Hic et nunc

Avui s’ha donat per conclosa la feina de la comissió d’investigació sobre l’accident de metro de València del passat 3 de juny. El ple de les Corts ha ratificat el dictamen de conclusions amb els únics vots del Partit Popular. La comissió (que ha durat menys d’un mes) ha arribat a la conclusió que l’accident fou provocat per l’excés de velocitat i que no era “ni previsible ni evitable”. Per tant, ha dit la comissió, no se’n pot derivar cap responsabilitat política. Que no es podia haver evitat??!? Clar que no, amb les mesures de seguretat que hi havien impossible! Però, on estaven les inversions en infraestructures? Per què tots els diners del “nostre” govern van a parar a la Copa Amèrica (no entenc perquè tots li diuen America’s Cup i no Copa Amèrica) i a obres faraòniques sense cap sentit, així com a visites de papes i totes aquestes coses? Per què els interessa més donar una bona imatge als visitants que complir amb les seves obligacions envers els ciutadans? No ho sé…

En l’accident quaranta-tres persones perderen la vida a causa de la falta de mesures de seguretat en el traçat del metro, cosa que provocà que el comboi viatjara a una velocitat superior a la permesa en aquell tram on es produí l’accident. Si hi hagués hagut les mesures de seguritat adients, el tren no hauria superat la velocitat permesa i l’accident s’hauria evitat. Ara però, els responsables d’aquesta falta de mesures de seguretat, continuaran encarregant-se de la nostra seguretat. No creieu que és una contradicció?

Aquesta setmana ha estat detingut el traficant més buscat de l’estat Espanyol. Francisco Javier Martínez Sanmillán, alies Frankie, ha estat fugint de la justícia des de l’any 1994, quan escapà de “l’operació Nècora” contra els traficants gallecs. El més curiós de tot açò és que aquest traficant ha estat detingut a Pedreguer. Sí sí, a Pedreguer!!!! (xDDDDD). Frankie posseia un xalet de luxe, fet totalment de pedra i que està situat prop de la meva caseta (jejeje). El xalet constava d’un búnquer on s’amagava el traficant.
Curiosament, fa uns anys, amb uns amics del meus pares anàrem a passejar. Mentre passejàvem, vam veure que estaven construint un nou xalet. Ens hi aproparem (a pegar-li un cop d’ull, com és costum al meu poble), ja que no hi havia ningú, i poguérem observar una enorme casa de camp, feta totalment de pedra, i que tenia al seu interior, com una espècie de soterrani. Qui ens havia de dir a nosaltres que aquella casa era d’un famós traficant de drogues buscat a tota Espanya.
Bé, coses que passen… mentrestant el foc continua arrasant Galícia sense pietat, i la calor continua fent estralls per ací.

Amb l’arribada de l’estiu, milions de turistes envaeixen les nostres costes, fugint del seus països d’origen per buscar el sol i la calor que ací poden trobar amb tanta facilitat. Alguns d’aquests turistes provenen d’un estat del sud-oest d’Europa, França. L’actual República Francesa, nascuda de la Revolució de l’any 1789, es considera la representant dels ideals de la il·lustració, amb el seus principis de Liberté, Egalité, Fraternité (llibertat, igualtat, fraternitat). Però, és real aquesta façana de llibertat, amor i igualtat? Doncs no massa. M’explique.
A pesar de la seva aparença de llibertat, igualtat i fraternitat, la realitat a França és molt diferent d’aquests principis revolucionaris. França, l’estat europeu territorialment més gran, està dividit en 100 departaments, englobats alhora en 26 regions. Aquests departaments foren creats l’any 1790 amb l’objectiu de posar fi a les anteriors províncies, suprimir les diferències culturals i construir una “nació” homogènia i totalment centralitzada, eliminant (o gairebé ferint de mort) les tradicions culturals no-oficials.
Un altre punt interessant és el lingüístic. A França es parlen més de 7 llengües (francés, català, basc, bretó, cors, alsacià…), de les quals sols n’hi ha una d’oficial, el francés. Sols una!! La resta han estat històricament perseguides i atacades, sense rebre cap ajuda per part del govern de la República, a pesar de la pressió popular a favor de la oficialització i del reconeixement d’aquestes llengües no-oficials. França, a més, és un dels pocs estats europeus que s’han negat a signar la Carta europea de les llengües minoritàries.
A pesar de tot açò, França continua representat davant del món el seu paper de garant de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, però, com diu la dita: les aparences enganyen.

Olim gallus cantabat, cum corvus eum audivit. Igitur iste ad eum apropinquavit. Tum gallus, irae plenus, dicebat: “Tu, quaeso, quis es?”. Corvus respondit “Ego sum corvus. Tu autem quis es?”. Tum gallus: “Gallus, inquit, ego sum, gallinarum regulus!”. Inde corvus: “Cur mecum non venis? Liber semper eris, nec dominos nec ancillas tolerare debebis”. Respondit gallus: “Hic mihi cibus gratus est, hic commoda cavea! Si hic mecum manes, vitam laetam vives”.
Contra corvus: “Non desidero habere dominos, galle, et liber esse volo”. “Bene dicis ―respondit gallus―, o corve! Sed domini et ancillae cotidie gratos cibos mihi parant et tranquillus vivo. Mane mecum, o corve!” Tum corvus: “Salve, galle! Ego quoque cibos ubicumque invenire possum et semper liber ero”.

