Hic et nunc

Aquesta vesprada m’he decidit per fi, ara ja sóc un viquipedista més. Jas feia uns mesos que li donava voltes a l’assumpte i ja havia practicat l’edició d’alguns articles, encara que no havia gosat publicar-los per por a equivocar-me. Avui, però, després de corregir dos petits errors en dos articles diferents sense estar registrat, he decidit registrar-me i entrar a formar part d’aquesta comunitat que és la Viquipèdia (que ahir complí sis anys) per poder contribuir-hi amb els meus coneixements.
Només registrar-me ja m’he posat mans a l’obra i he editat algunes coses de l’article sobre Pedreguer (he millorat la taula amb les dades bàsiques del poble i he afegit una galeria amb algunes imatges del poble). Pròximament espere continuar editant aquest article i molts d’altres que crega necessari millorar o inclús crear.

Per si no era suficient amb tot el que hem patit els valencians (els valencians de veritat, aquells que ens sentim part de la nació catalana), el calvari encara no s’ha acabat. Ens han maltractat brutalment la llengua (i ho continuen fent), han menyspreat i agredit la nostra cultura, han confós la nostra identitat, han destruït el nostre territori, i, en definitiva, ens han arraconat i silenciat de totes les maneres possibles. Per si tot açò no era suficient, ara volen llevar-nos un dels pocs mitjans que ens queden per autoafirmar-nos i sentir-nos part del que realment som, i no del que ells volen que siguem, ens volen llevar TV3.
El 1984, gràcies a l’aportació de milers de valencians que contribuïren a l’instal·lació dels repetidors, s’inicià l’emissió de TV3 a tot el País Valencià. Pocs anys després, el 1890, el ministre socialista Barrionuevo portà a terme la primera temptativa seriosa de tancament dels repetidors. Afortunadament el seu intent acabà en fracàs i TV3 continuà veient-se a tot el país fins a l’arribada de la TDT (Televisió Digital Terrestre). Amb l’arribada d’aquesta, i per poder distribuir el mundial de futbol, el govern espanyol adjudicà la freqüència per on ACPV (promotora de la instal·lació dels repetidors) emetia el senyal de TV3 al nou canal de televisió La Sexta. Per poder seguint emetent al País Valencià, ACPV inicià la migració del senyal dels canals de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRT) d’analògic a TDT. Açò fou possible gràcies a un acord verbal amb el Ministeri d’Indústria, que els cedí dues freqüències digitals que no aprofitava ningú, però que depenien de la Generalitat Valenciana. Ara, però, el govern autonòmic del PP (com es nota que s’apropen les eleccions i que el PP té por de perdre el poder) ha ordenat el tancament definitiu de les emissions i ha amenaçat ACPV amb una multa d’entre 60.000 i un milió d’euros.
Tots aquests que volen tancar TV3 (el PP) i aquells que callen, atorguen i no fan res per evitar-ho (PSPV-PSOE) són els mateixos que han destruït i destrueixen dia a dia el nostre territori, la nostra llengua, la nostra cultura. Són els mateixos que impedeixen dia a dia l’expressió democràtica d’un bon grapat de valencians amb barreres estúpides i poc democràtiques. Són els mateixos han impedit i impedeixen la comunicació i el contacte entre els catalans del Sud, els de l’Est i els del Nord. Per evitar açò, diguem sí a TV3!!

Hodie anniuersarius mortis Iulii Caesaris est. Gaius Iulius Caesar anno DCLIII a. u. c. Romae natus est, Iulii Cesaris et Aureliae filius erat. Caesar uir publicus et militaris bis consul et dictator perpetuus fuit. Is ex stirpe Iulia, quae antiquissima erat, uenit et suus patruus erat C. Marius, qui popularibus praeerat. Marius popularesque hostes L. C. Sullae optimatibusque erant et huius gratia Iulius fugiturus fuit ex Roma. Is reuertit domum ut Sulla recedit. Postea aliquos magistratus occupauit.
Anno DCXCIII a.u.c. Iulius Caesar, G. Pompeius Magnus, qui praeclarus dux erat, et M. L. Crassus, ditissimus homo, triumuiratum formauit. Anno DCXCIV a.u.c. Caesar consul electus est et postero anno Caesari proconsulatus in Gallia Illyriaque quinque annos datus est. Caesar Galliam in septem annos cepit et magnam gloriam acquisiuit.
M. L. Crassus in bello parthico mortuus est et Senatus ab Caesare renuntiationem petiuit. Is non hanc accepit et bellum ciuile contra Pompeium Senatumque incepit. Cesar bellum ciuile uicit et dictatorem a Senatu dictus est. Postea multos honores accepit.
Haec imperii cumulatio non omni placuit et senatorum circulus constituit Caesarem occidere. Anno DCCIX a.u.c. Idibus Martiae G. Iulius Caesar a coniuratis occisus est in Pompeii theatro ubi senatus conuenerat.

