Hic et nunc

Demà tenim examen de grec a segon de batxillerat. La prova consistirà en la anàlisi i la traducció d’algun fragment extret d’un dels catorze primers paràgrafs de l’Apologia de Sòcrates del grec Xenofont i d’unes preguntes sobre dos temes de cultura (els oracles i les festes gregues). Ací us deixe del vuité al tretzé paràgrafs de l’Apologia:

8 ὀρθῶς δὲ οἱ θεοὶ τότε μου ἠναντιοῦντο, φάναι αὐτόν, τῇ τοῦ λόγου ἐπισκέψει ὅτε ἐδόκει ἡμῖν ζητητέα εἶναι ἐκ παντὸς τρόπου τὰ ἀποφευκτικά. εἰ γὰρ τοῦτο διεπραξάμην, δῆλον ὅτι ἡτοιμασάμην ἂν ἀντὶ τοῦ ἤδη λῆξαι (regeix genitiu) τοῦ βίου ἢ νόσοις ἀλγυνόμενος τελευτῆσαι ἢ γήρᾳ, εἰς ὃ πάντα τὰ χαλεπὰ συρρεῖ καὶ μάλα ἔρημα τῶν εὐφροσυνῶν.

9 μὰ Δί’, εἰπεῖν αὐτόν, ὦ Ἑρμόγενες, ἐγὼ ταῦτα οὐδὲ προθυμήσομαι, ἀλλ’ ὅσων νομίζω τετυχηκέναι καλῶν καὶ παρὰ θεῶν καὶ παρ’ ἀνθρώπων, καὶ ἣν ἐγὼ δόξαν ἔχω περὶ ἐμαυτοῦ, ταύτην ἀναφαίνων εἰ βαρυνῶ τοὺς δικαστάς, αἱρήσομαι τελευτᾶν μᾶλλον ἢ ἀνελευθέρως τὸ ζῆν ἔτι προσαιτῶν κερδᾶναι τὸν πολὺ χείρω βίον ἀντὶ θανάτου.

10 οὕτως δὲ γνόντα αὐτὸν ἔφη [εἰπεῖν], ἐπειδὴ κατηγόρησαν αὐτοῦ οἱ ἀντίδικοι ὡς οὓς μὲν ἡ πόλις νομίζει θεοὺς οὐ νομίζοι, ἕτερα δὲ καινὰ δαιμόνια εἰσφέροι καὶ τοὺς νέους διαφθείροι, παρελθόντα εἰπεῖν·

11 ἀλλ’ ἐγώ, ὦ ἄνδρες, τοῦτο μὲν πρῶτον θαυμάζω Μελήτου, ὅτῳ ποτὲ γνοὺς λέγει ὡς ἐγὼ οὓς ἡ πόλις νομίζει θεοὺς οὐ νομίζω: ἐπεὶ θύοντά γέ με ἐν ταῖς κοιναῖς ἑορταῖς καὶ ἐπὶ τῶν δημοσίων βωμῶν καὶ οἱ ἄλλοι οἱ παρατυγχάνοντες ἑώρων καὶ αὐτὸς Μέλητος, εἰ ἐβούλετο.

12 καινά γε μὴν δαιμόνια πῶς ἂν ἐγὼ εἰσφέροιμι λέγων ὅτι θεοῦ μοι φωνὴ φαίνεται σημαίνουσα ὅ τι χρὴ ποιεῖν; καὶ γὰρ οἱ φθόγγοις οἰωνῶν καὶ οἱ φήμαις ἀνθρώπων χρώμενοι φωναῖς δήπου τεκμαίρονται. βροντὰς δὲ ἀμφιλέξει τις ἢ μὴ φωνεῖν ἢ μὴ μέγιστον οἰωνιστήριον εἶναι; ἡ δὲ Πυθοῖ ἐν τῷ τρίποδι ἱέρεια οὐ καὶ αὐτὴ φωνῇ τὰ παρὰ τοῦ θεοῦ διαγγέλλει;

