Hic et nunc

Aquesta vesprada he vist una pel·lícula que m’ha semblat interessant, es tracta d’El vent que agita l’ordi (The wind that shakes the barley), guanyadora de la Palma d’Or del Festival de Cannes del 2006. Aquest film del director britànic Ken Loach està ambientat en la Guerra d’Independència Irlandesa (1919-1921) i la subsegüent Guerra Civil Irlandesa (1922-1923).
Damien és un jove estudiant de medicina irlandés que està a punt de viatjar a Londres per continuar allí els seus estudis; Teddy, el seu germà, és un membre actiu de l’Exèrcit Republicà Irlandés (IRA). Després d’ésser testimoni d’un dels actes diaris de violència i repressió perpetrats pels Black and Tans (l’exèrcit britànic d’ocupació), Damien decideix quedar-se a Irlanda i entrar a formar part de l’IRA, per tal de lluitar, en una guerra de guerrilles, contra les forces d’ocupació britàniques.
El 1921, amb la signatura del Tractat anglo-irlandés i la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda (el qual, a pesar del seu nom, continuava estant supeditat, en màxima instància, a l’Imperi britànic), Teddy, entra a formar part de l’Exèrcit de l’Estat Lliure, partidari del Tractat, mentre que es nega a acceptar l’Acord. Llavors s’iniciarà una lluita entre amics, entre familiars, entre els propis irlandesos que abans havien lluitat units contra els britànics.
La pel·lícula recrea durament la repressió exercida per l’exèrcit britànic durant la seva ocupació, així com els també terribles crims de la resistència republicana irlandesa. També ens mostra molt encertadament l’ambient de pobresa i misèria de la Irlanda de principis de segle XX. El defecte més important de la pel·lícula és, potser, el seu marcat maniqueisme que divideix radicalment el film en bons (els republicans irlandesos) i dolents (primer els anglesos, després els irlandesos pro-Tractat).
A pesar d’açò, podem dir que es tracta d’una molt interessant pel·lícula que pot resultar útil a tots aquells que vulguen ampliar els seus coneixements sobre Irlanda i la seva turbulenta història.

Aquests dies he pogut observar a la televisió un anunci que m’ha fet pensar. Es tracta de l’espot del centre comercial barceloní Illa Diagonal, en el qual ens mostren com realment, tota la gent que veiem en aquest centre comercial no són més que actors amb l’únic objectiu de fer-nos creure que som un client més de tots els que hi ha en el centre, quan en realitat (segons l’anunci) tot està muntat pensant en cadascú de nosaltres (individualment, o siga pensant en mi, en tu, en ella…). Aquest fet pot ésser vist de forma positiva: jo sóc el centre d’atenció, per tant, tota la resta de gent està per complir els meus desitjos; o de forma negativa, que és com jo ho veig.
Aquest anunci em recorda precisament una pel·lícula, El show de Tuman, i un llibre, 1984 de George Orwell. Aquestes dues obres es caracteritzen per mostrar-nos un exemple de control, un control social i inclús, massiu. En el cas de El show de Truman es tracta del control de la majoria sobre una minoria, sobre un individu, el pobre Truman. En canvi, en 1984 es tracta del control de la minoria sobre la majoria, sobre tota una societat, sobre tota la humanitat. El primer es basa en l’engany, el miratge, la caverna de Plató portada a la televisió i convertida en “el plató de Plató”, però sense cap camí per sortir-se’n i sense cap filòsof per ajudar-nos a escapar. El segon, en canvi, es basa en el control mental, un control perfectament visible i detectable, però del qual ningú pot escapar.
En aquest anunci intenten convèncer-nos de els avantatges de ser el centre de tot, l’estrella d’una brillant farsa que ens obliguen a representar i que té com a objectiu trobar altres protagonistes per a altres farses, fins que al final, tot siga una gran farsa, i per tant, deixe de ser farsa, passant a ser la “realitat”. Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.

