Hic et nunc

Avui és 21 de desembre i, per tant, aquesta matinada deixarem enrere la tardor i començarem l’hivern. Aquesta és la meva estació de l’any preferida: no hi ha res com estar llegint un llibre a la vora del foc un dia molt fred o plujós del mes de desembre o gener. Aquests últims dies de tardor ja s’ha començat a notar la proximitat de l’hivern, amb fortes nevades a l’interior del País Valencià (quina enveja!).
Bé, aprofite l’avinentesa per desitjar-vos un molt bon Nadal a tots i totes i per desitjar-vos el millor per a aquestes festes i per al 2007!!
Com que a mi no se’m dóna massa bé açò de les felicitacions nadalenques, ací us deixe un vídeo de tot un expert en missatges nadalencs. Escolteu bé el missatge:

Bé, doncs això, bon Nadal!

Avui m’ha arribat una dessuadora que havia comprat per internet en la web de Productes de la Terra. Es tracta d’una dessuadora, amb caputxa, dues butxaques i el següent motiu al pit:

Les banderes representades pertanyen a les següents nacions en procés d’autodeterminació (d’esquerra a dreta): Bretanya, Gal·les, Escòcia, Palestina, Països Catalans, Sardenya, Occitània, Galícia, País Basc, Còrsega i el Sàhara Occidental.

Una de les coses més preuades (o directament, la cosa més preuada) que tinc és la meua petita, molt petita, biblioteca. Perfectament es podria dir que sóc un bibliòfil, ja que tinc una forta devoció pels llibres que compre i també un bon grapat de manies al voltant d’aquests, per exemple: quan compre un llibre m’agrada olorar-ne les pàgines, no sé molt bé perquè, però ho faig, arribant a recordar després un llibre per la seva olor (sí, ja sé que és molt friki); una altra mania és el fet que no m’agrada gens que em canvien de lloc el llibre que estic llegint, o que el toquen sense ser-hi jo present, etc. A més, una de les meves majors aficions és passar-me una vesprada mirant llibres en una llibreria (encara que açò siga també la meva ruïna econòmica), en canvi, no sóc massa aficionat a agafar llibres d’una biblioteca pública. Bé, arribats fins aquest punt no em queda més remei que presentar-vos la meva, repetisc, ínfima biblioteca (cliqueu en l’imatge per augmentar-la). Ací va:
Començant per la part superior esquerra trobem l’edició il·lustrada per Alan Lee d’El Senyor dels Anells de J. R. R. Tolkien (una obra mestra), al seu costat s’observa El Silmaríl·lion també de Tolkien (El Silmaríl·lion conta la història de la Terra Mitjana durant els temps anteriors a la Tercera Edat i la Guerra de l’Anell), a la dreta està l’edició normal d’El Senyor dels Anells. Si continuem cap a la dreta podem observar la Trilogia del Greal de Bernard Cornwell (Thomas, un jove arquer haurà d’allistar-se a l’exèrcit anglès durant la guerra dels Cent Anys per venjar-se dels assassins del seu pare, cosa que el portarà a iniciar la busca del Sant Greal), després trobem els volums de la sèrie Quint Licini Catus de Simon Scarrow (Catus és un esclau que es veu obligat a ingressar a les legions romanes en temps de l’emperador Claudi, embarcant-se en la conquesta de Britània), a continuació observem la Trilogia de les Croades de Jan Guillou (més informació ací), finalment tanca aquest prestatge, la sèrie de Colleen Mc Cullough sobre l’antiga Roma (magnífic relat sobre els últims anys de la república romana, des dels temps de Mari i Sul·la fins a Cèsar).
En el següent estant trobem, en posició horitzontal els dos primers llibres de la sèrie Discworld de Terry Pratchet (un relat fantàstic impregnat d’humor i poc trellat), ja verticals i de dreta esquerre, trobem, en primer lloc Homes de Mar i Guerra de Patrick O’Brian (magnifica obra sobre la vida en la marina britànica dels segles XVIII i XIX), seguidament està La màscara d’Atreu, d’A. J. Hartley (aquest encara no l’he llegit, però es tracta d’un thriller sobre la desaparició d’un dels tresors de l’antiga Grècia), després hi observem Els pilars de la terra de Ken Follett (magnífica obra sobre la construcció de la catedral gòtica de Kingsbridge), després hi ha una altra obra mestra, El nom de la rosa d’Umberto Eco (més informació ací), a continuació estan els set primers volums de la sèrie Jack Aubrey i Stephen Maturin de Patrick O’Brian (magnífica sèrie de novel·les sobre les aventures d’un capità de navili i del seu amic cirurgià i espia durant les Guerres Napoleòniques), si continuem trobem els tres volums de les Cròniques del Senyor de la Guerra de Bernard Cornwell (magnífic relat sobre el mite artúric, però vist des d’un punt de vista més històric i realista), seguidament hi observem la República de Plató (obra filosòfica que exposa en forma de diàleg, les principals idees platòniques al voltant del govern de la polis), a la dreta estan dels dos volums sobre la història de Roma d’Isaac Asimov (un resum de la història romana des de la fundació de l’urbs, al voltant del 753 aC fins a la caiguda de l’imperi romà el 476 dC), a continuació trobem els llibres Jo, Claudi i Claudi el déu, de Robert Graves (magnífiques obres que ens conten la vida de Claudi, emperador romà, i de la família imperial en els primera anys de l’Imperi), després observem la trilogia Jaume I el Conqueridor d’Albert Salvadó (aquesta meravellosament la vida del rei Jaume I), a la seva dreta hi ha la sèrie de Christian Jacq sobre el faraó Ramsés II (magnífica obra que ens apropa al regnat d’aquest emperador de l’Antic Egipte), finalment trobem dos llibres que encara no he llegit, es tracta de l’Anell de Jorge Molist (thriller al voltant d’un anell, l’última herència dels templers) i de L’últim merovingi de Jim Hougan (un altre thriller, aquest sobre una conspiració per fer tornar al poder la dinastia merovíngia). Continua llegint »