13 ἀλλὰ μέντοι καὶ τὸ προειδέναι γε τὸν θεὸν τὸ μέλλον καὶ τὸ προσημαίνειν ᾧ βούλεται, καὶ τοῦτο, ὥσπερ ἐγώ φημι, οὕτω πάντες καὶ λέγουσι καὶ νομίζουσιν. ἀλλ’ οἱ μὲν οἰωνούς τε καὶ φήμας καὶ συμβόλους τε καὶ μάντεις ὀνομάζουσι τοὺς προσημαίνοντας εἶναι, ἐγὼ δὲ τοῦτο δαιμόνιον καλῷ καὶ οἶμαι οὕτως ὀνομάζων καὶ ἀληθέστερα καὶ ὁσιώτερα λέγειν τῶν τοῖς ὄρνισιν ἀνατιθέντων τὴν τῶν θεῶν δύναμιν. ὥς γε μὴν οὐ ψεύδομαι κατὰ τοῦ θεοῦ καὶ τοῦτ’ ἔχω τεκμήριον: καὶ γὰρ τῶν φίλων πολλοῖς δὴ ἐξαγγείλας τὰ τοῦ θεοῦ συμβουλεύματα οὐδεπώποτε ψευσάμενος ἐφάνην.

8 “Correctament els déus se m’oposaven a la revisió del discurs”, deia ell, “quan em semblava que tot allò que ens permet escapar s’ha de buscar de totes les maneres. Perquè si haguera realitzat això, és evident que m’hauria preparat per a, en comptes d’acabar ja la vida, morir apenat o per enfermetats o per la vellesa cap a la qual flueixen totes les dificultats i la totalitat de les privacions de l’alegria.

9 Per Zeus! ” digué aquell “oh Hermògenes!, jo no estaré disposat a açò, sinó que, si disguste els jutges exposant totes les coses belles que pense haver obtingut, no sols dels déus, sinó també dels homes, i aquesta opinió que jo tinc sobre mi mateix, preferiré abans morir que viure sense llibertat inclús pregant guanyar una vida molt pitjor, abans la mort”.

10 Digé ell, havent pensat així, després que els [seus] adversaris l’acusaren de que no creia en els déus en els que creu la ciutat, i de que introduïa noves divinitats, i de que corrompia els joves, digué havent-se avançat per parlar:

11 “Però jo, oh homes!, admire primer de Melet açò, havent opinat perquè [per quina opinió] diu que jo no crec en els déus en els que creu la ciutat: ja que, evidentment, no sols els altres que estaven presents, sinó també el mateix Melet em veien fent sacrificis en les festes comunitàries i en els altars públics si volien.

12 I d’altra banda, com jo introduiria noves divinitats dient que una veu de una divinitat se m’apareix assenyalant allò que és necessari fer? Doncs també els que utilitzen els sorolls dels pardals i els crits dels homes fan les seves conjectures sese dubte amb veus. Algú discutirà que els trons no parlen o que no són un auguri més gran? I la mateixa sacerdotessa de Delfos en el seu trípode no envia també amb la veu allò que ve de la divinitat?

13 Però, certament, tots no sols diuen, sinó que també pensen açò de la mateixa manera que jo dic que no sols la divinitat coneix el futur, sinó que també l’anuncia a que vol. Però uns especifiquen que els que fan prediccions són auguris i veus i presagis i endevins, en canvi jo anomene açò geni diví i, anomenant-lo així, crec dir no sols coses més vertaderes, sinó també més pietoses que els que atribueixen el poder dels déus als pardals. Tanmateix, d’aquesta manera no mentisc contra la divinitat i tinc aquesta prova: doncs havent anunciat a molts dels amics les advertències de la divinitat, en cap cas evidentment em vaig equivocar”.

