Hic et nunc

L’any 1441, amb la mort de la reina Blanca I de Navarra s’inicià un dels conflictes que afebliren la Corona d’Aragó durant el segle XV. El casament de Blanca I amb l’infant Joan d’Aragó s’establí que el fill gran mascle comú del matrimoni heretaria el Regne de Navarra a la mort de la Reina. Així, en néixer Carles d’Evreux, fill del matrimoni, fou nomenat príncep de Viana, títol designat a l’hereu navarrès, i fou reconegut com a tal per les Corts de Navarra. El 1441, amb la mort de la reina Blanca I, Carles es convertí en rei de Navarra i duc de Nemours, però una clàusula del testament matern li pregava de no utilitzar aquests títols mentre visqués el seu pare.
Carles exercí el govern navarrès durant alguns anys, però, el 1450 el seu pare, foragitat de Castella, s’instal·là a Navarra i féu ús de la seva autoritat, sostingut pels seus partidaris, els agramontesos. Així s’inicià la rivalitat entre pare i fill. Aquest, incitat pels beaumontesos (enemics dels agramontesos) i aliat amb els enemics castellans del seu pare, es rebel·là contra Joan, iniciant-se així una llarga guerra civil. El 1455, el rei Joan desheretà el seu fill, que es traslladà a Nàpols cercant la protecció del seu oncle Alfons el Magnànim, rei de la Corona d’Aragó. La ràpida mort d’aquest, el 1458, convertí Joan en rei de la corona catalano-aragonesa, amb el nom de Joan II d’Aragó, i féu que Carles es traslladés a Sicília, on fou acollit amb entusiasme. Carles es titulà primogènit i governador general de la corona catalano-aragonesa i establí a Palerm una cort fastuosa.
Més tard, Carles es dirigí a Mallorca, i després a Barcelona, on tingué lloc una reconciliació aparatosa amb el seu pare, el 1460. Aquest, però, influït per la seva segona esposa, Joana Enríquez, li prohibí d’usar els títols de primogènit i de governador. Enríquez, en veure perillar l’herència del seu fill Ferran (futur Ferran el Catòlic), falsificà una carta de Carles altament comprometedora per a aquest. Joan II, convençut de la deslleialtat del seu fill, el féu detenir a Lleida just al moment que començaven les corts catalanes. El rei no accedí als precs de les corts perquè alliberés el príncep, cosa que provocà un formidable moviment de protesta a Catalunya, ja que la detenció fou considerada anticonstitucional. Un exèrcit aixecat pels organismes dirigents del Principat es dirigí a Lleida, d’on fugí Joan II, que portà el seu fill Carles a Fraga i després a Alcanyís i Morella, però finalment hagué d’accedir a l’alliberament de Carles, que fou rebut a Barcelona amb gran entusiasme. Per la Concòrdia de Vilafranca (juny de 1461), Joan reconeixia Carles com a primogènit, i aquest sinstal·lava a Barcelona.
Però només tres mesos després, el 23 de setembre de 1461 moria, tísic, el príncep, convertit en símbol de l’oposició a l’autoritarisme de Joan II. Prompte s’escampà la veu que les seves despulles feien miracles, i un fort corrent sentimental, explotat pel bisbe de Vic i altres enemics de Joan II, s’estengué pel Principat considerant Carles com un sant. També corregué entre el poble la veu que havia estat enverinat per agents de la seva madrastra, Joana Enríquez. Carles fou un príncep malaltís, vacil·lant i feble de caràcter; tan amic de la intriga com el seu pare, però amb menys encert, i no mancat tampoc d’inclinacions autoritàries. La historiografia romàntica desorbità la seva figura fent-ne un màrtir de la tirania del seu pare i de Joana Enríquez.
La mort de Carles de Viana, sense deixar fills legítims, contribuí molt a enverinar les relacions entre Joan II i els catalans i al desencadenament de la guerra civil que esclataria mig any més tard.

Per a més informació us recomane el llibre El príncep de Viana, de Mariona Ibars i la pel·lícula Carles, príncep de Viana dirigida per Sílvia Quer.