Seguint el consell de Sergi us deixe aquest graciós vídeo, que dedique a Francesc, a qui segur que li agradarà, sobre els inconvenients de ser seguidor del nacionalsocialisme. El vídeo està en alemany, però el més important són les imatges, així que no us preocupeu. Ací el teniu:

Ahir es va celebrar a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat d’Alacant la fase provincial del Certamen Ciceronianum. Eixirem de Pedreguer cap a les 14h i, després d’un ràpid viatge en R5, arribarem a Alacant al voltant de les 15h, només arribar anàrem a informar-nos sobre la situació de la Facultat i, a continuació, anàrem a buscar un lloc per dinar. Després de menjar en un dels restaurants/cafeteria de la Universitat ens dirigirem cap a la Facultat per esperar allí fins l’hora de la prova. Passades les 16h, el nombrós grup de participants (érem set), iniciàrem l’examen. El text que haguérem de traduir i comentar fou el següent:

Duo enim genera divinandi esse dicebas, unum artificiosum, alterum naturale; artificiosum constare partim ex coniectura, partim ex observatione diuturna; naturale, quod animus adriperet aut exciperet extrinsecus ex divinitate, unde omnes animos haustos aut acceptos aut libatos haberemus. Artificiosa divinationis illa fere genera ponebas: extispicum eorumque qui ex fulgoribus ostentisque praedicerent, tum augurum eorumque qui signis aut ominibus uterentur, omneque genus coniecturale in hoc fere genere ponebas. Illud autem naturale aut concitatione mentis edi et quasi fundi videbatur aut animo per somnum sensibus et curis vacuo provideri. Duxisti autem divinationem omnem a tribus rebus, a deo, a fato, a natura. Sed tamen cum explicare nihil posses, pugnasti commenticiorum exemplorum mirifica copia. De quo primum hoc libet dicere: hoc ego philosophi non esse arbitror, testibus uti qui aut casu veri aut malitia falsi fictique esse possunt; argumentis et rationibus oportet quare quidque ita sit docere, non eventis, iis praesertim quibus mihi liceat non credere.

Després de quasi quatre hores de patiment i agonia, i després de fer una traducció desastrosa i un comentari poc encertat, vaig eixir de l’aula i tornàrem a Pedreguer.
Veient text des de la distància, sense la pressió del moment, em sembla que haguera pogut fer-ho un poc millor, però els nervis i la conjuntura del moment em van jugar una mala passada, la pròxima vegada serà.
Bé, per últim sols em queda donar les gràcies a Sergi, per acompanyar-me i fer-me de cicerone en el camí que m’ha portat fins a la prova, i a tots aquells que m’han animat a participar-hi i a fer-ho el millor possible.

Valete!

Com ja us vaig dir ahir, els alumnes de segon de batxillerat de l’IES Pedreguer hem anat avui a visitar la Universitat de València. El dia ha anat més o menys així:
Al voltant de les vuit del matí hem eixit de Pedreguer, direcció València, i després d’aproximadament dues hores de viatge (ens hem trobat retencions en l’autopista), hem arribat a la capital del Túria. Un cop allí ens hem distribuït segons la nostra destinació: primer hem deixat un grup al campus de Burjassot, a continuació ens hem dirigit a Blasco Ibáñez on hem baixat un altre grup, i la resta s’han dirigit al campus dels Tarongers i a l’escola de Magisteri “Ausiàs March”.
Ràpidament, el nombrós grup de futurs filòlegs (érem dos, més un espontani) hem entrat a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, on ens han indicat el camí per arribar al saló de graus Enric Valor, on s’estanva impartint una petita conferència de benvinguda. A causa de les retencions abans citades, només entrar al saló de graus, s’ha acabat la xerrada i ha arribat l’hora d’esmorzar. A les 11, després d’haver-nos menjat uns entrepans asseguts en un dels pocs banquets que hi havia lliures a l’exterior de la Facultat, ens han repartit en grups i, una alumna de tercer de filologia catalana ens ha fet de guia per la Facultat. Ens ha explicat el funcionament bàsic de la Facultat i ens ha fet un petit recorregut per quatre de les set plantes de l’edifici, mostrant-nos aules, departaments… Finalment ens ha acompanyat fins a l’Aulari V on ens han mostrat les instal·lacions del Taller d’Audiovisuals (dirigit, bàsicament, als futurs estudiants de periodisme i comunicació audiovisual). Un cop acabada la visita ens ha recollit l’autobús i hem tornat a Pedreguer.
La impressió que m’ha donat la Facultat ha estat bona, encara que m’ha semblat tot un poc descuidat i antiquat i, a més, el fet que la Facultat estiga al centre de la ciutat no m’ha fa massa gràcia. No obstant això, he pogut copsar l’amabilitat de la gent, i el bon ambient de treball i de convivència que es respira en l’edifici.

