Hic et nunc

Una cosa que sobta bastant quan es parla d’art, i sobretot d’art antic, és el fet que quasi mai coincideixen el lloc de trobada de l’obra d’art en qüestió amb el lloc d’exposició d’aquesta. Moltes d’aquestes obres, a pesar de ser d’orgien ital·lic, hel·lènic, egipci o mesopotàmic, es troben al British Museum de Londres o al Museu del Louvre. Aquest fet és fruit de l’espoli portat a terme al llarg de la història (sobretot al segle XIX) tant per britànics com per francesos (i altres), que adquiriren ―en la majoria dels casos fraudulentament― una gran quantitat d’obres d’art provinents de Grècia, Itàlia, Egipte, l’Orient Mitjà… Un exemple de tot açò és el cas dels frisos del Partenó d’Atenes, que foren “comprats” pel gover britànic a lord Thomas Bruce, compte d’Elgin, que alhora els havia “comprat” l’Imperi Otomà, que llavors controlava Grècia. El Museu Britànic s’ha negat durant anys a negociar amb les autoritats gregues, argumentant que les escultures estaven més segures i millor conservades a Londres del que podrien estar-ho a Atenes. Açò, era cert fins fa poc, quan s’inaugurà a Atenes el Museu de l’Acròpolis. El Museu Britànic però, continua negant-se a negociar la tornada les peces espoliades amb el govern grec. A més, per problemes d’espai, moltes d’aquestes peces no estan permanentment exposades al públic, o siga que, a pesar de no poder-les exposar, no les volen tornar al lloc d’origen, on sí que es podrien exposar.
Altres casos d’espoli arqueològic són els següents:

• El tresor de Príam: Encara que la seva atribució al rei troià és falsa, les joies foren sostretes il·legalment de Turquia per l’arqueòleg alemany Heinrich Schliemann a finals del segle XIX. Més tard, durant la Segona Guerra Mundial, l’exèrcit soviètic les robà de Berlín per endur-se-les al Museu Pushkin, a Moscou, on es troben actualment.
• La barba de l’Esfinx: Durant l’època de l’Imperi Otomà, els turcs empraren l’Esfinx per fer pràctiques d’artilleria, cosa que explica que el nas i la barba es desprengueren de la figura. Uns exploradors del segle XIX aconseguiren part de la barba, que s’exhibeix actualment al Museu Britànic.
• Les estatuetes de Benín: A pesar que Nigèria insisteix en la devolució, el Museu Britànic es nega a restituir-les. Les peces, de bronze, daten del segle XVI i pertanyen al regne de Benín, conquerit per la Gran Bretanya el 1897.
• La porta de Pèrgam: Donava entrada al temple de la ciutat de Pèrgam i està datada entre 165 i 156 a.C. Fou descoberta per arqueòlegs alemanys durant les excavacions de 1897. A hores d’ara, el govern turc continua exigint a Alemanya la devolució d’aquest tresor, que es troba al Museu de Pèrgam de Berlín.
• La pedra de Rosetta: Fou descoberta el 1799 per soldats de Napoleó en la ciutat egípcia de la qual pren el nom. Els britànics la reclamaren com a botí de guerra després de la rendició de l’exèrcit francès. Exposada al Museu Britànic, ha estat una peça clau per a desxifrar l’escriptura jeroglífica.
• El plomall de Moctezuma: Representatiu de la cultura astec, es troba al Museu Etnològic de Viena. No obstant, el govern austríac s’ha disposat a dialogar per al seu retorn.

Però no cal anar tan lluny per trobar casos d’apropiació impròpia de béns artístics. Al País Valencià trobem el cas de la Dama d’Elx (que actualment es troba a Madrid i que també ha passat per Paris) i el del claustre de l’Abat del monestir de Santa Maria de la Valldigna (que entre 1920 i 1926 fou desmuntat i portat a Madrid, on fou instal·lat en una finca privada).
Jo pense que les obres d’art haurien d’ésser conservades el més prop possible del lloc on han estat trobades, permetent així una major aproximació al context original de l’obra d’art en qüestió.

PS (11/01/07): Avui s’ha iniciat el trasllat del claustre de l’Abat del monestir de Santa Maria de la Valldigna des de Madrid (on es trobava després que l’any 1926 fou desmuntat i traslladat a una finca privada madrilenya) a Simat de la Valldigna, l’emplaçament original del claustre.