Aquesta vesprada, navegant per YouTube, m’he trobat amb un vídeo que m’ha tocat la fibra, m’he trobat amb un fragment de la sèrie de TV3 Història de Catalunya. Aquesta sèrie, estrenada el diumenge 23 d’octubre de 1988, oferia en 39 episodis de quinze minuts de durada la història de Catalunya en dibuixos animats des de la Prehistòria fins als anys 80 del segle XX i la transició a la democràcia. L’encarregat de guiar-nos en aquest interessant viatge era Dragui, un petit drac revoltós i xafarder, intel·ligent i agut en les seves observacions. Aquesta sèrie fou creada amb l’objectiu d’oferir una història general de Catalunya amb rigor històric i amenitat expositiva.
Us dic que el vídeo que m’he trobat m’ha tocat la fibra perquè es podria dir que he crescut amb aquesta sèrie. Els meus pares me la compraren quan tenia un o dos anys i des d’aleshores he passat hores i hores veien i tornant a veure els episodis d’aquesta meravellosa sèrie, deixant-me portar per les explicacions d’en Dragui i escoltant les paraules dels protagonistes més preclars de la nostra història. Ara, ja feia anys que no n’havia vist cap fragment ni havia escoltat la seva evocadora sintonia, però quan avui l’he tornada a escoltar, m’han vingut al cap centenars d’imatges: la fundació de la Corona d’Aragó, Jaume I en la conquesta de València, la senyera onejant al Partenó, el compromís de Casp, la batalla d’Almansa, la guerra del francès, la construcció del primer ferrocarril a la península ibèrica… Història de Catalunya ha estat una de les causes més importants de la meva afició a la història, per la qual cosa sempre estaré en deute amb en Dragui.

Per si us interessa, ací us deixe un enllaç on podreu trobar diversos fragments de la sèrie Història de Catalunya.

