Hic et nunc

Avui m’ha arribat una dessuadora que havia comprat per internet en la web de Productes de la Terra. Es tracta d’una dessuadora, amb caputxa, dues butxaques i el següent motiu al pit:

Les banderes representades pertanyen a les següents nacions en procés d’autodeterminació (d’esquerra a dreta): Bretanya, Gal·les, Escòcia, Palestina, Països Catalans, Sardenya, Occitània, Galícia, País Basc, Còrsega i el Sàhara Occidental.

Demà tinc examen d’Història de l’Art sobre l’art paleocristià, l’art bizantí, l’art romànic i l’art gòtic, així que avui us deixe un post sobre l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, clar exponent del gòtic català:

La construcció de Santa Maria del Mar s’inicià el 25 de març de 1329, durant el regnat d’Alfons el Benigne, els mestres d’obra foren Berenguer de Montagut i Ramon Despuig. S’establí que l’obra hauria de pertànyer exclusivament als feligresos, únics responsables materials del temple, per la qual cosa la població de la Ribera (barri on es troba l’església) participà activament en la construcció del temple. Els murs, les capelles laterals i la façana s’enllestiren al voltant de l’any 1350. El 1379, a punt d’acabar-se el quart tram de les voltes s’incendià la bastida i les pedres sofriren importants danys. Finalment, el 3 de novembre de 1383 es col·locà l’última clau de volta i el 15 d’agost de l’any següent es cel·lebrà la primera missa.
El 1428 hi hagué un terratrèmol que provocà l’esfondrament de la rosassa, però poc temps després s’iniciaren les obres per construir-ne una de nova, flamígera, que quedà acabada el 1459, un any després s’acabaren d’instal·lar-hi els vitralls. El 1936 el temple sofrí un altre incendi que acabà amb la majoria de la imatgeria i amb l’altar barroc, afegits durant els segles següents.
Interiorment es tracta d’un edifici de tres naus, amb girola (o deambulatori) i sense creuer. Les naus consten de quatre trams i el presbiteri de mig tram i un polígon de set costats, tot cobert amb volta de creueria i coronat amb magnífiques claus de volta. A pesar de comptar amb tres naus, sembla que sols en tinga una a causa de la gran separació dels pilars i de l’alçària semblant de les tres naus. El resultat és un espai diàfan, unitari, amb pocs obstacles que pertorben el camp visual, característic del gòtic català. La nau central s’il·lumina mitjançant òculs oberts entre els terrats de la nau central i les laterals, que es converteixen en finestrals entre les columnes del presbiteri. Destaca, a més, l’austeritat aconseguida per les parets llises, per les columnes octogonals netes…
Exteriorment, Santa Maria del Mar presenta un aspecte massís i robust. El predomini de les línies horitzontals i dels panys de paret sense grans obertures ni decoracions és absolut. Globalment l’edifici forma un bloc compacte, allunyant-se de la verticalitat i lleugeresa pròpies del gòtic europeu. La façana principal consta de dues torres octogonals i de dos poderosos contraforts que emmarquen la rosassa i tradueixen l’amplada de la volta interior. Horitzontalment podem observar-hi dos trams, clarament marcats per les motllures i els terrats, mentre que a les torres l’horitzontalitat queda subratllada, una vegada més, pels terrats que substitueixen els pinacles o agulles que es poden observar en altres catedrals gòtiques. El tram inferior queda centrat pel pòrtic i el superior per la rosassa, amb els dons finestrals que a l’acompanyen entre els dos contraforts i les torres. L’austeritat general es manifesta encara més als laterals, formats per parets planes sense decoració, que tanquen l’espai entre els contraforts i permeten la presència de capelles interiors. La concepció és, per tant, molt diferent de la gracilitat dels arcbotants del gòtic francès. A la part inferior s’obren estrets finestrals, relativament petits i que corresponen cadascun, a una capella interior. Als laterals s’obrin també dues portes: la porta de Sombrerers i la de les Moreres. Posteriorment s’obrí una nova porta a l’absis, la porta del Born.

Font Viquipèdia.

Bé, espere que l’examen de demà vaja bé.

Ací us deixe el text que ens posà Sergi a l’examen de Grec del passat dimarts 12 de desembre. El text, que haviem d’analitzar i traduir, anava acompanyat d’unes quantes preguntes més: un anàlisi morfològic d’algunes paraules del text, una pregunta sobre etimologies i una pregunta del cultureta sobre la Lliga de Delos o els monuments de l’Atenes clàssica. Ací va el text:

A Atenes el poder dels pobres i del poble és més gran que el dels nobles i els rics.