Hodie anniuersarius mortis Iulii Caesaris est. Gaius Iulius Caesar anno DCLIII a. u. c. Romae natus est, Iulii Cesaris et Aureliae filius erat. Caesar uir publicus et militaris bis consul et dictator perpetuus fuit. Is ex stirpe Iulia, quae antiquissima erat, uenit et suus patruus erat C. Marius, qui popularibus praeerat. Marius popularesque hostes L. C. Sullae optimatibusque erant et huius gratia Iulius fugiturus fuit ex Roma. Is reuertit domum ut Sulla recedit. Postea aliquos magistratus occupauit.
Anno DCXCIII a.u.c. Iulius Caesar, G. Pompeius Magnus, qui praeclarus dux erat, et M. L. Crassus, ditissimus homo, triumuiratum formauit. Anno DCXCIV a.u.c. Caesar consul electus est et postero anno Caesari proconsulatus in Gallia Illyriaque quinque annos datus est. Caesar Galliam in septem annos cepit et magnam gloriam acquisiuit.
M. L. Crassus in bello parthico mortuus est et Senatus ab Caesare renuntiationem petiuit. Is non hanc accepit et bellum ciuile contra Pompeium Senatumque incepit. Cesar bellum ciuile uicit et dictatorem a Senatu dictus est. Postea multos honores accepit.
Haec imperii cumulatio non omni placuit et senatorum circulus constituit Caesarem occidere. Anno DCCIX a.u.c. Idibus Martiae G. Iulius Caesar a coniuratis occisus est in Pompeii theatro ubi senatus conuenerat.

Post Scriptum: correctiones admituntur.

Fa un temps vaig veure una pel·lícula de la qual m’agradaria parlar-vos. Es tracta de Titus, l’adaptació cinematogràfica de l’obra The Most Lamentable Romaine Tragedie of Titus Andronicus de William Shakespeare.
Titus Andrònic, gran general de l’exèrcit romà, torna victoriós a casa després d’una llarga guerra contra els gots del nord, durant la qual ha perdut quasi tots els seus fills, amb l’excepció de quatre. Acabada la guerra, Titus, seguint el que marca la tradició, ordena l’execució del primogènit de Tamora, reina dels gots que ha estat capturada. A pesar de les súpliques de Tamora, Titus porta a terme l’execució, no per crueltat, sinó per respecte a la tradició i a la religió.
En arribar Titus a Roma, el Senat li demana que accepte convertir-se en el nou emperador, però Titus declina l’oferta i proposa que l’elegit siga Saturní (un dels dos aspirants al tron de l’Imperi abans de l’arribada de Titus), en detriment de Bassià (l’altre aspirant). Llavors Saturní decideix, en agraïment a Titus, prendre com a esposa a Lavínia (filla de Titus) i convertir-la en emperadriu. Aquesta, però, és la promesa de Bassià i els fills de Titus, amb Bassià i Lavínia decideixen fugir per evitar el matrimoni. Titus, indignat per la traïció dels seus a l’emperador Saturní, intenta impedir la seva fugida i mata a un dels seus fills, Muci. A causa d’aquests esdeveniments Saturní decideix cedir Lavínia a Bassià i prendre com a esposa i emperadriu a Tamora. Al mateix temps, l’emperador rebutja la lleialtat de Titus, pensant que ha estat l’instigador de la fugida de Lavínia i els seus germans. A partir d’ací s’iniciarà una terrible tragèdia, en la qual Tamora intentarà aconseguir la venjança per l’execució del seu fill, acabat amb Titus i la seva família. Aquests es veuran perseguits injustament i hauran de fugir de la crueltat de l’emperadriu i els seus fills.
Aquesta pel·lícula m’ha semblat una obra mestra, ja que aconsegueix transmetre a l’espectador una sensació de grandesa, elegància i de qualitat que travessa la pantalla. A més, el vestuari i els decorats han estat elegits i dissenyats amb un encert original i fascinant, ja que no s’ha emprat vestuari de l’època romana, el que s’ha fet ha estat emprar vestuari contemporani amb ambientació clàssica, i tampoc reconstruït la Roma de l’antiguitat, sinó que s’han emprat diverses ruïnes romanes (com les termes de Caracal·la, la vil·la d’Adrià, el Colosseu…) tal i com estan en l’actualitat, així com edificis d’estil clàssic (com el Palazzo della Civiltà Italiana). El guió, en canvi, ha estat adaptat al cinema conservant molt fidelment l’ànima i l’esperit de l’obra original de Shakespeare.
En resum, el film Titus és una obra mestra profundament tràgica que recomane a tots aquells aficionats al cinema, a l’antiguitat clàssica i a les obres de Shakespeare.

