Hic et nunc

Els antics romans aconseguirem dominar tot el món conegut, però açò no hauria estat possible sense una ferramenta que els procurà una llista inacabable de victòries: la legió romana.
Les legions romanes d’època imperial estaven formades per uns cinc mil cinc-cents homes. La unitat bàsica era la centúria de vuitanta homes, dirigida per un centurió, ajudat per un lloctinent (optio), un signífer (portador de l’estendard de la centúria) i un cornicen (encarregat de transmetre les ordres amb tocs de corn). La centúria es dividia en seccions de vuit homes que compartien una habitació de les barraques o una tenda si estaven en campanya. Sis centúries formaven una cohort, i deu cohorts, una legió; la primera cohort era doble. Cada legió anava acompanyada per una unitat de cavalleria de cent vint homes, distribuïda en quatre esquadres que feien les funcions d’exploradors o missatgers. En ordre descendent, aquests eren els rangs principals:
El llegat era un home d’ascendència aristocràtica. Habitualment tenia uns trenta any i dirigia la legió fins a un màxim de cinc anys. El seu propòsit era aconseguir una bona fama per tal de millorar la seva carrera política.
El prefecte del campament era un veterà d’edat avançada que havia estat centurió en cap de la legió i es trobava el el cim de la carrera militar. Era una persona experta i íntegra i era l’encarregat de substituir el llegat quan aquest s’absentava o quedava fora de combat.
Sis tribuns eren oficials no professionals. Eren homes joves, d’uns vint anys, que servien per primera vegada en l’exèrcit per tal d’adquirir experiència en l’àmbit administratiu, abans d’assumir el càrrec d’oficial subaltern en l’administració civil.
El tribú superior, en canvi, estava destinat a alts càrrecs polítics i al possible comandament d’una legió.
Seixanta centurions s’encarregaven de la disciplina i la instrucció de la legió. Eren gelosament escollits per la seva capacitat de comandament i per la seva bona disposició a lluitar fins la mort. No és estrany, doncs, que l’índex de baixes entre els centurions fóra molt superior al nombre de baixes en altres rangs. El centurió de major categoria dirigia la primera centúdia de la primera cohort, i habitualment, era una persona respectada i condecorada.
Els quatre decurions de la legió tenien a les seves ordres els esquadrons de cavalleria i aspiraven a ascendir a comandants de les unitats auxiliars de cavalleria.
Cada centurió estava ajudat per un lloctinent, que desenvolupava la funció d’ordenança amb serveis de comandament menors. Els lloctinents (optio) aspiraven a ocupar una vacant en el càrrec de centurió.
Per davall dels lloctinents estaven els legionaris, homes que s’havien allistat durant un període de quinze anys. Inicialment, sols es reclutaven ciutadans romans, però, cada cop més, s’acceptaren homes d’altres poblacions, i se’ls atorgava la ciutadania roman en unir-se a les legions.
Els integrants de les cohorts auxiliars eren d’una categoria inferior a la dels legionaris. Provenien d’altres províncies romanes i aportaven a l’Imperi la cavalleria, la infanteria lleugera i altres tècniques especialitzades. Se’ls concedia la ciutadania romana després de vint-i-cinc anys de servei.
Aquesta fou la màquina de guerra que permeté als romans convertir-se en els amos del món, estenent els seus dominis des de la Península ibèrica a Síria i des de la Gran Bretanya i Germània a Egipte.