Hic et nunc

Com us deia ahir, ací us deixe del cinquè al setè paràgrafs de l’Apologia de Sòcrates de Xenofont amb la seva traducció:

5 ὡς δὲ αὐτὸν εἰπεῖν· θαυμαστὰ λέγεις, τὸν δ ‘ αὗ ἀποκρίνασθαι· ἦ θαυμαστὸν νομίζεις εἰ καὶ τῷ θεῷ δοκεῖ ἐμὲ βέλτιον εἶναι ἤδη τελευτᾶν; οὐκ οἶσθα ὅτι μέχρι μὲν τοῦδε οὐδενὶ ἀνθρώπων ὐφείμην βέλτίον ἐμου βεβιωκέναι; ὄπερ γὰρ ἤδιστόν ἐστιν, ἤδειν ὀσίως μοι καὶ δικαίως ἅπαντα τὸν βίον βεβιωμένον· ὤστε ἰσχυρῶς ἀγάμενος ἐμαυτὸν ταὐτὰ ηὕρισκον καὶ τοὺς ἐμοὶ συγγιγνομένους γιγνώσκοντας περὶ ἐμοῦ.

6 νῦν δὲ εἰ ἔτι προβήσεται ἡ ἡλικία, οἶδ ‘ ὅτι ἀνάγκη ἔσται τὰ τοῦ γήρως ἀποτελεῖσθαι καὶ ὀρᾶν τε χεῖρον καὶ ἀκούειν ἧττον καὶ δυσμαθέστερον εἶναι καὶ ὧν ἔμαθον ἐπιλησμονέστερον. ἤν δὲ αἰσθάνωμαι χείρων γιγνόμενος καὶ καταμέμφωμαι ἐμαυτόν, πῶς ἄν, εἰπεῖν, ἐγὼ ἔτι ἂν ἡδέως βιοτεύοιμι;

7 ἴσως δέ τοι, φάναι αὐτόν, καὶ ὁ θεὸς δι ‘ εὐμένειαν προξενεῖ μοι οὐ μόνον τὸ ἐν καιρῷ τῆς ῾λικίας καταλῦσαι τὸν βίον, ἀλλὰ καὶ τὸ ᾖ ῥᾷστα. ἢν γὰρ νῦν κατακριθῇ μου, δῆλον ὄτι ἐξέσται μοι τῇ τελευτῇ χρῆσθαι ἢ ῥᾴστη μὲν ὑπὸ τῶν τούτου ἐπιμεληθέντων κέκριται, ἀπραγμονεστάτη δὲ τοῖς φίλοις, πλεῖστον δὲ πόθον ἐμποιοῦσα τοῦ τελευτώντος, ὅταν γὰρ ἄσχημον μὲν μεδὲν μεδὲ δισχερές ἐν ταῖς γνώμαις τῶν παρόντων καταλείπηται, ὑγιὲς δὲ τὸ σῶμα ἔχων καὶ τὴν ψυχὴν δυναμένην φιλοφρονεῖσθαι ἀπομαραίνηται, πῶς οὐκ ἀναγκη τοῦτον ποθεινὸν εἶναι;

5 Atès que aquell digué: “Dius coses estranyes”, aquest contestà de nou: “realment consideres estrany si també sembla a la divinitat que és millor que jo muira ja? no saps que fins ací no he reconegut a cap dels homes haver viscut millor que jo? I, el que precisament és més agradable, havia comprès que per a mi tota la vida havia passat amb pietat i justícia: de manera que, admirant-me molt a mi mateix, em vaig adonar que també els que tenien relacions amb mi opinaven sobre mi el mateix.

6 I ara, si l’edat encara avança, sé que serà necessari pagar les xacres de la vellesa i no sols veure pitjor, sinó també escoltar amb més dificultat i ser més ximple i més oblidadís d’aquelles coses que vaig aprendre. Però si me n’adone que arribe a ser pitjor i em censure a mi mateix”, digué “com podria viure encara dolçament?”

7 “Però”, digué ell “igualment també la divinitat per benevolència em procura, no sols morir en el moment oportú de la vida, sinó també morir de la manera més fàcil possible. Doncs si ara se’m condemna és evident que em serà possible disposar de la mort, que és considera no sols la més fàcil per als que s’ocuparen d’açò, sinó també la més tranquil·la per als amics i la que provoca la major nostàlgia dels morts. Doncs quan no es deixa darrere cap cosa vergonyosa ni penosa en els ànims dels presents i es mor amb el cos sa i l’ànima que pot mostrar afecte, com no és necessari que aquest siga digne d’enyorança […]”.