Aquest divendres tindrà lloc, a la Universitat d’Alacant, la fase provincial del Certamen Ciceronianum 06-07 en la qual tindré l’honor de participar (encara que no crec que n’isca molt ben parat). La prova tindrà una duració de quatre hores i constarà d’un text de Ciceró en llatí per traduir i comentar. Per tal que pugueu copsar qui fou Ciceró ací us deixe un breu resum de la seva vida.

Marc Tul·li Ciceró nasqué en el municipi d’Arpinum (al Laci) l’any 106 aC. Provenia d’una família distingida de la classe dels cavallers, però de la qual era el primer en cursar la carrera política. El seu pare, conscient de les dots del seu fill, li procurà una educació esmerada, amb tots els requisits indispensables per a convertir Ciceró en un jove romà de les altes classes. El jove Ciceró freqüentà, durant els seus estudis, les figures més importants de la política romana del moment i, des del primer instant, demostrà aptituds literàries excepcionals; no obstant això, es veié obligat a abordar la carrera política. A causa de la seva condició d’homo nouus (home nou) hagué de decidir entre la via militar i la via de l’eloqüència per arribar al lloc més alt de la política romana. Ciceró es decidí per l’eloqüència i, després d’haver rebut les ensenyances dels millors mestres de Grècia i Roma, inicià la seva carrera en el fòrum defensant causes cada vegada més importants i enfrontant-se als millors oradors de l’època. Paral·lelament inicià la seva ascensió política, el cursus honorum: fou qüestor a Sicília l’any 75 aC, l’any 70 aC fou elegit edil curul per a l’any següent. En aquest mateix any obtingué un triomf importantíssim en un procés polític contra Verres, ex governador de Sicília, en el qual s’enfrontà a Hortensi, el major orador del moment. A partir d’aquell moment ja no tingué cap obstacle en la seva carrera: fou pretor el 66 aC i el 63 aC un dels dos cònsols electes.
Com a tal s’hagué d’enfrontar a un greu perill que amenaçà la subsistència del mateix Estat romà: la conjuració de Catilina. Amb energia i habilitat féu front a aquesta amenaça, els culpables foren desemmascarats i executats. Llavors fou anomenat pel Senat de “pare de la pàtria”, i semblava que no res eclipsaria el seu enorme prestigi.
Però eren temps de canvi i el poder ja no estava en el Senat i els magistrats electes, sinó en l’exèrcit. Ciceró, es resistia a reconèixer que tot el seu afany havia estat en va i no volgué adherir- se a la política del primer triumvirat format per Cèsar, Pompeu i Cras. Aquests es venjaren deixant-lo a mercè dels seus enemics, que aconseguiren desterrar-lo l’any 56, acusat d’haver condemnat a mort il·legalment ciutadans romans durant la conjuració de Catilina.
Quan tornà de l’exili, un any i mig més tard, Ciceró decidí no oposar-se a allò inevitable. Les seves intervencions polítiques foren cada vegada més escasses, al mateix temps que augmentà la seva activitat literària. En la guerra civil entre Cèsar i Pompeu, es declarà partidari del segon, encara que amb poc entusiasme. Derrotat Pompeu, Ciceró s’acollí a la generositat de Cèsar, el qual el perdonà. Durant el govern del dictador s’allunya per complet dels assumptes públics. L’assassinat de Cèsar significà la tornada de Ciceró als escenaris polítics. Amb una energia increïble intentà restablir l’antiga república, enfrontant-se acarnissadament amb Marc Antoni; els seus esforços no obtingueren bon resultat i el 7 de desembre de l’any 43 aC fou assassinat per ordre de Marc Antoni.

PS: Demà, els alumnes de segon de batxillerat de l’IES Pedreguer, anem de visita a la Universitat de València; ja us ho contaré tot quan tornem.