Δικαίως δοκοῦσιν αὐτόθι καὶ οἱ πένητες καὶ ὁ δῆμος πλέον ἔχειν τῶν γενναίων καὶ τῶν πλουσίων διὰ τόδε, ὅτι ὁ δῆμός ἐστιν ὁ ἐλαύνων τὰς ναῦς καὶ ὁ τὴν δύναμιν περιτιθεὶς τῇ πόλει.

Allí mateix, sembla just que no sols els pobres sinó també el poble, tinguen més poder que els nobles i els rics per açò, perquè el poble és qui impulsa les naus i qui otorga poder a la ciutat.

Xenofont, Constitució dels atenesos, 1, 2, 1.

Avui, a classe d’Història hem fet una sessió teòrica sobre la pràctica democràtica. El pròxim mes de maig de 2007 hi han eleccions autonòmiques i municipals i alguns dels meus companys de classe ja podran votar (jo encara no, faig els 18 a agost), açò ha fet que el professor d’Història s’haja ofert per fer-nos algunes classes de com (no què) s’ha de votar.
A una de les conclusions que hem arribat en la sessió d’avui ha estat el menfotisme democràtic d’una gran part de la població, que, no sentint-se representada per cap partit polític, prefereix no votar (o votar en blanc) en senyal de protesta. Però, té açò algun sentit? Doncs a mi em sembla que no gaire.
A l’antiga Grècia existia una paraula per anomenar aquell que no participava em la cosa pública, que es mantenia al marge dels assumptes comuns de la polis, aquesta paraula era ἰδιώτης (idiótes). Aquest terme, que ―segons el Diccionari Manual VOX Grec clàssic-castellà― també significa soldat ras, ignorat, rude, inexpert…, derivà en el mot llatí idiota, -ae (ignorant, profà) i aquest ha derivat en el nostre “idiota”, per tant l’”idiota” seria aquell que no participa de la democràcia, aquell que “passa” d’anar a votar cada quatre anys, o que vota d’una forma inadequada. El problema és que aquest “passotisme idiota” s’està escampant.
Avui en dia, ja no es dóna valor a la democràcia, ens hem acostumat a ella i pensem que no serveix per a res, que sempre ha estat on està i que sempre estarà, que sempre acaben manant els mateixos. Açò, però, no és una cosa casual i accidental, açò forma part d’una política iniciada pels partits majoritaris per aconseguir convertir el nostre sistema polític en un sistema bipartidista, a imatge dels d’altres estats com els EUA. Aquesta estratègia consisteix en desanimar els votats dels partits no-majoritaris (bé, supose que sabem quins són els dos partits majoritaris, no?), els quals en veure que els seus vots no donen cap resultat visible (els partits que ells voten no obtenen cap representació) acaben per no votar, cosa que no fan mai els votants dels partits majoritaris (aquests, com saben que els seus vots sí que “compten”, que els seus vots sí que “serveixen” per a posar el seu partit al poder, sempre voten).
Un clar exemple (el més clar diria jo), d’aquesta voluntat bipartidista és el sistema electoral valencià. Al País Valencià per a poder obtenir representació a les Corts Valencianes els partits polítics han de treure més d’un 5% dels vots, quan a la resta de comunitats autònomes aquesta barrera és del 3%. Aquesta barrera, imposada pels dos partits majoritaris del nostre País (sí, pels dos), impedeix l’accés de noves forces polítiques a les Corts, cosa que provocaria un canvi important en el panorama polític del País Valencià. Amb la barrera del 5%, els polítics s’asseguren que a llarg termini els votants dels partits que cada quatre anys es queden a la porta de les Corts, acabaran desanimant-se i deixant de votar (i per tant, afavorint-los).
Doncs bé, així estan les coses, però no estan així per saecula saeculorum, podem canviar-les. Com? Votant amb el cap.

