El diccionari de la vergonya
Dijous 26 Octubre 2006
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha publicat recentment el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (DOPV), un llibre de més de 900 pàgines, que recull, segons els autors, vora 80.000 entrades, de les quals dóna només la forma gràfica (ni definicions ni altres informacions d’ús) i també la pronúncia en molts casos, no pas tots. El DOPV és una obra hipòcrita i deplorable, ja que després de repetir ara i adés, amb gran insistència i èmfasi, que la seva finalitat és preservar la unitat ortogràfica i lèxica de “la llengua compartida”, en el cos del diccionari es dedica, de fet, a tot el contrari: a fer proliferar duplicitats gràfiques i formes alternatives a les ja establertes. Per exemple:
S’admet tant perruqueria com peluqueria (sense cap remissió, com tots aquells exemples que citaré); a més d’esport, esportista i esportiu ara ja podem escriure deport, deportista i deportiu; a banda d’esmorzar, almorzar; llamentar i lamentar; llògic i lògic, llegítim i legítim; lleal i lleial; llidó i lledó, llicsó i lletsó; mangrana i mangraner al costat de magrana i magraner; llangosta i llangostí al mateix nivell que llagosta i llagostí; paixarell i passerell; taburet i tamboret; roín masculí i femení (home roín, dona roín) al costat de roí-roïna (home roí, dona roïna). I l’exemple suprem: podem referir-nos a ‘jugador de tennis’ de quatre formes diferents i equivalents: tennista, tenniste, tenista o teniste. A tot això, cal afegir-hi els centenars de mots masculins acabats en -ista, que ara poden acabar també “normativament” en -iste (sindicalista o sindicaliste) o les desenes que poden escriure’s tant en -esa com en -ea (vellesa o vellea; rapidesa o rapidea). La llista encara es podria allargar. El Diccionari ortogràfic i de pronunciació és, a més, una obra greument irresponsable envers els usuaris, el model de llengua consolidat com a estàndard i la codificació unitària. Sense estudis previs, publicats i debatuts, sense tenir en compte el paper dels ensenyants, dels tècnics lingüístics i dels escriptors que s’enfronten dia a dia amb els problemes concrets de l’ús, ignorant les altres institucions de referència lingüística reconegudes oficialment (l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat de les Illes Balears), l’AVL es llança a la contrastandarització. I, a més de fer créixer i multiplicar les variants formals, dóna entrada al diccionari “normatiu” a centenars de castellanismes, dialectalismes i col·loquialismes. Entre els primers, per citar-ne sols uns quants, trobem barco, rabo, gasto, toldo, manto, nóvio, xiste, xorra, arrastrar, enterar-se, xillar o manguera, admesos amb uns criteris ocults que els usuaris tindríem el dret de conèixer.
Però fins i tot si ignorem aquestes dades i ens centrem només en la tècnica lexicogràfica, constatem que el DOPV és una obra deplorable: no presenta ni definicions ni marques de registre (col·loquial, vulgar, poètic, etc.) ni marques d’àrea temàtica (”dret”, “matemàtica”, “enginyeria”, etc.) ni d’extensió dialectal ni diacròniques (arcaismes).
No hi falten, d’altra banda, exemples d’innocència o d’ultravalencianisme sentimental (depèn de com es mire). Així, el DOPV acull xiconiu, xicotiu o miqueta, malgrat que és norma no admetre diminutius en un diccionari. A més, el DOPV s’oposa als mots considerats típicament “catalans” com per exemple meva, teva i seva (i plurals), que no tenen ni tan sols entrada, al contrari de casos anàlegs com són “hereua (o hereva)”, i “romeua o romeva”. Endavant, endarrere i enrere, batlle, rodó o xuclar remeten, respectivament, a avant, arrere, batle, redó o xuplar, i són classificades com a “entrades no recomanades” que el DOPV posa al mateix nivell que peixca respecte a pesca o aixina respecte a així. Tot açò, a més, és comprovable a la web de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua on podem trobar el DOPV online.
Ara caldria plantejar-nos algunes qüestions: Què s’ha de fer en els casos que el DOPV contradiu les normes de l’Institut d’Estudis Catalans? Aquest diccionari és “normatiu” sols per als valencianoparlants o també per als altres catalanoparlants?
Doncs bé, això és tot (per si no n’hi havia ja suficient). No sé a vosaltres, però a mi tot açò em produeix vergonya aliena, molta vergonya aliena.
Valete!