Post Scriptum: correctiones admituntur.

Gràcies a Sergi m’he trobat aquest vídeo de Xiquetalemany, és boníssim:

Corria la primavera del 2005 i jo i els meus amics estàvem en quart d’ESO. Llavors, per avaluar els nostres coneixements orals d’anglés, la professora ens proposà una divertida activitat: fer una xicoteta representació teatral en llengua anglesa. Nosaltres, de seguida, li proposàrem fer un curtmetratge en comptes d’un teatre. Ella acceptà la proposta.
La nostra afició per la confecció de curtmetratges venia d’abans. A l’any 2001, inspirats per Fox Pictures Studios i seguint els passos de la seva Trafficking de Fenoll, nasqué Bloody Studios, la nostra productora (si és que es pot anomenar productora a un grup d’amics amb ganes de fer pel·lícules) i, junt amb ella, el nostre primer projecte, A la fuga, que a pesar de les ganes, no tingué èxit i no arribà a portar-se a terme. A l’estiu del 2002 ho tornàrem a intentar, aquesta vegada sí que arribàrem a gravar bastant material, però a falta d’una escena per al final del rodatge, i per problemes tècnics i de personal, el projecte de El segaor (The Reaper), com s’anomenava aquesta segona producció, s’abandonà.
Després de tots aquests intents fracassats, arribà la nostra oportunitat amb l’activitat proposada per la professora d’anglés i, de seguida, ens llançàrem amb totes les ganes del món, aquesta havia d’ésser la definitiva! I ho fou. Després de decidir en línies generals l’argument de la pel·lícula (John, un detectiu, ha d’investigar un assassinat que el portarà a descobrir una xarxa de traficants de fenoll, la droga de moda entre els joves, i a enfrontar-se a Max, líder dels narcotraficants) , que es basà en el del curtmetratge Trafficking de Fenoll de Fox Pictures Studios, Joan elaborà el guió en anglés i en un temps rècord, un cap de setmana, el curtmetratge, que fou anomenat Trafficking Fennel, passà de ser un somni a convertir-se realitat. L’estrena a classe fou tot un èxit i, de seguida, ens plantejàrem gravar-ne la segona part.
Però no fou fins a la tardor del mateix any, mentre Javier i jo preparàvem el meu Vespino per a passar la inspecció tècnica de ciclomotors, que començà a perfilar-se l’argument de la seqüela. De seguida comunicàrem aquest argument a la resta de membres de Bloody Studios, i després d’uns mesos d’indecisió, ens decidirem a iniciar una nova aventura cinematogràfica. Joan es posà mans a l’obrà amb el guió i, entre tots, retocàrem l’argument inicial, mantenint-ne l’espina dorsal, fins a tenir un guió ben sòlid, amb un bon final i un títol atraient: Trafficking Fennel e: un urinari per a no orinar (TFe). Aquesta vegada, i després de recuperar-se de les ferides patides en l’enfrontament final de l’anterior pel·lícula, Max i John s’uneixen per combatre a una nova xarxa de delinqüents acabada d’arribar de Romania, la qual, liderada per Ceauşescu, s’ha fet amb el mercat dels estupefaents a Pedreguer i ha imposat un nou producte, el gesmiler. John i Max hauran d’emprar tots el seu enginy i la seva força per aconseguir els seus propòsits i restablir el tràfic de fenoll.
Amb l’argument ja totalment decidit, era el moment de buscar els actors. A més dels que ja aparegueren en la primera part: Max (Joan), John (jo), Peter Nielsen (Javier), Tony Marks (Jordi)…; fou necessari trobar altres actors per als nous personatges: Ceauşescu (Mihai), Abogado (Juan), Tuerto (Juanjo), Johny (jo)…
Arribats a aquest punt, el dissabte 18 de març de 2006 s’inicià el rodatge de TFe, que es prolongà fins al 3 de juny del mateix any. La causa d’aquest acusat retard en la gravació fou el fet que aquesta vegada el film havia de durar molt més que en l’anterior ocasió, i que el nombre de personatges era bastant més nombrós, cosa que dificultava trobar dies per poder gravar tots junts. A pesar de tots els entrebancs, però, aconseguirem gravar tota la pel·lícula. Llavors, arribà el moment de la producció, de la qual cosa s’encarregà Joan.
L’estrena oficial del film fou el dia 22 de juny del 2006 a l’Espai Cultural de Pedreguer. A última hora, quan semblava que tot anava sobre rodes, saltà l’alarma quan no poguérem gravar la pel·lícula en un DVD, després d’uns llargs moments d’angoixa, i gràcies a l’enginy de Javier i Joan, optàrem per reproduir-la directament dels de l’ordinador. A pesar d’aquests problemes, l’estrena fou un èxit i TFe arrancà nombrosos aplaudiments entre el públic assistent. Aquell fou un moment enormement emocionant, quan se’ns reconegué tot l’esforç que havíem fet per poder estar allí aquell dia amb la pel·lícula llesta per a poder ser visualitzada. Ens ho passàrem d’allò més bé rodant les escenes i crec que recordarem per sempre els moments inoblidables d’aquell rodatge, quan a algú no li sortia la frase, o s’equivocava de moviment, o tenia un aspecte ridícul amb el vestuari corresponent, etcètera.
Voldria acabar aquest post agraint a tots els que participaren en el rodatge de Trafficking Fennel e: un urinari per a no orinar les ganes posades en aquest projecte, les hores passades gravant escenes interminables i, en definitiva, tots els seus esforços que feren possible TFe. Gràcies a tots.

