amb l’arribada de la Televisió Digital Terrestre (que permetrà que per fi arribe el Canal 33 a tot el País Valencià), la TV3 es llave la cara i torne un poc a ser aquell referent televisiu caracteritzat per la seva qualitat i per la seva bona manera de fer televisió en la nostra llengua.

PS: Ni parlar cal de Canal 9, ja que no conec paraules suficientment adequades per descriure la “nostra” televisió autonòmica.

Vale!

Avui es compleixen 70 anys d’un succés que no hauria d’haver ocorregut mai. El dia 18 de juliol de 1936 el general colpista Mola decretava l’estat de guerra, iniciant-se així la Guerra Civil Espanyola. Una guerra que duraria tres anys i que submergiria Espanya en gairebé quaranta anys de repressió de les llibertats, aïllacionisme, i tota una sèrie de barbaritats que es portaren a terme entre els anys 1939 i 1975.
A pesar del pas del temps, encara queda molta feina per fer al voltant d’aquest episodi tan obscur de la nostra història recent, les ferides que deixaren la guerra i la posterior dictadura foren profundes, i encara avui, algunes d’elles continuen obertes. Durant aquests anys posteriors a la barbàrie, molts han intentat fer-nos oblidar els crims comesos durant la guerra i la posterior dictadura, malauradament han aconseguit una part del seu objectiu, i és que molts dels culpables de tot allò encara no han estat castigats, i segurament, per desgràcia, no ho estaran mai.

Pert tal que no s’obliden els crims del franquisme escric aquest post. De tot cor espere que no s’hagen de celebrar més infameversaris com aquest.

Vale!

Ja s’han acabat les Festes a Pedreguer, ara toca tornar a la normalitat i a la rutina. Els postquintos ja se n’han anat de viatge, els neoquintos o quintos simplement, ens hem quedat, a punt per començar a pagar i a plorar.
Ara que ja ha passat el batibull festiu dels darrers deu dies és hora de tornar a mirar cap endavant, de mirar que farem aquest mes d’agost. Alguns “treballarem”, altres estudiaran per setembre, altres simplement no faran res. Coses de l’estiu.

Aquests dies he acabat de llegir “El nom de la rosa”, de l’italià Umberto Eco. No crec que puga dir res nou sobre aquest llibre, sols us en faré un breu resum i us contaré la meu experiència personal amb ell.

Fa un parell o tres d’anys (al 2003 o 2004) mentre ordenàvem, ma mare i jo, unes velles cintes de vídeo, ens en va aparèixer una sense títol. Per tal de descobrir el seu contingut la vam posar al vídeo, i resultà ser la pel·lícula “El nombre de la rosa” de Jean-Jacques Annaud (meravellosa pel·lícula per cert, una de les millors adaptacions al cine d’una novel·la, cosa que he descobert ara que ja he llegit el llibre). La vam veure, i em digueren que la pel·lícula estava basada en un llibre homònim d’Umberto Eco. De seguida em picà el mosquit de la curiositat, però els símptomes de la picada es mantingueren ocults. Temps després, a Pasqua del 2005, mentre estava pegant un cop d’ull entre els llibres de la llibreria del meu poble (xDD), el vaig veure, allí estava, no vaig desaprofitar l’ocasió i el vaig comprar. Fins l’estiu no vaig tenir temps per llegir-lo, i el vaig començar, però, sorprenentment, no el vaig acabar, abans d’arribar a la pàgina cent vaig parar, no tenia ganes d’iniciar una lectura tan densa (després, tots els lectors amb els quals he parlat m’han comentat la enorme densitat de les primeres cent pàgines ―cosa que el mateix Eco reconeix al final del seu llibre, però que justifica dient que si algú desitja entrar en la abadia i viure en ella set dies, que és el que dura el llibre, ha d’adaptar-se al seu ritme, ha d’aclimatar-se a les condicions d’una abadia benedictina del segle XIV.) Va passar el temps, i ara fa aproximadament un mes, vaig decidir llegir-lo, i aquesta vegada ho he fet, i no m’ha sabut gens greu, més bé al contrari.

A la darreria de 1327 Guillem de Baskerville arriba a una abadia benedictina del nord d’Itàlia amb l’objectiu d’organitzar un encontre entre els caps de l’orde franciscana i els enviats del Papa. Un assassinat, seguit de prop per altres morts, interromp la pau de l’abadia, Guillem i el seu ajudant (i narrador) Adso de Melk són els encarregats de descobrir l’assassí.
Guillem i Adso intentaran treure a la llum l’autor dels crims mentre està en joc el futur de l’orde de Sant Francesc, en un ambient de crueltat, heretgia, vicis, religiositat…
Umberto Eco ens transporta meravellosament a l’època Medieval i ens introdueix fantàsticament en una abadia plena de recels, passions prohibides, secrets ocults…
“El nom de la rosa” és un llibre que recomane a tots aquells aficionats tant a la novel·la històrica com a la novel·la policíaca, però també a tots els aficionats a la bona literatura en general.