Bernard Cornwell és un dels millors escriptors que podem trobar en el mercat actual de novel·la històrica. Cornwell va nàixer a Londres i passà la seva infància al sud d’Essex. Després de graduar-se en la Universitat de Londres, treballà per a la BBC durant set anys, principalment com a realitzador del programa Nationwide. Posteriorment es féu càrrec del departament d’actualitat de la BBC a Irlanda del Nord, i en 1978 passà a dirigir el programa Thames at Six, per a la Thames Television. Actualment resideix als EUA.
Bernard Corwell mostra un enorme talent per a la recreació de grans batalles, així com una magnífica habilitat per a transportar-nos a qualsevol època històrica, des de la Edat del Bronze fins a les guerres napoleòniques, passant per la Guerra dels Cent Anys. Les seves obres més importants són:

• La sèrie Sharpe: Amb 24 llibres, Cornwell ens posa en la pell de Richard Sharpe, un soldat britànic en les guerres napoleòniques. Amb Sharpe, recorrerem la Índia, Espanya i el nord d’Europa lluitant contra les tropes franceses.
• Cròniques de Senyor de la Guerra: Aquesta trilogia ens transporta a la Britannia post romana. Els saxons han iniciat la seva invasió de terres britanes, sols Artús serà capaç d’evitar la invasió. Aquestes magnífiques novel·les ens apropen al mite del rei Artús, però des d’una òptica més realista i menys fantàstica.
• Trilogia del Sant Greal. Thomas de Hookton, únic supervivent de la matança de Hookton (un poble coster del sud d’Anglaterra), es veu obligat a allistar-se a l’exèrcit anglès durant la Guerra dels Cent Anys, per tal d’iniciar la busca del Sant Greal. Cornwell ens transporta magistralment a la Baixa Edat Mitjana, i ens descriu perfectament el conflicte entre França i Anglaterra, així com la busca del Greal.
• Trilogia dels saxons. En aquestes tres novel·les, de les quals sols se n’ha publicat una en castellà (les altres apareixeran pròximament), viatgem de la mà d’Uthred, un guerrer saxó, a l’Anglaterra del segle IX. Cornwell ens relata meravellosament la invasió d’Anglaterra per part dels danesos, així com la desesperada resistència saxona.

Tots aquests llibres agradaran a tots aquells aficionats a la novel·la històrica d’aventures i acció. Estan editats per Edhasa en castellà (llàstima que no estiguen en català).

L’altre dia vaig acabar de llegir “L’església del mar” d’Ildefonso Falcones.

Corre l’any 1320, Bernat Estanyol i Francesca Esteve celebren el seu casament quan, de sobte, aquest es veu truncat per l’aparició del senyor feudal, Llorenç de Bellera. Aquest fent ús del seu dret de pernada, força Francesca, obligant Bernat a seguir el seu exemple per evitar posteriors reclamacions de paternitat. Francesca no perdonarà mai el seu marit per no haver evitat l’abús, i quan naix el seu fill, és sol·licitada al castell per ser nodrissa dels fills del senyor. Francesca s’emporta Arnau, fill seu i de Bernat. Al castell, Francesca és violada varies vegades, i obligada a abandonar el seu fill a la seva sort. Bernat decideix intervenir, emportant-se el seu fill i fugint a Barcelona. Una vegada allí buscarà la forma de mantenir el seu fill. Arnau creixerà i passarà de ser un simple bastaix a fer-se ric com a canvista, cosa que comportarà l’enveja de molts que intentaran acabar amb Arnau.

“L’església del mar” (originalment escrit en castellà, però que jo m’he llegit en català) ens transporta magníficament a la Barcelona del segle XIV, i, amb el rerefons de la construcció de l’església de Santa Maria del Mar ens descriu meravellosament la vida a la Ciutat Comtal durant l’edat mitjana. Ildefonso Falcones ens transporta a un món ple de misèria, glòria, enveges, pors, passions, religió, guerra, fam… Molt semblant a “Els pilars de la terra” de Ken Follett, “L’església del mar” agradarà a tots els aficionats a la literatura històrica ambientada en l’època medieval, així com a tots aquells aficionats a les novel·les d’intriga i acció.

El llibre està editat en català per Plaza & Janés amb el títol de “L’església del mar” i en castellà per Grijalbo amb el títol “La catedral del mar”.

La història de la humanitat ens ha demostrat el mal que poden arribar a fer les guerres religioses. Els humans som capaços de fer qualsevol cosa en nom de Déu (siga quin siga), cosa que ha provocat una enorme quantitat de conflictes al llarg de tota la nostra història.
Actualment un dels conflictes religiosos més importants és el conflicte entre l’estat d’Israel i el poble Palestí a l’Orient Mitjà. Aquestes últimes setmanes, aquest conflicte s’ha agreujat (sí, encara es podia agreujar més) a causa de la invasió, per part de l’exèrcit israelià de territori libanès amb l’objectiu d’enfrontar-se i destruir totalment la milícia àrab d’Hezbol·là. Aquest conflicte, iniciat a causa del segrest de dos soldats israelians per part de les milícies libaneses ha provocat, en menys de quatre setmanes de bombardejos mutus i atacs selectius, més de 800 morts, la gran majoria civils. I tot aquest desastre davant la passivitat de la comunitat internacional que s’ha dedicat a mirar cap a un altre lloc.
Des de la seva creació, l’any 1948, l’estat d’Israel, ha usat la seva condició de víctima de l’Holocaust nazi, per tal de titllar d’antisemites a tots aquells que s’han oposat a les seves polítiques d’expansió per territori palestí. Com deia aquell, David s’ha convertit en Goliat, gràcies a l’ajut de l’oncle, de l’oncle Sam.
Fins quan, els que volem que jueus i àrabs convisquen en pau, haurem d’ésser titllats d’antisemites? Fins quan haurem de suportar la impunitat d’un govern que es dedica a assassinar civils palestins innocents? Fins quan haurem de suportar la impunitat d’uns exaltats que, en nom d’Al·là, es dediquen a assassinar innocents israelians? Fins quan haurem de suportar un conflicte que ja fa massa anys que dura?.