Hic et nunc

Αὑτὸ δ’ ἑστι Μασσαλιωτῶν κτίσμα, ὅσον τετταράκοντα διέχον τῆς Πυρήνης σταδίους καὶ τῶν μεθορίων τῆς Ἰβερίας πρὸς τὴν Κελτικήν. Καὶ αὕτη δ’ ἐστι πᾶσα ἀγαθὴ καὶ εὐλίμενος.Ἐνταῦθα δ’ ἐστι καὶ ἡ ῾Ρόδος, πολίχνιον Ἐμποριτῶν, τινες δὲ κτίσμα Ῥοδίων ϕασί. Κἀνταῦθα δὲ καὶ ἐν τῷ Ἐμπορίῳ τὴν Ἄρτεμιν Ἐϕεσίαν τιμῶσιν, ἐροῦμεν δὲ τὴν αἰτίαν ἐν τοῖς περὶ Μασσαλίαν. Ωἴκουν οἱ Ἐμπορῖται πρότερον νησίον τι προκείμενον, νῦν καλεῖται Παλαιὰ πόλις, νῦν δ’ οἰκοῦσιν ἐν τῇ ἠπείρῳ.

“Aquesta és una fundació dels massaliotes, que dista de Pirene i de la frontera d’Ibèria amb la Cèltica uns quaranta estadis. Aquesta costa és tota fèrtil i té bons ports. Allà es troba també Rodes, un poblat dels emporitans, encara que alguns diuen que és una fundació dels rodis. Tant allà com a Empúries veneren a Àrtemis l’Efèsia, n’exposarem la causa en els escrits referents a Massàlia. Abans els emporitans habitaven en una illeta situada a prop de la costa, que actualment rep el nom de Ciutat Antiga, però ara viuen en terra ferma.”

Estrabó. Llibre III, 4, 8

Navegant per internet m’he trobat amb un bonic poema del grec Konstantin Petrou Kavafis (1863-1933), amb traducció de Carles Riba. Ací us el deixe:

¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?

Diu que els bàrbars avui seran aquí.

¿De què ve al Senat aquesta inacció?
¿Per què seuen els Senadors i no legislen?

És que els bàrbars arribaran avui.
¿Per què han de fer lleis ja els Senadors?
Les dictaran els bàrbars quan vindran.

¿Per què l’Emperador se’ns ha llevat tan d’hora
i és a seure al portal més gran de la ciutat,
dalt del tron, revestit i portant la corona?

És que els bàrbars arribaran avui,
i el nostre Emperador creu que ha de rebre
llur cap. I fins i tot té preparat,
per dar-l’hi, un pergamí. Allí li ha escrit
una llista de títols i de noms.

¿Per què els nostres dos cònsols i els pretors van avui
amb les togues vermelles, les togues recamades?
¿Per què porten braçals amb tantes ametistes
i anells amb esplèndides, cristal·lines maragdes?
¿Per què han pres avui uns bastons tan preciosos
amb tot de plata i or cisellats de mà mestra?

És que els bàrbars arribaran avui;
i tot això són coses que fascinen els bàrbars.

¿Per què els bons oradors no han vingut com sempre
a engegar llurs discursos, a dir el que d’ells s’espera?

És que els bàrbars arribaran avui;
i són gent que els empipen retòriques i arengues.

¿Per què ha començat de sobte aquesta angúnia
i aquest renou? (Oh, com s’han allargat les cares!)

¿Per què es buiden de pressa els carrers i les places
i tothom va tornant a casa molt pensívol?

És que s’ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se’n veuen enlloc.

¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?
Aquesta gent alguna cosa bé resolia.

Ací el poema original en grec.

Més poemes de Kavafis, ací.

“Passejant” per YouTube m’he trobat aquest vídeo.