PS: Si voleu veure Trafficking Fennel e: un urinari per a no orinar cliqueu ací.

Com ahir us vaig prometre, avui us escric el segon post sobre la visita que férem ahir a València els alumnes d'Història de l'Art de l'IES Pedreguer. En aquest article, però, no parlaré de com anà la visita (això ja ho he fet en el post titulat València I) sinó d'algunes reflexions que vaig fer durant el dia.
En primer lloc parlaré de llengües, i més concretament del valencià (el català que parlem al País Valencià) i el castellà. Mentre anàvem amb el tren cap a València, no vaig poder evitar escoltar una conversa entre dos viatgers (un home i una dona) que anaven als seients de davant meu. Aquests estaven mantenint una col·loqui totalment informal sobre temes diversos (futbol, cotxes, treball…) en un valencià bastant correcte. En arribar el revisor i demanar-los els bitllets, els dos viatgers anònims canviaren de llengua i es dirigiren al revisor en castellà. Per què aquest canvi d'actitud? Doncs no ho sé, però açò fa olor a prejudici lingüístic: "el valencià per a l'àmbit familiar i proper, i el castellà per a l'oficial i públic perquè potser els altres no m'entenguen o em rebutgen si els parle en valencià". Situacions semblants a aquesta es repetiren durant el viatge: tot el món es dirigia a nosaltres primer en castellà i després en valencià, la llengua més escoltada pel carrer fou el castellà…  Potser tot açò siga una paranoia meva, ja m'agradaria a mi que ho fóra! Però si no ho és, que és el més probable, aquestes situacions (que no és gens aïllada ni única) està fent un gran mal a la nostra benvolguda i desgraciadament minoritzada llengua, ja que si no som lleials a la llengua i la restringim als àmbits minoritaris la diglòssia serà ja un fet i la desaparició de la llengua sols serà qüestió de temps, de poc temps. Fins ací la primera reflexió, que podria allargar-se ad infinitum, però que em sembla que ja ha quedat suficientment clara (i,a més, aquest tema em recrem bastant, ja que essent jo d'una zona del País Valencià on, sorprenentment, el valència predomina sobre el castellà em resulta francament decepcionant que en altres zones del País Valencià no es parle el valencià com ací).
Ara és el torn de la segona reflexió (que m'interessa més que la primera, encara que és menys urgent) fa referència a la ciutat de València, al cap i casal del País Valencià. Fou fundada pels romans amb el nom de Valentia al segle I aC i, després d'haver estat en mans dels visigots i dels musulmans, fou conquerida per Jaume I el 9 d'octubre de 1238. A partir d'aquest moment es convertí en la capital del Regne de València. L'època de major esplendor de la ciutat fou durant els segles XIV i XV, durant aquest període es construïren alguns dels monuments emblemàtics de la ciutat (torres de Serrans (1392), Llotja de la Seda (1482)…) i València fou la capital econòmica i inclús política de la Corona d'Aragó. A partir del segle XVI la ciutat inicià el seu declivi fins al segle XIX quan la petita burgesia de la ciutat inicià la seua recuperació. Durant la Transició, València, que havia estat d'esquerres i republicana abans de la Guerra Civil, passà a ser un dels reductes més importants de la dreta valenciana i del moviment conegut com a "blaverisme".
A partir d'ací, sembla que des dels sectors contraris a aquest moviment s'inicià un moviment de desprestigi i de desconsideració cap a la ciutat de València, considerada per molts com a una ciutat massa regional, provinciana i castellana per servir-nos de "capital sentimental" del País Valencià (cosa que ens ha portat a molts a passar de València i mirar directament cap a Barcelona), i açò em sembla un error. Crec que el que hauríem de fer és recuperar la ciutat de València tal i com era abans, com al nostre cap i casal, no hem de pensar en "Blavència", sinó que hem d'intentar estimar València un poc més i deixar de mirar tant nord enllà. 

