Hic et nunc

Amb l’ascensió d’Adolf Hitler i del nacionalsocialisme començà a perfilar-se una idea que aviat tindria àmplia acceptació en les masses més fanàtiques del poble alemany: la idea que els jueus pertanyien a una raça inferior que havia d’ésser extirpada de la faç de la terra.
Des que les lleis de Nuremberg havien decretat discriminacions de tot tipus contra els jueus d’Alemanya (15 de setembre de 1935) aquests es veieren progressivament desposseïts de tots els seus drets com a ciutadans, tant a l’escola i en el treball com en les sinagogues i al carrer.
La «Nit dels vidres trencats» marcà una fita en l’evolució de l’antisemitisme nacionalsocialista. La matinada del 9 al 10 de novembre de 1938 tingué lloc un fort atac contra els jueus de tota Alemanya; el govern orquestrà una operació que provocà la destrucció de gran quantitat de cases, sinagogues, cementiris, comerços de propietat jueva. A més, uns 20.000 jueus foren detinguts injustificadament i enviats a camps de concentració. A partir d’aquesta data, el Govern nazi es llançà a un immens pogrom per tota Alemanya i s’iniciaren les deportacions en massa als camps de Sachsenhausen, Buchewald i Dachau. Adolf Hitler i els seus col·laboradors meditaren llavors una solució més radical i definitiva al «problema jueu», i ja al juny de 1941 Reinhard Heydrich (cap de la Polícia Secreta de Seguritat ―Gestapo― i la SD) expressà als comandants dels grups especials que operavne als països ocupats (Einsatzgruppen) que el judaisme a l’est havia estat la font del bolxevisme i que, per tant, havia d’ésser destruït d’acord amb els desitjos del Führer.
Començarien llavors les matances sistemàtiques de jueus, inclosos milers de nens, als països de l’est. Fou a la primavera de 1941 quan, en els focuments i les cartes, começà a sorgir la fórmula «solució final», que significava l’anihilació sistemàtica del poble jueu. Reinhard Heydrich dictava també les ordres de com havien de ser tractats els jueus seleccionats per al trebal forçat: «formats en columnes de treball, els jueus vàlids, els homes per una banda i les doner per l’altra, seran traslladats a les zones de l’est per construir carreteres. No fa falta dir que una gran part d’aquesta gent serà eliminada de manera natural per la seva debilitat física»
A fi de facilitar la mort de milers d’éssers humans, l’Oficina Central de Seguritat del Reich (RSHA) organitzà inicialment els anomenats camions-fantasmes, usats ja el 1940 per exterminar els malats mentals de determinats hospitals psiquiàtrics: Es tractava d’una espècie de furgonetes totalment tancades que, en posar-se en marxa, desprenien monòxid de carboni en el seu interior. Aquests Special-Wagen (cotxes especials) serviren per assassinar milers de jueus deportats al camp de Chelmo, però també s’empraren per exterminar detinguts d’altres camps que ja no eren considerats útils per al treball.
Segons conta l’oficial alemany Rudolf Höss, membre de les SS i les Waffen-SS i comandant del camp de concentració d’Auschwitz, en les seves memòries, aviat es va considerar que aquesta mesura era massa cara i ineficaç. Després d’una inspecció a Treblinka, es considerà que calia trobar un nou mètode d’extermini, més barat i efectiu. Així es pensà en el gas Cyclon B, un àcid que prepararien industrialment els laboratoris IG-Farben. El primer camp on es va uilitzar aquest gas mortal fou a Belzec, però prompte s’emprà en altres camps com Birkenau, Treblinka, Sobibor i Maïdanek. La «solució final» ja era un fet.
La conferència de Wannsee, celebrada el 20 de gener de 1942, planificà l’acceleració de la «solució final» a Europa. D’aquesta manera moriren, entre 1941 i 1944, més de sis milions de jueus. La «solució final» es dugué a terme amb càlcul i premeditació, amb tot tipus de mitjans tècnics i científics i amb la indiscutible complicitat de la gran indústria alemanya.

Sobre la Conferència de Wannsee versa la pel·lícula La Solució Final (Conspiracy), del director nord-americà Frank Pierson. El 20 de gener de 1942, es reuní en la vil·la Wannsee, al sud-est de Berlín, un grup de màxims dirigents nazis per tal de decidir «la Solució Final a la Qüestió Jueva» (Endlösung derJudenfrage). La discussió es centrà en l’objectiu de l’expulsió dels jueus de cada esfera de la vida del poble alemany i l’expulsió d’aquests de «l’espai vital del poble germànic» (Lebensraum). Les mesures a prendre foren discutides i fou presentat el concepte de la «deportació» dels jueus cap a l’est. El nombre de jueus a Europa foren enumerats (11 milions) i els mètodes d’evacuació foren respecte a l’edat i país d’origen. El tractament de les persones amb «sang mixta» fou també discutit acuradament.
El protocol de la reunió fou preparat per Adolf Eichmann, ajudat per Reinhard Heydrich i no menciona explícitament l’assassinat en massa; Eichmann va admetre, més tard, en el seu juí, que el llenguatge usat durant la reunió fou molt més explícit i inclogué termes com «exterminació» i «anihilació».
Es tracta d’una molt bona pel·lícula que, a pesar de no comptar amb escenes d’acció (predomina el diàleg) i amb grans decorats (el film transcorre quasi en la seva totalitat a l’interior d’una casa), és un dels millors llargmetratges que he vist i crec que és imprescindible per a tots aquells que vulguen conèixer alguna cosa més sobre la Segona Guerra Mundial i, en concret, sobre els terribles i abominables fets de l’Holocaust.