Si fa un temps us parlava de la batalla de Marató, avui continue el cicle de posts sobre les Guerres Mèdiques amb la batalla de les Termòpiles:

Després de Marató els perses tardaren una dècada en reaccionar. Xerxes I, fill de Darios I, reuní l’exèrcit i la flota més formidables que s’havien vist fins al moment, i es dirigiren cap a la península hel·lènica, prenent la Tessàlia sense esforç. Per tal de d’aturar l’expansió aquemènida, els aliats hel·lens apostaren defenses en dos punts: el cap Artemisi, on una esquadra sota el comandament de l’espartà Euribíades i l’atenès Temístocles seria l’encarregada d’aturar els asiàtics per mar, i el pas de les Termòpiles, on un contingent de tropes encapçalades pel monarca lacedemoni Leònides, ho faria per terra fins a l’arribada de reforços des d’Esparta. Però els fets s’acceleraren. A mitjan setembre (o agost) del 480 aC, els aquemènides iniciaren maniobres i les dues batalles, la naval i la terrestre, es lliuraren simultàniament.
A les Termòpiles, Leònides i les seves tropes (uns 4.200 soldats en total) aconseguiren rebutjar durant la primera jornada les escomeses dels perses (amb un exèrcit d’uns 60.000 homes), gràcies a les seves llargues llances. A més, el pas era llavors un congost molt estret (uns tres metres d’ample en el punt més angost), situat entre muntanyes i penya-segats que es precipitaven a la mar (el litoral actual s’ha desplaçat 2 km a l’est). Al dia següent, mentre els grec resistien amb èxit les noves escomeses aquemènides, un camperol de la regió anomenat Efialtes, mostrà als perses una camí ocult que s’endinsava en les muntanyes i permetia rodejar les tropes hel·lenes i atacar-les també per la rereguarda. La nit d’aquesta jornada, potser el 18 de setembre, es consumà la traïció. Els aquemènides, sota el comandament d’Hidarnes, travessaren les muntanyes i encararen les tropes de Leònides. Aquest, coneguda ja la traïció, envià la major part del seu contingent al sud, al Peloponès, i es preparà per a lluitar amb els seus tres-cents compatriotes i els 1.100 beocis (de Tebes i Tèspies).
La marcada desigualtat numèrica no tardà en imposar-se. El valent monarca perdé la vida en combat i els tebans es rendiren davant l’enorme superioritat de l’enemic. No obstant això, els espartans i tespis restants (al voltant d’un miler) continuaren lluitant fins que finalment foren morts. Els perses perderen uns 20.000 efectius. Aconseguida la victòria, s’apoderaren de la Beòcia i, una setmana després, d’Atenes, la qual fou incendiada.

Pròximament, la batalla de Salamina.

Una cosa que sobta bastant quan es parla d’art, i sobretot d’art antic, és el fet que quasi mai coincideixen el lloc de trobada de l’obra d’art en qüestió amb el lloc d’exposició d’aquesta. Moltes d’aquestes obres, a pesar de ser d’orgien ital·lic, hel·lènic, egipci o mesopotàmic, es troben al British Museum de Londres o al Museu del Louvre. Aquest fet és fruit de l’espoli portat a terme al llarg de la història (sobretot al segle XIX) tant per britànics com per francesos (i altres), que adquiriren ―en la majoria dels casos fraudulentament― una gran quantitat d’obres d’art provinents de Grècia, Itàlia, Egipte, l’Orient Mitjà… Un exemple de tot açò és el cas dels frisos del Partenó d’Atenes, que foren “comprats” pel gover britànic a lord Thomas Bruce, compte d’Elgin, que alhora els havia “comprat” l’Imperi Otomà, que llavors controlava Grècia. El Museu Britànic s’ha negat durant anys a negociar amb les autoritats gregues, argumentant que les escultures estaven més segures i millor conservades a Londres del que podrien estar-ho a Atenes. Açò, era cert fins fa poc, quan s’inaugurà a Atenes el Museu de l’Acròpolis. El Museu Britànic però, continua negant-se a negociar la tornada les peces espoliades amb el govern grec. A més, per problemes d’espai, moltes d’aquestes peces no estan permanentment exposades al públic, o siga que, a pesar de no poder-les exposar, no les volen tornar al lloc d’origen, on sí que es podrien exposar.
Altres casos d’espoli arqueològic són els següents:

• El tresor de Príam: Encara que la seva atribució al rei troià és falsa, les joies foren sostretes il·legalment de Turquia per l’arqueòleg alemany Heinrich Schliemann a finals del segle XIX. Més tard, durant la Segona Guerra Mundial, l’exèrcit soviètic les robà de Berlín per endur-se-les al Museu Pushkin, a Moscou, on es troben actualment.
• La barba de l’Esfinx: Durant l’època de l’Imperi Otomà, els turcs empraren l’Esfinx per fer pràctiques d’artilleria, cosa que explica que el nas i la barba es desprengueren de la figura. Uns exploradors del segle XIX aconseguiren part de la barba, que s’exhibeix actualment al Museu Britànic.
• Les estatuetes de Benín: A pesar que Nigèria insisteix en la devolució, el Museu Britànic es nega a restituir-les. Les peces, de bronze, daten del segle XVI i pertanyen al regne de Benín, conquerit per la Gran Bretanya el 1897.
• La porta de Pèrgam: Donava entrada al temple de la ciutat de Pèrgam i està datada entre 165 i 156 a.C. Fou descoberta per arqueòlegs alemanys durant les excavacions de 1897. A hores d’ara, el govern turc continua exigint a Alemanya la devolució d’aquest tresor, que es troba al Museu de Pèrgam de Berlín.
• La pedra de Rosetta: Fou descoberta el 1799 per soldats de Napoleó en la ciutat egípcia de la qual pren el nom. Els britànics la reclamaren com a botí de guerra després de la rendició de l’exèrcit francès. Exposada al Museu Britànic, ha estat una peça clau per a desxifrar l’escriptura jeroglífica.
• El plomall de Moctezuma: Representatiu de la cultura astec, es troba al Museu Etnològic de Viena. No obstant, el govern austríac s’ha disposat a dialogar per al seu retorn.

Però no cal anar tan lluny per trobar casos d’apropiació impròpia de béns artístics. Al País Valencià trobem el cas de la Dama d’Elx (que actualment es troba a Madrid i que també ha passat per Paris) i el del claustre de l’Abat del monestir de Santa Maria de la Valldigna (que entre 1920 i 1926 fou desmuntat i portat a Madrid, on fou instal·lat en una finca privada).
Jo pense que les obres d’art haurien d’ésser conservades el més prop possible del lloc on han estat trobades, permetent així una major aproximació al context original de l’obra d’art en qüestió.

PS (11/01/07): Avui s’ha iniciat el trasllat del claustre de l’Abat del monestir de Santa Maria de la Valldigna des de Madrid (on es trobava després que l’any 1926 fou desmuntat i traslladat a una finca privada madrilenya) a Simat de la Valldigna, l’emplaçament original del claustre.

Avui ha mort l’infame dictador xilè Augusto Pinochet. Aquest personatge, després de dirigir el cop d’estat de l’11 de setembre de 1973, en el qual derrocà en govern legítim i democràtic de la República de Xile, es convertí en el cap d’una dictadura marcada per una fortíssima repressió, que duraria 17 anys. Pinochet però, no mereix ser recordat, aquells que sí ho mereixen són les nombroses víctimes de la dictadura.
La presa del poder per Pinochet, admirador del nostre “amic” Francisco Franco, inicià una política contra els opositors al règim, que foren declarats «enemics de l’Estat». S’introduí com a política d’Estat la detenció, la tortura, l’assassinat, la desaparició o l’exili de tots aquells que havien estat involucrats amb el govern anterior. Tot açò provocà uns 2.095 morts, uns 1.102 «detinguts-desapareguts» i més de 700.000 exiliats.
Un de tots aquests desapareguts fou el valencià Antoni Llidó. Nascut a Xàbia el 1936, Llidó fou capellà abans de convertir-se en un “desaparegut” el 1974. Després d’haver treballat en pobles del País Valencià com Quatretondeta o Balones, fou destinat l’Hospital de la Marina del Ferrol, a Galícia. L’estiu de 1969 Llidó marxà cap a Xile, establint-se a Quillota, en la diòcesi de Valparaíso, on ja treballaven alguns sacerdots valencians; un cop allí inicià una important tasca social i política. Ací el trobà el cop de Pinochet el 1973. El valencià ja havia estat convidat a abandonar Xile pel bisbe de Valparaíso, un dels més integristes del país, però davant la negativa de Llidó, aquest fou suspès en l’exercici de les seves funcions sacerdotals, llavors s’integrà en el Movimiento de Izquierda Revolucionaria (MIR). Fou detingut el 1974, a finals de setembre, i fou empresonat en un recinte controlat per la DINA (Dirección de Inteligencia Nacional). Durant el seu captiveri fou durament torturat i objecte de burles per la seva condició de sacerdot. Diverses persones que estigueren en contacte amb ell durant la seva estança a la presó descriuen el seu estat de salut com a lamentable, sofria freqüents hemorràgies estomacals, tenia grans dificultats per a moure’s a causa dels colps i de l’aplicació d’electricitat a tot el cos durant diverses hores seguides… L’última notícia que es té de Llidó és que fou tret de la presó de Cuatro Álamos el 25 d’octubre de 1974, a partir d’ací es convertí en un desaparegut.
Llidó fou sols un més dels molts desapareguts i morts que hi hagueren durant l’infame règim de Pinochet, a la memòria de tots ells va dedicat aquest post.