Com ja us deia en l’anterior post, aquesta nit passada hem fet el primer concert de la Quintà 2007. La nit anà més o menys de la següent manera:

A les 21h havíem quedat per sopar tots junts al bar “Cachap“, i allí ens reunírem. Començà el sopar i, després d’unes quantes picaetes i d’unes quantes botelles de vi i de cervesa, l’ambient començà a escalfar-se. En acabar-nos el sopar, del qual puc dir que no fou massa opípar, ans al contrari, sortírem del bar i ens dirigírem cap al local del concert, el rockòdrom (o rocòdrom). Un cop allí (eren al voltant de les 23:30h), uns quintos (la majoría) es dedicaren a iniciar l’ancestral ritual de la borratxera (també anomenat “a veure qui és el primer que agafa un pet com un estel” o “a veure qui acaba tirat pel terra en menys temps”), la resta (uns 4 o 5) anàrem a jugar als dards a l’Eufòria (un PUB del nostre poble).
Al voltant de les 00h, hora d’inici del concert, tornàrem al rockòdrom, de camí al qual ens trobàrem als membres del grup Orxata Sound System, els quals ens van explicar perquè havien decidit posar una cullera al cartell, tema que havia estat bastant discutit durant la setmana anterior al concert (en no saber res sobre Pedreguer, el dissenyador del cartell decidí agafar una cullera que es trobà per casa i posar-la). En arribar al rockòdrom ens trobàrem un panorama interessant: el carrer estava ple de gent esperant per entrar; a dins, alguns quintos, un poc desorientats per la competició alcoholística que havia començat mitja hora abans, no sabien que fer; i el primer grup que havia de tocar encara s’estava preparant; és a dir, un bon embolic. Per fi, després de mitja hora d’espera, començà el concert: la gent començà a entrar, i la barra s’omplí en menys que canta un gall (no tornant-se a buidar fins les 05:30h de la matinada). Continua llegint »

Hola a tots, sols dir-vos que ara arribe del concert de la Quintà 2007. Són les 6 del matí. La nit en conjunt ha anat bastant bé, a pesar de diversos incidents (alguna borratxera forta, un poc massa de burrera, etc.) que no han impedit que els grups hagen tocat magníficament i que ens els quintos, les quintes i suposem que tots els assistents ens hàgem divertit i hàgem gaudit del concert. Pel que fa a l’assumpte econòmic, encara no ho hem estudiat, però sembla que hem tret millors resultats dels que esperàvem. Bé, me’n vaig a dormir, quan m’alce ja us ho contaré tot amb més detall. Bona nit i visca la quintà del 2007!!!.

Plou a Pedreguer, a ritme constant, ja fa unes hores que ha començat, no sembla que vulgui parar. Menys mal, ja era hora, no ha plogut en tota la tardor, ni en tot l’estiu. Ja era hora. Si òbric la finestra olore l’aroma de la terra mullada, l’agradable olor de la terra mullada. La Glorieta està empantanada i el carrer baixa d’ample a ample. Ja era hora. Els tarongers ho agrairan, i no sols ells, tots ho agrairem. És tard, no hi ha ningú al carrer. Silenci. Ja era hora. Me’n vaig a dormir, estic cansat i demà he de matinar, bona nit a tots. Demà serà un altre dia.

El pròxim dia 4 de novembre (dissabte) tindrà lloc, al rockòdrom de Pedreguer i a partir de les 24h de la nit, el primer concert que organitza la quintà 2007. Habitualment aquest concert es fa abans, a octubre, però per motius tècnics (haguérem d’esperar la resposta de diversos grups amb els quals havíem parlat sobre la possibilitat de vindre a fer el concert), no s’ha pogut fer fins ara.
Els grups que hi actuaran són Orxata Sound System (un grup valencià que fa música “d’encontres, urbana i rural; orgànica i electrònica; de tradició i d’avantguarda” segons les seves pròpies paraules), Tarkim (un grup de rock de Pedreguer influenciat per Asto Pituak, Curasbun oi!, Envidia Kotxina, piperrak, Los Muertos de Cristo…) i A Kuadros (un grup de rock de Gata de Gorgos influenciat per la música de sinkope, extremoduro, Nirvana, Fe de ratas, Barricada, Platero y tu, AC/DC…). A més, després de tot açò hi haurà sessió Dj. El preu de l’entrada serà de 3€, amb els quals podràs disposar d’una consumició.
Bé, no falteu!!!