Corre l’any 45 dC i els centurions Gai Macre i Quint Licini Catus es troben a Roma, ociosos, sense un sesterci i esperant el desenllaç d’una investigació per assassinat en la qual s’han vist involucrats. Llavors són cridats a palau, on Narcís, un dels lliberts més influents al servei de l’emperador Claudi, els encarregarà una missió de la qual dependrà el futur de l’Imperi.
Els pirates del mar Adriàtic s’estan convertint en alguna cosa més que una petita espina clavada al peu dels legionaris romans, i la captura de tres embarcacions que portaven a bord documents de vital importància per a l’Imperi ha fet reaccionar l’emperador. A desgrat seu, Macre i Catus han estat els elegits per a intentar descobrir, amb la màxima discreció possible, on es troben les naus capturades i els documents secrets. A més a més, hauran de realitzar aquesta difícil tasca sota les ordres del seu íntim enemic Vitel·li, que prioritzarà el seus interessos al futur de l’Imperi. Els dos centurions s’enfrontaran a nombroses aventures en les quals hauran d’emprar tot el seu enginy i les seves capacitats militars.
Simon Scarrow torna a l’atac amb la sisena entrega de la seva saga sobre les legions romanes en temps de l’emperador Claudi, però ho fa canviat el marc geogràfic, ja que si fins ara les aventures s’havien desenvolupat a l’illa de Britània, en aquesta entrega l’acció es trasllada al mediterrani central, concretament a les costes d’Il·líria. A pesar d’aquest canvi, el llibre manté els ingredients de les novel·les anteriors: emoció, misteri, bon humor i sobretot batalles i més batalles.
Aquest llibre no decebrà als aficionats a la novel·la històrica i d’aventures. Està editat per Edhasa en castellà.

Aquests dies els alumnes de segon de batxillerat de l’IES Pedreguer estem bastant enfeinats estudiant per a l’examen d’Història del proper dijous dia 15. A l’examen entrarà des de la mort de Ferran VII el 1833 fins a l’any 1901, en plena crisi de la Restauració. Aquesta vesprada, mentre estudiava, i per desemboirar-me un poc, he fet unes fotos al meu escritori. Ací us en deixe una d’elles.

Ací us deixe un vídeo que m’he trobat pel YouTube gràcies a []MiL. Es tracta de la final del mundial de la filosofia entre Alemanya i Grècia. Qui guanyarà?

«[…]En aquesta hora funesta, després de travessar moltíssimes llegües de perills, vinc [qui parla és en Bóromir] amb una missió per a N’Élrond: fa cent i deu dies que viatjo tot sol. Allò que cerco, però, no són aliats per a la guerra. El poder de N’Élrond rau en la seva saviesa, no en les armes, segons diuen. Vinc a demanar consell i la interpretació de mots dificultosos. Perquè la vetlla de l’atac sobtat, mon germà, enmig d’un son agitat, va tenir un somni; i després un somni similar se li repetí sovint, i també un cop a mi.
En aquell somni em semblà que el cel a orient es feia fosc, i la tronadissa era cada cop més forta, però a l’oest hi havia una llumeneta pàl·lida i persistent, i d’allà sortia una veu, remota però clara, que plorava:

Vés, cerca l’Espasa trencada:
a Ímladris l’has de trobar,
les decisions que alli cal prendre
de Mórgul us han de defendre
puix que molt més fortes seran.
Allí una penyora oblidada
de la proximitat del Fat
veuràs. I un Mitgerol emprendre
la lluita final i reprendre
d’Ísildur la Fatalitat

Poc és el que capírem d’aquestes paraules, i vam parlar amb el nostre pare, Dénethor, Senyor de Minas Tirith, expert en la saviesa de Góndor. Només ens volgué dir això: que Ímladris era, en l’antiguitat, el nom que els elfs donaven a una vall molt al nord, on habitava N’Élrond, el mig elf, el més gran de tots els mestres en els antics sabers. D’aquesta manera mon germà, veient com n’era de desesperada nostra necessitat, estava disposat a seguir el somni i a cercar Ímladris; però com que el camí era ple de dubtes i de perills, vaig decidir de fer el viatge jo mateix. Mon pare m’hi autoritzà molt a desgrat, i fa molt que vago per camins oblidats, cercant la casa de N’Élrond, de la qual molts havien sentit a parlar, però la qual molt pocs sabien on era.[…]»

Extret del llibre segon d’El Senyor dels Anells de J. R. R. Tolkien. Traducció de Francesc Parcerisas.