PS (11/12/06): El diari electrònic Vilaweb ha publicat avui una interessant entrevista amb la germana d’Antoni Llidó.

Ahir vaig llegir un post interessant, en el qual es posaven en dubte els albiraments d’OVNIs (ja veus, qui em diria a mi que acabaria parlant d’açò). L’autor no dubtava l’existència dels alienígenes, però creia que aquests encara no s’havien dignat a passar pel nostre planeta. Jo mai he reflexionat massa sobre aquest tema, però supose que ha arribat el moment de fer-ho:
El nostre planeta, la Terra, és un ínfim, minúscul i insignificant punt dins l’enorme grandària de l’univers, per tant, és suposa que els humans no som “res”, vull dir que no som res rellevant per a l’univers, que som un accident purament casual. Açò em porta a pensar en una cosa: per què si nosaltres som una “merdeta” no hi ha d0′haver més “merdetes” (espere que si algun dia una raça d’alienígenes superiors ens domina no llija açò de les “merdetes” ) com nosaltres??.
Si creiem en la idea d’un déu creador, que ens ha engendrat a imatge seva i tot açò, se’ns fa impossible creure en la existència d’una altra espècie superior, intel·ligent, com nosaltres (si tenim en compte que nosaltres som intel·ligents, que açò és una altra cosa); com a màxim podria existir una altra espècie inferior (com els animals terrícoles) en algun altre planeta la raó de ser de la qual hauria de ser servir a l’home.
Si no creiem en l’existència d’un únic déu, sinó que creiem en el politeisme, potser puguem imaginar una altra “civilització” en algun altre punt de l’univers, amb els seus déus respectius i diferents als nostres, encara que també creuríem que aquells éssers són inferiors per no creure en els mateixos déus que nosaltres.
Ara bé, si no creiem en l’existència de cap déu (o déus) creador, se’ns obri tot un univers de possibilitats (i mai millor dir). Al no creure en aquesta divinitat engendradora, sabem que la vida pot aparèixer en qualsevol lloc on es donen unes determinades condicions (com, per exemple, les que es donaren quan aparegué la vida a la Terra), per tant, si l’univers és tan gran com ens diuen que és (jo mai m’he detingut a medir-lo ), per què no s’han pogut donar, en un altre planeta, les condicions que es donaren ací?. Al rebutjar les divinitats, sabem que no som l’espècie elegida, ni res per l’estil, sabem que simplement som una espècie més dins l’enorme diversitat d’éssers que hi ha a la terra, una espècie fruit de l’evolució, per tant, perquè no ampliem açò a l’univers?, perquè no podem pensar que som una espècie més dins la biodiversitat del cosmos?. Serà que en aquest punt som molt egocèntrics.
Una altre punt interessant és la idea que tenim nosaltres dels alienígenes. Per als humans, els àliens són éssers superiors (mireu qualsevol pel·lícula nord-americana sobre aquest tema i veureu), més avançats tecnològicament, capaços de navegar per l’espai a velocitats inimaginables, etc. Però, per què han d’ésser tan “guais” els extraterrestres?, no poden ser com nosaltres?, no poden estar més endarrerits que nosaltres segons la nostra idea d’evolució?. A més, en les pel·lícules (reflex de les creences més generals i col·lectives) la majoria venen amb ganes de destruir i anihilar l’espècie humana; per què han de voler açò? potser perquè és el que faríem nosaltres si els descobrirem a ells?. En aquest punt, en canvi, tenim un clar complex d’inferioritat.
En resum, jo crec que sí, que hi ha vida en altres llocs de l’univers (encara que en les profunditats del meu ser encara tinc algunes reticències); potser no és una vida tal i com nosaltres l’entenem, però alguna cosa ha d’haver-hi, o no; qui ho sap…

