Hic et nunc

Avui, a classe d’Història hem fet una sessió teòrica sobre la pràctica democràtica. El pròxim mes de maig de 2007 hi han eleccions autonòmiques i municipals i alguns dels meus companys de classe ja podran votar (jo encara no, faig els 18 a agost), açò ha fet que el professor d’Història s’haja ofert per fer-nos algunes classes de com (no què) s’ha de votar.
A una de les conclusions que hem arribat en la sessió d’avui ha estat el menfotisme democràtic d’una gran part de la població, que, no sentint-se representada per cap partit polític, prefereix no votar (o votar en blanc) en senyal de protesta. Però, té açò algun sentit? Doncs a mi em sembla que no gaire.
A l’antiga Grècia existia una paraula per anomenar aquell que no participava em la cosa pública, que es mantenia al marge dels assumptes comuns de la polis, aquesta paraula era ἰδιώτης (idiótes). Aquest terme, que ―segons el Diccionari Manual VOX Grec clàssic-castellà― també significa soldat ras, ignorat, rude, inexpert…, derivà en el mot llatí idiota, -ae (ignorant, profà) i aquest ha derivat en el nostre “idiota”, per tant l’”idiota” seria aquell que no participa de la democràcia, aquell que “passa” d’anar a votar cada quatre anys, o que vota d’una forma inadequada. El problema és que aquest “passotisme idiota” s’està escampant.
Avui en dia, ja no es dóna valor a la democràcia, ens hem acostumat a ella i pensem que no serveix per a res, que sempre ha estat on està i que sempre estarà, que sempre acaben manant els mateixos. Açò, però, no és una cosa casual i accidental, açò forma part d’una política iniciada pels partits majoritaris per aconseguir convertir el nostre sistema polític en un sistema bipartidista, a imatge dels d’altres estats com els EUA. Aquesta estratègia consisteix en desanimar els votats dels partits no-majoritaris (bé, supose que sabem quins són els dos partits majoritaris, no?), els quals en veure que els seus vots no donen cap resultat visible (els partits que ells voten no obtenen cap representació) acaben per no votar, cosa que no fan mai els votants dels partits majoritaris (aquests, com saben que els seus vots sí que “compten”, que els seus vots sí que “serveixen” per a posar el seu partit al poder, sempre voten).
Un clar exemple (el més clar diria jo), d’aquesta voluntat bipartidista és el sistema electoral valencià. Al País Valencià per a poder obtenir representació a les Corts Valencianes els partits polítics han de treure més d’un 5% dels vots, quan a la resta de comunitats autònomes aquesta barrera és del 3%. Aquesta barrera, imposada pels dos partits majoritaris del nostre País (sí, pels dos), impedeix l’accés de noves forces polítiques a les Corts, cosa que provocaria un canvi important en el panorama polític del País Valencià. Amb la barrera del 5%, els polítics s’asseguren que a llarg termini els votants dels partits que cada quatre anys es queden a la porta de les Corts, acabaran desanimant-se i deixant de votar (i per tant, afavorint-los).
Doncs bé, així estan les coses, però no estan així per saecula saeculorum, podem canviar-les. Com? Votant amb el cap.