Què voleu?, avui m’he alçat un poc trist. Doncs això, beautiful world…

Fa aproximadament un parell de mesos ja us parlava del desgraciat conflicte a l’Orient Mitjà, i de l’última crisi entre l’Estat d’Israel i les milícies palestines (aquesta vegada, els israelians envaïren el Líban per tal de destruir la milícia àrab d’Hezbol·là). Doncs bé, a més de les terribles conseqüències humanes que tingué aquest inútil conflicte, els atacs de l’exèrcit palestí sobre territori libanès, provocaren una terrible catàstrofe natural. Un d’aquests atacs fou dirigit a una planta energètica situada al sud de Beirut, aquest atac causà una fuga de petroli que produí una mortífera marea negra. Aquesta marea negra no sols ha afectat i està afectant al medi natural, sinó que a més està provocant la ràpida degradació de les ruïnes de la històrica ciutat de Biblos (l’actual Gubayl). Segons els experts enviats per la UNESCO a la zona del desastre, totes les ruïnes situades a la zona costanera afectada per la marea negra hauran d’ésser netejades a mà.
Però aquest no és l’únic problema. La missió de la UNESCO visità també les ruïnes de la ciutat de Baalbek (la Colonia Iulia Augusta Felix Heliopolis romana). Ací es detectaren diverses fissures en els dintells dels temples de Bacus i Júpiter, s’observà un espaiament d’algunes columnes provocat per les vibracions generades pels bombardeigs, que a més causaren el despreniments d’alguns frescs d’època romana. Per si amb açò no n’hi havia prou, alguns edificis del centre històric de la mateixa Baalbek, foren bombardejats i destruïts durant el conflicte.
Altres conflictes en la zona (com la invasió nord-americana de l’Afganistan, primer, i de l’Irak després) també han provocat greus danys al patrimoni cultural mundial. Exemples d’açó són la mesquita d’Al-Askariya (escenari de constants enfrontaments entre les tropes nord-americanes i els insurgents talibans), la vall de Bamiyan (afectada pels bombardeigs sobre la regió i per la destrucció dels budes de Bamiyan el passat 2001 a mans dels talibans)…
Tot açò és únicament una llista dels monuments estudiats per la UNESCO, a més s’han de contar les antiguitats perdudes durant la guerra de l’Irak, la destrucció d’altres ruïnes menys importants però no per això mereixedores d’ésser destruïdes, etcètera. En definitiva, tot un desastre.

Ací podreu trobar algunes imatges de les ruïnes afectades.
Font: BBC Món

“E quan vench altre dia a hora de vespres enviam a dir al Rey e a Raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los christians que nostra era Valencia, e que negun mal nols faessen, que metessen nostra senyera en la torre que ara es del Temple. E els dixeren quels playa. E nos fom en la rambla, entre’l reyal e la torre, e quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval, e endreçam nos ves hoirent, e ploram de nostres uyls, e besam la terra per la gran merce que Deus nos havia feyta“

Jaume I el Conqueridor, «Llibre dels feyts», València a 9 d’octubre de 1238

Aquesta vesprada, una inesperada notícia ha sacsejat la blogosfera clàssica. Sembla ser que Carlos Cabanillas, professor de llatí i cap d’estudis de l’IES Santiago Apóstol d’Almendralejo (Extremadura), “ha estat considerat penalment responsable d’una falta d’injúries contra un alumne del seu centre, tot basant-se únicament en el testimoniatge d’aquest alumne i un amic” (com ja diuen Sergi i Sebastià en els seus posts al respecte d’aquesta sorprenent notícia).
Jo no tinc el plaer de conèixer Cabanillas, però pel que he pogut llegit en el seu blog des de fa uns quants mesos, pels comentaris que la resta de bloggers (Anna, Sergi, Sebastià, Lluís...) fan al respecte de la notícia i pel que diu el mateix Carlos Cabanillas en una carta seva publicada al diari extremeny Hoy, se’m fa realment difícil creure en la justícia d’aquesta sentència.
Escric aquest post únicament com a mostra de la meva solidaritat amb Carlos Cabanillas i per donar-li tot el meu suport des d’aquest petit racó de la xarxa.

Ànim Carlos!!

Avui, el grup de teatre de l’IES Pedreguer, hem tingut la primera presa de contacte amb l’obra que anem a representar aquest any. Anomenada La Presó, l’obra promet, i esprem que agrade al públic que vinga a veure-la. A més, enguany s’han fusionat tots els grups de teatre de l’IES (l’any passat n’hi havien dos), així que aquest any contem amb tres directors, que esperem, ens porten pel bon camí i ens ajuden a fer una bona representació. A partir d’avui, cada divendres ens reunirem per assajar i anar perfeccionant l’obra fins al dia de l’estrena, el tres d’abril de 2007.
Esperem que tot vaja igual o millor que l’any passat, quan foren representades les obres El zero transparent (pel grup format per alumnes de Batxillerat) i Déu (pel grup format per alumnes d’ESO) i que el nombre d’actors augmente un poc en els pròxims dies (avui érem sols sis, però esperem algunes incorporacions per al divendres pròxim). Així que… molta merda!!