Ahir es va celebrar a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat d’Alacant la fase provincial del Certamen Ciceronianum. Eixirem de Pedreguer cap a les 14h i, després d’un ràpid viatge en R5, arribarem a Alacant al voltant de les 15h, només arribar anàrem a informar-nos sobre la situació de la Facultat i, a continuació, anàrem a buscar un lloc per dinar. Després de menjar en un dels restaurants/cafeteria de la Universitat ens dirigirem cap a la Facultat per esperar allí fins l’hora de la prova. Passades les 16h, el nombrós grup de participants (érem set), iniciàrem l’examen. El text que haguérem de traduir i comentar fou el següent:

Duo enim genera divinandi esse dicebas, unum artificiosum, alterum naturale; artificiosum constare partim ex coniectura, partim ex observatione diuturna; naturale, quod animus adriperet aut exciperet extrinsecus ex divinitate, unde omnes animos haustos aut acceptos aut libatos haberemus. Artificiosa divinationis illa fere genera ponebas: extispicum eorumque qui ex fulgoribus ostentisque praedicerent, tum augurum eorumque qui signis aut ominibus uterentur, omneque genus coniecturale in hoc fere genere ponebas. Illud autem naturale aut concitatione mentis edi et quasi fundi videbatur aut animo per somnum sensibus et curis vacuo provideri. Duxisti autem divinationem omnem a tribus rebus, a deo, a fato, a natura. Sed tamen cum explicare nihil posses, pugnasti commenticiorum exemplorum mirifica copia. De quo primum hoc libet dicere: hoc ego philosophi non esse arbitror, testibus uti qui aut casu veri aut malitia falsi fictique esse possunt; argumentis et rationibus oportet quare quidque ita sit docere, non eventis, iis praesertim quibus mihi liceat non credere.

Després de quasi quatre hores de patiment i agonia, i després de fer una traducció desastrosa i un comentari poc encertat, vaig eixir de l’aula i tornàrem a Pedreguer.
Veient text des de la distància, sense la pressió del moment, em sembla que haguera pogut fer-ho un poc millor, però els nervis i la conjuntura del moment em van jugar una mala passada, la pròxima vegada serà.
Bé, per últim sols em queda donar les gràcies a Sergi, per acompanyar-me i fer-me de cicerone en el camí que m’ha portat fins a la prova, i a tots aquells que m’han animat a participar-hi i a fer-ho el millor possible.

Valete!

Aquest divendres tindrà lloc, a la Universitat d’Alacant, la fase provincial del Certamen Ciceronianum 06-07 en la qual tindré l’honor de participar (encara que no crec que n’isca molt ben parat). La prova tindrà una duració de quatre hores i constarà d’un text de Ciceró en llatí per traduir i comentar. Per tal que pugueu copsar qui fou Ciceró ací us deixe un breu resum de la seva vida.

