Hic et nunc

Aquests dies he pogut observar a la televisió un anunci que m’ha fet pensar. Es tracta de l’espot del centre comercial barceloní Illa Diagonal, en el qual ens mostren com realment, tota la gent que veiem en aquest centre comercial no són més que actors amb l’únic objectiu de fer-nos creure que som un client més de tots els que hi ha en el centre, quan en realitat (segons l’anunci) tot està muntat pensant en cadascú de nosaltres (individualment, o siga pensant en mi, en tu, en ella…). Aquest fet pot ésser vist de forma positiva: jo sóc el centre d’atenció, per tant, tota la resta de gent està per complir els meus desitjos; o de forma negativa, que és com jo ho veig.
Aquest anunci em recorda precisament una pel·lícula, El show de Tuman, i un llibre, 1984 de George Orwell. Aquestes dues obres es caracteritzen per mostrar-nos un exemple de control, un control social i inclús, massiu. En el cas de El show de Truman es tracta del control de la majoria sobre una minoria, sobre un individu, el pobre Truman. En canvi, en 1984 es tracta del control de la minoria sobre la majoria, sobre tota una societat, sobre tota la humanitat. El primer es basa en l’engany, el miratge, la caverna de Plató portada a la televisió i convertida en “el plató de Plató”, però sense cap camí per sortir-se’n i sense cap filòsof per ajudar-nos a escapar. El segon, en canvi, es basa en el control mental, un control perfectament visible i detectable, però del qual ningú pot escapar.
En aquest anunci intenten convèncer-nos de els avantatges de ser el centre de tot, l’estrella d’una brillant farsa que ens obliguen a representar i que té com a objectiu trobar altres protagonistes per a altres farses, fins que al final, tot siga una gran farsa, i per tant, deixe de ser farsa, passant a ser la “realitat”. Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.