Una de les coses més preuades (o directament, la cosa més preuada) que tinc és la meua petita, molt petita, biblioteca. Perfectament es podria dir que sóc un bibliòfil, ja que tinc una forta devoció pels llibres que compre i també un bon grapat de manies al voltant d’aquests, per exemple: quan compre un llibre m’agrada olorar-ne les pàgines, no sé molt bé perquè, però ho faig, arribant a recordar després un llibre per la seva olor (sí, ja sé que és molt friki); una altra mania és el fet que no m’agrada gens que em canvien de lloc el llibre que estic llegint, o que el toquen sense ser-hi jo present, etc. A més, una de les meves majors aficions és passar-me una vesprada mirant llibres en una llibreria (encara que açò siga també la meva ruïna econòmica), en canvi, no sóc massa aficionat a agafar llibres d’una biblioteca pública. Bé, arribats fins aquest punt no em queda més remei que presentar-vos la meva, repetisc, ínfima biblioteca (cliqueu en l’imatge per augmentar-la). Ací va:
Començant per la part superior esquerra trobem l’edició il·lustrada per Alan Lee d’El Senyor dels Anells de J. R. R. Tolkien (una obra mestra), al seu costat s’observa El Silmaríl·lion també de Tolkien (El Silmaríl·lion conta la història de la Terra Mitjana durant els temps anteriors a la Tercera Edat i la Guerra de l’Anell), a la dreta està l’edició normal d’El Senyor dels Anells. Si continuem cap a la dreta podem observar la Trilogia del Greal de Bernard Cornwell (Thomas, un jove arquer haurà d’allistar-se a l’exèrcit anglès durant la guerra dels Cent Anys per venjar-se dels assassins del seu pare, cosa que el portarà a iniciar la busca del Sant Greal), després trobem els volums de la sèrie Quint Licini Catus de Simon Scarrow (Catus és un esclau que es veu obligat a ingressar a les legions romanes en temps de l’emperador Claudi, embarcant-se en la conquesta de Britània), a continuació observem la Trilogia de les Croades de Jan Guillou (més informació ací), finalment tanca aquest prestatge, la sèrie de Colleen Mc Cullough sobre l’antiga Roma (magnífic relat sobre els últims anys de la república romana, des dels temps de Mari i Sul·la fins a Cèsar).
En el següent estant trobem, en posició horitzontal els dos primers llibres de la sèrie Discworld de Terry Pratchet (un relat fantàstic impregnat d’humor i poc trellat), ja verticals i de dreta esquerre, trobem, en primer lloc Homes de Mar i Guerra de Patrick O’Brian (magnifica obra sobre la vida en la marina britànica dels segles XVIII i XIX), seguidament està La màscara d’Atreu, d’A. J. Hartley (aquest encara no l’he llegit, però es tracta d’un thriller sobre la desaparició d’un dels tresors de l’antiga Grècia), després hi observem Els pilars de la terra de Ken Follett (magnífica obra sobre la construcció de la catedral gòtica de Kingsbridge), després hi ha una altra obra mestra, El nom de la rosa d’Umberto Eco (més informació ací), a continuació estan els set primers volums de la sèrie Jack Aubrey i Stephen Maturin de Patrick O’Brian (magnífica sèrie de novel·les sobre les aventures d’un capità de navili i del seu amic cirurgià i espia durant les Guerres Napoleòniques), si continuem trobem els tres volums de les Cròniques del Senyor de la Guerra de Bernard Cornwell (magnífic relat sobre el mite artúric, però vist des d’un punt de vista més històric i realista), seguidament hi observem la República de Plató (obra filosòfica que exposa en forma de diàleg, les principals idees platòniques al voltant del govern de la polis), a la dreta estan dels dos volums sobre la història de Roma d’Isaac Asimov (un resum de la història romana des de la fundació de l’urbs, al voltant del 753 aC fins a la caiguda de l’imperi romà el 476 dC), a continuació trobem els llibres Jo, Claudi i Claudi el déu, de Robert Graves (magnífiques obres que ens conten la vida de Claudi, emperador romà, i de la família imperial en els primera anys de l’Imperi), després observem la trilogia Jaume I el Conqueridor d’Albert Salvadó (aquesta meravellosament la vida del rei Jaume I), a la seva dreta hi ha la sèrie de Christian Jacq sobre el faraó Ramsés II (magnífica obra que ens apropa al regnat d’aquest emperador de l’Antic Egipte), finalment trobem dos llibres que encara no he llegit, es tracta de l’Anell de Jorge Molist (thriller al voltant d’un anell, l’última herència dels templers) i de L’últim merovingi de Jim Hougan (un altre thriller, aquest sobre una conspiració per fer tornar al poder la dinastia merovíngia). Continua llegint »

Ací us deixe un vídeo que m’ha enviat Sergi sobre un règim bastant interessant per perdre pes (ho sent Sergi, però no he pogut evitar-ho, és massa bo):

Si voleu veure més vídeos del genial programa de tv3 Polònia, féu clic ací.