Jo mai he estat massa aficionat a la ràdio, però, pesar d’açò, la meva emissora de capçalera (encara que, com ja he dit, sóc poc radiofònic) és Catalunya Ràdio. Aquesta vesprada, he decidit posar-me-la mentre navegava per internet, així que he entrat a la web de Catalunya Ràdio, ja que aquesta disposa d’un reproductor per escoltar-la en directe. Mentre escoltava un programa esportiu (que no m’atreia massa) m’he posat a investigar la web de l’emissora catalana, i he trobat un programa bastant interessant.
Buscant per l’arxiu de programes ja emesos que poden ésser escoltats a la web, n’he trobat un que m’ha sobtat. Aquest programa, anomenat “El nas de Cleòpatra“, empra la ucronia per explorar diversos fets històrics (passats o futurs) des d’un punt de vista totalment innovador. En aquest programa, que s’emet cada diumenge de 13 a 14h, sen’s parla d’allò que hagués pogut passar si un fet determinat (cada setmana un diferent) no hagués passat mai, o hagués passat de forma diferent. Per exemple, “què hauria passat si Roma hagués perdut la II Guerra Púnica?” o “què hauria passat si Napoleó Bonaparte hagués guanyat la batalla de Waterloo?”. Sobta bastant escoltar als locutors del programa parlant de fets que no han ocorregut mai com si realment hagueren succeït.
Fins ara, a més dels dos exemples que he citat dalt, s’han emés els següents programes: “què hauria passat si Pere Ier hagués guanyat la batalla de Muret?”, “què hauria passat si Portugal no s’hagués independitzat d’Espanya?”, “què passaria si d’ací a 30 anys el canvi climàtic s’accelerés espectacularment?” i “què hauria passat si Franco hagués mort el 1961 en un accident de caça?”.

Em sembla que a partir d’ara, seré un poc més radiofònic.

Navegant per internet m’he trobat amb un bonic poema del grec Konstantin Petrou Kavafis (1863-1933), amb traducció de Carles Riba. Ací us el deixe:

¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?

Diu que els bàrbars avui seran aquí.

¿De què ve al Senat aquesta inacció?
¿Per què seuen els Senadors i no legislen?

És que els bàrbars arribaran avui.
¿Per què han de fer lleis ja els Senadors?
Les dictaran els bàrbars quan vindran.

¿Per què l’Emperador se’ns ha llevat tan d’hora
i és a seure al portal més gran de la ciutat,
dalt del tron, revestit i portant la corona?

És que els bàrbars arribaran avui,
i el nostre Emperador creu que ha de rebre
llur cap. I fins i tot té preparat,
per dar-l’hi, un pergamí. Allí li ha escrit
una llista de títols i de noms.

¿Per què els nostres dos cònsols i els pretors van avui
amb les togues vermelles, les togues recamades?
¿Per què porten braçals amb tantes ametistes
i anells amb esplèndides, cristal·lines maragdes?
¿Per què han pres avui uns bastons tan preciosos
amb tot de plata i or cisellats de mà mestra?

És que els bàrbars arribaran avui;
i tot això són coses que fascinen els bàrbars.

¿Per què els bons oradors no han vingut com sempre
a engegar llurs discursos, a dir el que d’ells s’espera?

És que els bàrbars arribaran avui;
i són gent que els empipen retòriques i arengues.

¿Per què ha començat de sobte aquesta angúnia
i aquest renou? (Oh, com s’han allargat les cares!)

¿Per què es buiden de pressa els carrers i les places
i tothom va tornant a casa molt pensívol?

És que s’ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se’n veuen enlloc.

¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?
Aquesta gent alguna cosa bé resolia.

Ací el poema original en grec.

Més poemes de Kavafis, ací.