Hic et nunc

Antoni Gilabert i Fornés nasqué a Pedreguer el 1716 i fou un arquitecte introductor i impulsor del neoclassicisme al País Valencià. Traslladat a València amb la seva família, estudià amb T. V. Tosca i treballà com a aparellador amb el seu cunyat Felip Rubio, fundador de l’Acadèmia de Sanat Carles, on ell mateix esdevingué catedràtic d’arquitectura el 1768. És el típic representant del període de transició cap al neoclassicisme.
En 1758-60, fonamentalment a les façanes de la Duana, acusà la manera acadèmica de Tosca. En 1772-81 remodelà la capella de Sant Vicent Ferrer al convent de Sant Domènec de València, on assolí el seu punt màxim en el tractament barroc dels efectes lumínics. Féu la seva obra més important amb posterioritat al 1774: la remodelació de la catedral de València, on imposà una il·luminació cupul·lar, reduí la lluminositat de la nau central i augmentà la de les naus laterals. A més, féu l’església de les Escoles Pies, la cel·la de Sant Lluís Beltran al convent de Sant Domènec, el Palau de Justícia, el tabernacle del Temple i el retaule de la Saïdia ―tot a València―, les esglésies de Torís, Xestalgar i Callosa d’En Sarrià i l’ermita i la casa del comte de Vilapaterna, a Nules.
També se li atribueixen dues construccions al seu poble natal, Pedreguer, es tracta de la capella de la Comunió (iniciada el 1775) i la capelleta de Sant Blai (també de la segona meitat del segle XVIII). Antoni Gilabert morí el 1792 a València.