Avui els alumnes d'Història de l'Art de l'IES Pedreguer hem anat de visita a València. Per no fer un post massa extens, dividiré la visita al cap i casal del País Valencià en dos articles: el el primer, que és aquest, parlaré de la visita pròpiament dita i en el segon de les reflexions que m'ha provocat l'excursió.
Aquest matí, al voltant de les 07:30h del matí hem eixit de Pedreguer en direcció a l'estació de tren de Xeraco, on hem arribat trenta minuts després. Llavors hem comprat els bitllets i, després d'esperar uns quinze minuts, hem pujat al tren que ens ha portat a l'estació del Nord de València. Un cop allí, i després de pegar-li una miradeta (l'estació és d'estil modernista), ens hem dirigit cap a la Llotja de la Seda, que encara no havia obert les portes al públic. Per fer temps ens hem dirigit a l’església barroca dels Sants Joans, que si que hem pogut recórrer i contemplar. En eixir de l’església dels Sants Joans, hem entrat al mercat central, també d’estil modernista, i a continuació hem tornat a la Llotja, que ja estava oberta. Aquesta fou construïda entre 1482 i 1533 i és una de les mostres més representatives del gòtic tardà català. Després d’admirar durant una bona estona la bellesa deliciosa i austera (pròpia del gòtic català) de la Llotja, hem anat a buscar un lloc on esmorzar.
Més tard,  ja amb les panxes plenes, hem anat a visitar l’església de Santa Caterina, d’un gòtic pur i simplista, però meravellós. Seguidament, ens hem dirigit a la plaça de la Verge per assistir a la sessió del Tribunal de les Aigües, abans, però, hem entrat a la basílica de la Verge. Un cop acabada la sessió del Tribunal, que ha estat curta perquè no s’ha presentat cap denunciant, hem entrat a la Seu. Aquesta fou construïda entre els segles XIII i XV, encara que posteriorment fou objecte de nombroses reformes, que arribaren a ocultar el seu aspecte gòtic original. En entrar a la Seu, el primer que hem fet ha estat pujar a la torre del Micalet (del segle XIV), on a pesar del vent, hem pogut contemplar una preciosa vista de tota la ciutat. En baixar, hem donat una volta per l’interior de la catedral, i hem pogut observar els meravellosos frescos renaixentistes de l’absis central. Aquests foren encarregats per Roderic de Borja (futur papa Alexandre VI) i pintats el 1472 per Paolo Da San Leocadio i Francesco Pagano, i es redescobriren l’any 2004. Els frescs mostren dotze àngels músics que presenten un estat de conservació magnífic gràcies als treballs de restauració realitzats durant els últims anys.
Acabada la visita a la Seu, ens hem dirigit a la plaça de l’Ajuntament (anteriorment plaça del País Valencià) per presenciar la mascletà. Què us he de dir sobre la mascletà? Sols que jo no hi havia anat mai i que no me’n penedisc, he de dir que no sóc gens faller jo (sí, sóc valencià i no m’agraden les falles, què passa?).
Després d’uns quants trons i molt de fum hem anat a veure l’edifici del Banc de València i la façana del palau del marqués de Dos Aigües. Seguidament hem anat a veure la porta romànica de la catedral i hem buscat un lloc per dinar. Després d’estar buscant durant una estona ens hem decidit per un simpàtic café-bar brasiler situat al carrer de Serrans, on hem menjat uns  pans-formatge (una espècie de petits entrepans, la massa dels quals està replena de formatge) i unes croquetes típiques del Brasil (o almenys això ens han dit).
Acabat el dinar, al voltant de les 15:40h hem intentat accedir a les torres de Serrans, però ens han informat que no estarien obertes al públic fins les 16:30h, així que hem decidit anar al Museu de Belles Arts de València Sant Pius V. Allí em pogut donar un ràpid cop d’ull a una gran quantitat de pintures d’entre els segles XIV i XX. Després de recórrer quasi tot el museu hem tornat a les torres de Serrans i hi hem pujat. Vistes les torres hem tornat fins a l’estació del Nord per agafar el tren fins a Xeraco, on ens han recollit amb cotxe i hem tornat a Pedreguer.
Bé, això ha estat la visita, pròximament us oferiré un altre post amb unes quantes reflexions fetes durant la visita al cap i casal.