Marc Tul·li Ciceró nasqué en el municipi d’Arpinum (al Laci) l’any 106 aC. Provenia d’una família distingida de la classe dels cavallers, però de la qual era el primer en cursar la carrera política. El seu pare, conscient de les dots del seu fill, li procurà una educació esmerada, amb tots els requisits indispensables per a convertir Ciceró en un jove romà de les altes classes. El jove Ciceró freqüentà, durant els seus estudis, les figures més importants de la política romana del moment i, des del primer instant, demostrà aptituds literàries excepcionals; no obstant això, es veié obligat a abordar la carrera política. A causa de la seva condició d’homo nouus (home nou) hagué de decidir entre la via militar i la via de l’eloqüència per arribar al lloc més alt de la política romana. Ciceró es decidí per l’eloqüència i, després d’haver rebut les ensenyances dels millors mestres de Grècia i Roma, inicià la seva carrera en el fòrum defensant causes cada vegada més importants i enfrontant-se als millors oradors de l’època. Paral·lelament inicià la seva ascensió política, el cursus honorum: fou qüestor a Sicília l’any 75 aC, l’any 70 aC fou elegit edil curul per a l’any següent. En aquest mateix any obtingué un triomf importantíssim en un procés polític contra Verres, ex governador de Sicília, en el qual s’enfrontà a Hortensi, el major orador del moment. A partir d’aquell moment ja no tingué cap obstacle en la seva carrera: fou pretor el 66 aC i el 63 aC un dels dos cònsols electes.
Com a tal s’hagué d’enfrontar a un greu perill que amenaçà la subsistència del mateix Estat romà: la conjuració de Catilina. Amb energia i habilitat féu front a aquesta amenaça, els culpables foren desemmascarats i executats. Llavors fou anomenat pel Senat de “pare de la pàtria”, i semblava que no res eclipsaria el seu enorme prestigi.
Però eren temps de canvi i el poder ja no estava en el Senat i els magistrats electes, sinó en l’exèrcit. Ciceró, es resistia a reconèixer que tot el seu afany havia estat en va i no volgué adherir- se a la política del primer triumvirat format per Cèsar, Pompeu i Cras. Aquests es venjaren deixant-lo a mercè dels seus enemics, que aconseguiren desterrar-lo l’any 56, acusat d’haver condemnat a mort il·legalment ciutadans romans durant la conjuració de Catilina.
Quan tornà de l’exili, un any i mig més tard, Ciceró decidí no oposar-se a allò inevitable. Les seves intervencions polítiques foren cada vegada més escasses, al mateix temps que augmentà la seva activitat literària. En la guerra civil entre Cèsar i Pompeu, es declarà partidari del segon, encara que amb poc entusiasme. Derrotat Pompeu, Ciceró s’acollí a la generositat de Cèsar, el qual el perdonà. Durant el govern del dictador s’allunya per complet dels assumptes públics. L’assassinat de Cèsar significà la tornada de Ciceró als escenaris polítics. Amb una energia increïble intentà restablir l’antiga república, enfrontant-se acarnissadament amb Marc Antoni; els seus esforços no obtingueren bon resultat i el 7 de desembre de l’any 43 aC fou assassinat per ordre de Marc Antoni.

PS: Demà, els alumnes de segon de batxillerat de l’IES Pedreguer, anem de visita a la Universitat de València; ja us ho contaré tot quan tornem.

Corre l’any 45 dC i els centurions Gai Macre i Quint Licini Catus es troben a Roma, ociosos, sense un sesterci i esperant el desenllaç d’una investigació per assassinat en la qual s’han vist involucrats. Llavors són cridats a palau, on Narcís, un dels lliberts més influents al servei de l’emperador Claudi, els encarregarà una missió de la qual dependrà el futur de l’Imperi.
Els pirates del mar Adriàtic s’estan convertint en alguna cosa més que una petita espina clavada al peu dels legionaris romans, i la captura de tres embarcacions que portaven a bord documents de vital importància per a l’Imperi ha fet reaccionar l’emperador. A desgrat seu, Macre i Catus han estat els elegits per a intentar descobrir, amb la màxima discreció possible, on es troben les naus capturades i els documents secrets. A més a més, hauran de realitzar aquesta difícil tasca sota les ordres del seu íntim enemic Vitel·li, que prioritzarà el seus interessos al futur de l’Imperi. Els dos centurions s’enfrontaran a nombroses aventures en les quals hauran d’emprar tot el seu enginy i les seves capacitats militars.
Simon Scarrow torna a l’atac amb la sisena entrega de la seva saga sobre les legions romanes en temps de l’emperador Claudi, però ho fa canviat el marc geogràfic, ja que si fins ara les aventures s’havien desenvolupat a l’illa de Britània, en aquesta entrega l’acció es trasllada al mediterrani central, concretament a les costes d’Il·líria. A pesar d’aquest canvi, el llibre manté els ingredients de les novel·les anteriors: emoció, misteri, bon humor i sobretot batalles i més batalles.
Aquest llibre no decebrà als aficionats a la novel·la històrica i d’aventures. Està editat per Edhasa en castellà.