[Font: revista El Temps, núm. 1.165]
Divendres 27 Octubre 2006 a les 12:00
Em sembla que si no confiem en les nostres institucions pròpies mai podrem ser un país normal, i ens conformarem amb mirar, enlluernats, cap a Catalunya. L’IEC també va ser una institució descaradament polititzada durant els seus primers anys de vida. No sé quina por tenim a prendre les nostres pròpies decisions:
http://ventdcabylia.blogspot.com/2006/07/on-ens-dur-lavl.html
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/23007
http://ventdcabylia.blogspot.com/2006/07/qu-li-passa-senyor-cucarella.html
http://ventdcabylia.blogspot.com/2006/08/histria-certa-per-no-trgica.html
http://ventdcabylia.blogspot.com/2006/08/per-concloure-de-catxaperes-i.html
Divendres 27 Octubre 2006 a les 19:41
Què no vull que les decisions que afecten la meva cultura les prenga un que no li importa aquest i és més, en alguns casos intenta destruïr-la.
Jo sempre havia pensat que la AVL era una associació pro-unitat de la llengua, però amb açò no sé ja que pençar…
Diumenge 29 Octubre 2006 a les 23:55
El que es decideix a la AVL és decisió meua? Juas, juas, que diria el comentarista anterior. Al primer comentarista li he de dir que poc de respecte em poden merèixer les nostres institucions, quan el principal valedor (se suposa que el senyor presi de la Comunitat) se les passa pel forro: si aquest senyor no els té cap respecte i les usa per als seus interessos polítics (actes institucionals que converteix en mítins del PP, invasió de la pròpia AVL pel senyor Font de Mora quan estaven a punt de decidir “independentment” quelcom que no els pareixia bé, al València ara contra el PSPV, conferències de premsa en què no deixen participar als periodistes, etc. etc.), com vols que jo les respecte -essent a més un científic, un filòleg, que, en veure algunes d’eixes definicions m’entra, no vergonya aliena, sinó fàstic propi (i no té res a veure amb l’enlluernament català: de fet, podríem jugar a veure quants termes he emprat ara i que un català no hauria emprat).
Besets (o petonets).
Dilluns 30 Octubre 2006 a les 17:12
Si ens posem a filar prim també hi ha coses que no s’entenen als diccionaris de l’IEC. Cite dels enllaços que he posat alguns exemples:
- Ajonjolí es un caprici si ja tenim sèsam? Com es pronuncia? El DCVB diu: porten el nom d’ajonjolí els Diccionaris Saura, Bulbena, Aladem, Martí Gadea i Vogel, però tal nom no existeix en català, els diccionaris el prengueren dels lèxics castellans. Llavors per què apareix ara normalitzada com si res?
- Per què accepten bonyiga o trago i no xorro o rabo com ha fet ara l’AVL? El DCVB diu de bonyiga: pres del castellà, la forma llegítima en la nostra llengua és buina. I de trago diu el mateix que de rabo: castellanisme inadmissible. Per què uns sí i altres no? Per caprici històric?
- I arran dels acabats en -o i dels capricis… Ara hi ha qui es tira les mans al cap per xorro, rabo, capritxo, trago, cego, puto, enterro o nòvio, que no estan al DIEC. En canvi, ningú diu res de dojo? L’etimologia del DCVB va ser rectificada i sembla que prové del genovés a doggio, de la mateixa manera que ara l’AVL ha normativitzat capritxo perquè prové de capriccio. I guapo? Segons el GDLC ve del castellà guapo, per què la normalitzem si tenim alternatives? I el cas flagrant de maco? Del castellà majo… Però bonico o cego, no?
Així doncs, estes qüestions són peccata minuta. En primer lloc, el DIEC està ple de castellanismes o paraules com desenrotllar, taquilla, tir, trago, mançana o quint, que ens semblen inadmissibles. En segon lloc, l’IEC té una forma d’actuar segons la qual el seu diccionari arreplega totes les variants d’una paraula emprades a les terres catalanes, però només inclou alguna valenciana o balear, a mena de quota i sense un criteri definit, com intentaré explicar en el següent post. I, en tercer lloc, la normativització de nou lèxic i altres formes lèxiques correspon a un determinat moment històric i ara és el temps de l’AVL, és a dir, si aproven ara 200 castellanismes no aprovaran altres 200 tots els anys. I, per altra banda, s’estan aprovant coses que ho han de ser amb tota legitimitat perquè l’IEC “s’oblida” de fer-ho.