Ací us deixe un enllaç on podreu trobar algunes fotografies de la visita.

…i recitava tres vegades Sancte Pater sic transit gloria mundi, paraules de l’esclau que acompanyava els generals vencedors en el triomf per la Via Sacra, paraules miserables, així passa la glòria del món, vanes són totes les coses mortals i totes tenen un final segur en la cendra, el mestre de cerimònies les escandia amb més tanta convicció en la veu i amb tantes ganes que foren veritat com més aviat possible que se li podia veure en la cara el gust de dir-les, Burkhard ha estat sempre un home ple de bilis i de malignitat, però no he trobat ningú que domine com ell la litúrgia amb l’obstinada precisió dels germànics, hem hagut de ser pacients. Jo acceptava amb la mateixa cara benigna l’homenatge i l’avís, la gloria mundi i el recordatori de com és de fugaç, sic transit, si se’n va, però, és perquè abans ha vingut i ha estat meua, i amb la mateixa cara paternal rebia l’abraçada dels indiferents, la dels envejosos i la dels simples aprofitats, i també la dels qui amb certesa no tardarien a ser traïdors, d’amics sabia que allà ja no en tenia cap, això és ser papa.

Fragment de Borja Papa de Joan Francesc Mira.

Observant l’eclipsi de lluna que està tenint lloc en aquest moments em ve al cap la poca diferència que hi ha entre nosaltres, tan avançats, moderns i actuals, i tots els homes que ens han precedit, des de fa un segon fins al principi del temps. Tots som (o hem estat) capaços de quedar-nos hipnotitzats per aquest fenomen tan singular i meravellós que, a pesar d’estar ja sobradament explicat, continua envoltat d’una aura màgica de misteri i emoció. Me’n vaig corrents a veure si la lluna ja s’ha amagat totalment. Bona nit.

Avui es compleixen 548 anys de la mort del poeta més gran de la història de la llengua catalana, em referisc a Ausiàs March. March nasqué a Gandia o a València al voltant de l’any 1397, fill del poeta Pere March i de Lionor Ripoll, de qui heretà el lloc de Beniarjó i les alqueries de Pardines i Vernissa, al ducat de Gandia. A les ordres d’Alfons el Magnànim, participà en les campanyes de Sardenya i de Còrsega, i assistí als setges de Calví i Bonifazio el 1420. EL 1424 participà en l’expedició de Gerba, al nord d’Àfrica. El rei el recompensà per aquests serveis confirmant i ampliant els privilegis que havien estat concedits al seu pare en els esmentats dominis. El 1425 era falconer del rei al Regne de València.
El 1437, quan tenia al voltant de quaranta anys, contragué matrimoni amb Isabel de Martorell, germana de Joanot Martorell. El 1438 envià un cartell de deseiximent al seu cunyat Galceran Martorell, a causa de desavinences sorgides en el repartiment dels llocs de la vall de Xaló que havia heretat Isabel. Aquesta morí el 1239, i el 1443 March contragué segones noces amb Joana Escorna (filla d’una família rica de Pedreguer), amb la qual a València, fins que aquesta morí el 1439. Fou hereu universal de totes dues mullers, cap de les quals, però, no li deixà successió legítima. El 1458 passà un temps a la presó per una disputa amb l’esposa d’un dels seus fills bastards (en tingué cinc, un dels quals morí abans que ell). Morí el 1459 a València.
L’obra d’Ausiàs March consta de 128 poemes (uns 10.000 versos) i representà una revolució en la poesia del moment, ja que trencà amb la tradició d’escriure en provençal i passà a emprar el català. La seva obra es distingí per la introspecció i l’anàlisi i per la lucidesa dels seus versos, que encara avui ens colpeixen i emocionen. Per recordar la seva poesia ací us deixe les dues primeres estrofes del poema XLVI, que és probablement el més cèlebre de tota la seva magnífica obra:

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i Ponents contra d’ells veig armar;
Xaloc, Llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo Grec e lo Migjorn
fent humils precs al vent Tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn;
grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugits al mar, on són nodrits e fets,
pel gran remei en terra eixiran.