Sona el despertador, són les set del matí; “no, encara no, un poc més” pense, i em torne a dormir. Són les set i mitja, ma mare “va desperta, que ja són les set i mitja, arribaràs tard!!”, m’alce d’un bot, corrents cap a la dutxa, em dutxe ràpidament, em vist, i em menge un iogurt. Són les vuit menys quart, puge al vespino i me’n vaig cap a l’IES. Arribe a la caseta de Javier, per deixar el vespino, em renya, és massa tard. De seguida ens dirigim cap a l’IES, a peu. Després d’uns minuts hi arribem, encara no fa fred, però d’ací a un mes, o menys, ja en farà, el passeig cap a l’IES no serà tan agradable.
Sona el timbre, entrem a l’institut. Com és dilluns, a primera hora toca Història, amb Ferran. A mi m’agrada la classe d’història, gràcies a Déu, ja que supose que per a algú que no li agrade la classe no serà massa entretinguda, i a primera hora, molt menys. Passen cinquanta minuts, anem a la següent classe. Ara ens toca Història de l’art, a mi i a quatre alumnes més, la resta fan altres assignatures (d’acord amb la modalitat de batxillerat). És el primer any que fem història de l’art, i està bastant bé, així que la classe passa bastant ràpid. Després ens tornem a dividir, jo vaig a grec. A grec en som dos, i Sergi ;). Com sempre, la classe passa volant entre acusatius, nominatius, sirtakis, βαβαί…
És l’hora del pati, amb els amics, baixe a la cantina, on esmorzem i xerrem durant vint-i-cinc minuts, després tornem a les classes. Ara tenim Informàtica, enguany la cosa s’ha complicat un poc, però es pot resistir. En som pocs, uns nou i la professora. Acabem la classe, els quatre de llatí ens dirigim al departament de grec i llatí, a veure a Sergi. Tornen els acusatius, els nominatius, ara però acompanyats d’ablatius, la classe torna a passar volant.
Ara tenim un altre esplai, aquest de quinze minuts. Després anem a Castellà, on ens tornem a reunir els dinou alumnes de segon de Batxillerat. Cinquanta minuts després sortim de la classe un poc desorientats, Carmen ens ha delectat amb una de les seves lliçons mestres, indescriptibles. Ara ens dirigim a la classe d’Anglés. és la última del dia, i això es nota en els ànims de la gent. Acabem la classe entre Presents Continuous, Phrasal Verbs i altres anglosaxonades. Ja està.
Tornem caminant a la caseta de Javier, agafe el vespino i torne a casa, ja passa de les dues i mitja.

Bé, doncs açò és un dilluns a l’IES Pedreguer per a un estudiant de segon de Batxillerat humanístic durant els mesos de setembre-octubre. Què us sembla?

Aquesta vesprada, navegant per internet, he descobert un parell d’animals que no coneixia, el ligre i el tigó. Havíeu sentit mai parlar d’ells? Jo fins fa una estona no.
El ligre és l’híbrid producte del creuament entre un lleó i una tigressa. El seu aspecte és el d’un gegantesc lleó amb ratlles de tigre difuses. Igual que els lleons, els ligres mascles desenvolupen melena. Generalment els tigres arriben a medir uns 3 metres, arribant a posseir una grandària major a la del seu pare (lleó) i al de sa mare (tigressa). Aquesta exagerada grandària es deu a que el ligre no hereta el gen inhibidor del creixement, i per això, els ligres no deixen de créixer en tota la seva vida.
En canvi, el tigó és producte del creuament entre una lleona i un tigre. Presenten aspecte de lleó amb ratlles del tigre, i creixen molt menys que les espècies d’origen. Generalment pesen 150kg i vistos des de lluny semblen gats domèstics.
Els dos animals són producte de la mà humana; els ligres són molt més abundants que els tigons, ja que per la seva grandària imponent són emprats ens circs i zoològics.
Si amb les fotografies no en teniu prou, ací teniu un video d’un ligre en acció.

Doncs bé, ja sabem una cosa més; sí, perquè encara que ho semble, no és broma.