Com us deia ahir, ací us deixe del cinquè al setè paràgrafs de l’Apologia de Sòcrates de Xenofont amb la seva traducció:

5 ὡς δὲ αὐτὸν εἰπεῖν· θαυμαστὰ λέγεις, τὸν δ ‘ αὗ ἀποκρίνασθαι· ἦ θαυμαστὸν νομίζεις εἰ καὶ τῷ θεῷ δοκεῖ ἐμὲ βέλτιον εἶναι ἤδη τελευτᾶν; οὐκ οἶσθα ὅτι μέχρι μὲν τοῦδε οὐδενὶ ἀνθρώπων ὐφείμην βέλτίον ἐμου βεβιωκέναι; ὄπερ γὰρ ἤδιστόν ἐστιν, ἤδειν ὀσίως μοι καὶ δικαίως ἅπαντα τὸν βίον βεβιωμένον· ὤστε ἰσχυρῶς ἀγάμενος ἐμαυτὸν ταὐτὰ ηὕρισκον καὶ τοὺς ἐμοὶ συγγιγνομένους γιγνώσκοντας περὶ ἐμοῦ.

6 νῦν δὲ εἰ ἔτι προβήσεται ἡ ἡλικία, οἶδ ‘ ὅτι ἀνάγκη ἔσται τὰ τοῦ γήρως ἀποτελεῖσθαι καὶ ὀρᾶν τε χεῖρον καὶ ἀκούειν ἧττον καὶ δυσμαθέστερον εἶναι καὶ ὧν ἔμαθον ἐπιλησμονέστερον. ἤν δὲ αἰσθάνωμαι χείρων γιγνόμενος καὶ καταμέμφωμαι ἐμαυτόν, πῶς ἄν, εἰπεῖν, ἐγὼ ἔτι ἂν ἡδέως βιοτεύοιμι;

7 ἴσως δέ τοι, φάναι αὐτόν, καὶ ὁ θεὸς δι ‘ εὐμένειαν προξενεῖ μοι οὐ μόνον τὸ ἐν καιρῷ τῆς ῾λικίας καταλῦσαι τὸν βίον, ἀλλὰ καὶ τὸ ᾖ ῥᾷστα. ἢν γὰρ νῦν κατακριθῇ μου, δῆλον ὄτι ἐξέσται μοι τῇ τελευτῇ χρῆσθαι ἢ ῥᾴστη μὲν ὑπὸ τῶν τούτου ἐπιμεληθέντων κέκριται, ἀπραγμονεστάτη δὲ τοῖς φίλοις, πλεῖστον δὲ πόθον ἐμποιοῦσα τοῦ τελευτώντος, ὅταν γὰρ ἄσχημον μὲν μεδὲν μεδὲ δισχερές ἐν ταῖς γνώμαις τῶν παρόντων καταλείπηται, ὑγιὲς δὲ τὸ σῶμα ἔχων καὶ τὴν ψυχὴν δυναμένην φιλοφρονεῖσθαι ἀπομαραίνηται, πῶς οὐκ ἀναγκη τοῦτον ποθεινὸν εἶναι;

5 Atès que aquell digué: “Dius coses estranyes”, aquest contestà de nou: “realment consideres estrany si també sembla a la divinitat que és millor que jo muira ja? no saps que fins ací no he reconegut a cap dels homes haver viscut millor que jo? I, el que precisament és més agradable, havia comprès que per a mi tota la vida havia passat amb pietat i justícia: de manera que, admirant-me molt a mi mateix, em vaig adonar que també els que tenien relacions amb mi opinaven sobre mi el mateix.

6 I ara, si l’edat encara avança, sé que serà necessari pagar les xacres de la vellesa i no sols veure pitjor, sinó també escoltar amb més dificultat i ser més ximple i més oblidadís d’aquelles coses que vaig aprendre. Però si me n’adone que arribe a ser pitjor i em censure a mi mateix”, digué “com podria viure encara dolçament?”