El llibre està editat en català amb el títol de “El nom de la rosa” per l’editorial Destino i en castellà, am el títol, “El nombre de la rosa” per Debolsillo, entre altres.

stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus.

Ὡς ἔφατ᾿, οὐδ’ ἀπίθησε διάκτορος ἀργειφόντης. αὐτικ’ ἔπειθ’ ὑπὸ ποσσὶν ἑδήσατο καλὰ πέδιλα, ἀμβρόσια χρύσεια, τά μιν φέρον ἠμὲν ἐφ’ ὑγρὴν ἠδ’ ἐπ’ ἀπείρονα γαῖαν ἅμα πνοιῇς ἀνέμοιο. εἵλετο δὲ ῥάβδον, τῇ τ’ ἀνδρῶν ὄμματα θέλγει ὧν ἐθέλει, τοὺς δ’ αὖτε καὶ ὑπνώοντας ἐγείρει.

“Tal digué i no desobeí el missatger Argifontes. Tot seguit es cordà sota els peus les belles sandàlies no envellidores, d’or, que el portaven per sobre la humida i per sobre la terra infinita, amb el buf de l’oratge. I va prendre la vara amb què els ulls dels homes encanta, dels que vol, i, quan vol, estant adormits, els desperta.”

Doncs això precisament pretén ser aquest blog, un missatger, ràpid i veloç que arribe a totes les parts del món encantant les ments de tots aquells que gosen ésser colpejats per la seva vara, o, en aquest cas, per les seves paraules.

La nit passada es celebrà a Pedreguer el tradicional Ral·li Humorístic. Açò consisteix en disfressar-se de forma estrafolària i recórrer el poble responent una sèrie de preguntes i passant una sèrie de proves.
Ahir, mentre sopàvem, se’ns ocorregué la idea de participar-hi i, com no teníem temps per disfressar-nos més acuradament (quedava una hora i mitja per a l’inici del Ral·li) decidírem embolicar-nos amb uns llençols a l’estil dels togats de l’Antiga Roma. Més mal que bé, aconseguírem fabricar-nos les nostres togues, així com corones de llorer.
A les 00:30h acudírem cap a la zona d’inici de les proves. Allí ens trobàrem amb els altres participants, alguns molt millor disfressats que nosaltres (es notava la dedicació d’alguns equips en les seves disfresses), i altres igual o pitjor que nosaltres (també haurien decidit participar-hi a l’últim moment). Continua llegint »

Continuem de festa a Pedreguer, ja hem començat oficialment les festes i els “quintos” ja s’han fet els amos de la plaça. Les senyeres continuen onejant als balcons, ara però acompanyades d’unes curioses visitants, unes senyores grogues i blanques que han vingut a acompanyar un senyor major que ha montat un merder impressionant per unes hores de visita. Esperem que la paella haja estat del seu gust, ja li n’enviarem, no cal que es moleste en tornar. No cal que ens done les gràcies.
Segurament avui o demà les senyeres tornaran a quedar soles, afortunadament.

A pesar d’això les festes continuen la seva marxa, la gent continua sense dormir, les cabiles segueixen plenes de gent ―però buides ja de provisions―, la plaça comença a fer flaire a pipes, aigua-llimó i bous, sobretot a bous.

Bé, com cada any per aquestes dates comencen les Festes a Pedreguer. Durant deu dies, Pedreguer mostrarà la seva cara més boja i festera. Bous, concerts, balls, i en definitiva un batibull festiu impressionant. Durant aquestes festes intentaré pujar algunes fotografies que em serviran per comentar fets ocorreguts durant les festes, curiositats vàries, etc.

Senyeres als balcons, sí, aquest és un dels principals signes que indica que alguna cosa està passant a Pedreguer. En els dies anteriors a l’inici de les festes, el poble es prepara: es pengen llums als carrers, la plaça s’ompli de “palcos”, comencen a aparèixer xicons amb els caps tintats i amb figures taurines dibuixades entre els cabells, i es pengen senyeres als balcons. Banderes estranyes no (potser alguna, però en general no), senyeres, senyeres sense franges blaves, simplement senyeres.

PD: aprofitant l’espai, us recomane un article interessant que ha penjat Sergi.