7 “Però”, digué ell “igualment també la divinitat per benevolència em procura, no sols morir en el moment oportú de la vida, sinó també morir de la manera més fàcil possible. Doncs si ara se’m condemna és evident que em serà possible disposar de la mort, que és considera no sols la més fàcil per als que s’ocuparen d’açò, sinó també la més tranquil·la per als amics i la que provoca la major nostàlgia dels morts. Doncs quan no es deixa darrere cap cosa vergonyosa ni penosa en els ànims dels presents i es mor amb el cos sa i l’ànima que pot mostrar afecte, com no és necessari que aquest siga digne d’enyorança […]”.

El pròxim dijous dia vuit de febrer tenim examen de grec sense diccionari. La prova consistirà en la anàlisi i la traducció d’algun fragment extret d’un dels set primers paràgrafs de l’Apologia de Sòcrates del grec Xenofont i d’unes preguntes sobre dos temes de cultura (la Guerra del Peloponès i el paper de la dona en la societat grega). Ací us deixe els quatre primers paràgrafs de l’obra amb la seva traducció (demà els tres següents):

1 Σωκράτους δὲ ἄξιόν μοι δοκεῖ εἶναι μεμνῆσθαι καὶ ὡς ἐπειδὴ ἐκλήθη εἰς τὴν δίκην ἐβουλεύσατο περί τε τῆς ἀπολογίας καὶ τῆς τελευτῆς τοῦ βίου. γεγράφασι μὲν οὖν περὶ τούτου ἄλλοι καὶ πάντες ἔτυχον τῆς μεγαληγορίας αὐτοῦ· ᾧ καὶ δῆλον ὅτι τῷ ὄντι οὕτως ἐρρήθη ὑπό Σωκράτους. ἀλλ ‘ ὅτι ἤδη ἑαυτῷ ἡγεῖτο αἱρετώτερον εἶναι τοῦ βίου θάνατον, τοῦτο οὐ διεσαφήνισαν· ὥστε ἀφρονεστέρα αὐτοῦ φαίνεται εἶναι ἡ μεγαλεγορία.

2 Ἑρμογένης μέντοι ὁ Ἱππονίκου ἑταῖρός τε ἦν αὐτῷ καὶ ἐξήγγειλε περὶ αὐτοῦ τοιαῦτα ὥστε πρέπουσαν φαίνεσθαι τὴν μεγαληεγορίαν αὐτοῦ τῇ διανοίᾳ. ἐκεῖνος γὰρ ἔφη ὀρῶν αὐτόν περὶ πάντων μᾶλλον διαλεγόμενον ἢ περὶ τῆς δίκης εἰπεῖν·

3 οὐκ ἐχρῆν μέντοι σκοπεῖν ὦ Σώκρατες, καὶ ὅ τι ἀπολογήση; τὸν δὲ τὸ μὲν πρῶτον ἀποκρίνασθαι· οὐ γὰρ δοκῶ σοι ἀπολογεῖσθαι μελετῶν διαβεβιωκέναι; ἐπεὶ δ ‘ αὐτὸν ἐρέσθαι· πῶς; ὅτι οὐδὲν ἄδικον διαγεγενημαι ποιῶν· ἥνπερ νομίζω μελέτην εἶναι καλλίστην ἀπολογίας.

4 ἐπεί δὲ αὐτὸν πάλιν λέγειν· οὐχ ὀρᾷς τὰ Ἀθηναίων δικαστήρια ὡς πολλάκις μὲν οὐδὲν ἀδικοῦντας λόγῳ ἀχθεσθέντες ἀπέκτειναν, πολλάκις δὲ ἀδικοῦντας ἢ ἐκ τοῦ λόγου οἰκτίσαντες ἢ ἐπιχαρίτως εἰπόντας ἀπέλυσαν; ἀλλὰ ναὶ μὰ Δία, φάναι αὐτὸν, καὶ δὶς ἢδη ἐπιχειρήσαντός μου σκοπεῖν περὶ τῆς ἀπολογίας ἐναντιοῦταί μοι τὸ δαιμόνιον.

1 Em sembla que és just recordar Sòcrates i com, després que fou cridat a juí, medità, no sols sobre la defensa, sinó també sobre la fi de la vida. I sens dubte, no sols altres han escrit sobre açò, sinó que també tots trobaren l’altivesa d’aquest : per això també és evident que en realitat Sòcrates parlà així. Però no van explicar açò, que pensava que ja era per a ell més preferible la mort que la vida: d’aquesta manera, sembla que la seva altivesa és més insensata.

2 Tanmateix, Hermògenes el d’Hipònic, era un company per a ell i contà sobre ell que l’altivesa d’aquest evidentment convenia a la seva manera de pensar. Doncs aquell diu que, veient-lo conversant sobre tot més que sobre el juí, digué:

3 “Però no seria necessari, oh Sòcrates, examinar també allò que al·legaràs en la teva defensa?” i aquest contestà açò primer: “doncs no et sembla que m’he passat la vida preocupant-me de defensar-me?” i després ell preguntà: “com és això?”, “perquè he viscut sense fer res injust: pense que aquest costum precisament és la més bella defensa”.

4 I després aquell digué de nou: “No veus com els tribunals dels atenesos, en moltes ocasions, condemnaren a mort als que no van fer cap injustícia, havent estat seduïts per la paraula, i, en moltes altres, van absoldre els que van fer injustícies o havent-se compadit per la paraula o havent parlat a [els absolts] agradosament?”, “però, per Zeus!” digué aquell “havent intentat dues vegades ja reflexionar sobre la meva defensa, el geni se’m va oposar”.

Aquesta vesprada, entre les pàgines de l’Aurea Dicta m’he trobat tres curiosos travallengües en llatí, ací us els deixe amb la seva traducció al valencià:

De cane, cane decane, cane.
«Canta al ca, canós degà.»

Ave, ave, aveo esse aves.
«Hola avi!, vull menjar aus.»

Persevera, per severa, per se vera.
«Persevera, a través de les dificultats, per grans que siguen.»

O Tite, tute, Tati, tibi tanta, tyranne, tulisti!.
«¡Oh, Titus Taci, tirà, quantes desgracies et vas atraure tu mateix!»

Estan bojos aquests romans!!

La solució a l’activitat de la passada sessió està al final d’aquest article. A partir d’aquesta sessió (la cosa ja comença a complicar-se un poc), podreu disposar d’un vocabulari en el qual aniré posant totes les paraules necessàries per a traduir o entendre les frases llatines del curs. El podeu trobar a la barra lateral, en l’apartat “El blog”. A més, d’ara endavant empraré colors per a realitzar l’anàlisi sintàctic: el taronja serà per al subjecte, el blau per a l’objecte directe i el negre (la negreta) per al verb. Quan apareguen noves funcions ja us indicaré el color assignat a cadascuna.

En llatí, l’estructura bàsica es composa de tres elements: subjecte, objecte directe (complement directe) i verb. Entre totes les classes de paraules que ens ofereix la llengua ―substantiu, verb, adjectiu, pronom, adverbi, preposició, conjunció i interjecció― és el substantiu el que, en principi, ocuparà el lloc de subjecte o objecte directe, de la mateixa manera que el verb ocupa normalment la posició de predicat.
Observem ara aquestes oracions i intentem traduir-les i analitzar-les sintàcticament seguint els exemples i tenint en compte el vocabulari:

poeta reginam laudat - el poeta lloa la reina
regina poetam laudat
nauta feminam cognoscit

populus lupum timet - el poble tem el llop
lupus populum timet
servus mendicum increpat
mendicus servum increpat

imperator consulem audit - l’emperador escolta el cònsol
consul imperatorem audit
Hannibal mercatorem repudiat
mercator Hannibalem repudiat

Un cop observades i traduïdes les oracions podem veure que els substantius (les paraules que no estan en negreta) no tenen el mateix acabament. Açò es deu a que en llatí les paraules acaben de forma diferent segons la funció sintàctica que desenvolupen. És a dir, un substantiu no acabarà igual quan funcione com a subjecte que quan ho faça com a objecte directe. Com vam veure l’altre dia, el llatí té fins a 6 casos, però ara per ara, sols ens interessen el nominatiu (per al substantiu que funcione d’objecte directe) i l’acusatiu (per al substantiu que funcione d’objecte directe)

Continua llegint »