Hic et nunc

La solució a l’activitat de la passada sessió està al final d’aquest article. A partir d’aquesta sessió (la cosa ja comença a complicar-se un poc), podreu disposar d’un vocabulari en el qual aniré posant totes les paraules necessàries per a traduir o entendre les frases llatines del curs. El podeu trobar a la barra lateral, en l’apartat “El blog”. A més, d’ara endavant empraré colors per a realitzar l’anàlisi sintàctic: el taronja serà per al subjecte, el blau per a l’objecte directe i el negre (la negreta) per al verb. Quan apareguen noves funcions ja us indicaré el color assignat a cadascuna.

En llatí, l’estructura bàsica es composa de tres elements: subjecte, objecte directe (complement directe) i verb. Entre totes les classes de paraules que ens ofereix la llengua ―substantiu, verb, adjectiu, pronom, adverbi, preposició, conjunció i interjecció― és el substantiu el que, en principi, ocuparà el lloc de subjecte o objecte directe, de la mateixa manera que el verb ocupa normalment la posició de predicat.
Observem ara aquestes oracions i intentem traduir-les i analitzar-les sintàcticament seguint els exemples i tenint en compte el vocabulari:

poeta reginam laudat - el poeta lloa la reina
regina poetam laudat
nauta feminam cognoscit

populus lupum timet - el poble tem el llop
lupus populum timet
servus mendicum increpat
mendicus servum increpat

imperator consulem audit - l’emperador escolta el cònsol
consul imperatorem audit
Hannibal mercatorem repudiat
mercator Hannibalem repudiat

Un cop observades i traduïdes les oracions podem veure que els substantius (les paraules que no estan en negreta) no tenen el mateix acabament. Açò es deu a que en llatí les paraules acaben de forma diferent segons la funció sintàctica que desenvolupen. És a dir, un substantiu no acabarà igual quan funcione com a subjecte que quan ho faça com a objecte directe. Com vam veure l’altre dia, el llatí té fins a 6 casos, però ara per ara, sols ens interessen el nominatiu (per al substantiu que funcione d’objecte directe) i l’acusatiu (per al substantiu que funcione d’objecte directe)

Continua llegint »

L’alfabet llatí, en època clàssica, constava dels següents signes: A, B, C, D, E ,F, G, H, I, K, L, M, N, O, P, Q, R, S, T, V, W, Y, Z

En general el llatí es pronuncia igual que el valencià, excepte per unes quantes diferències:

• La C es pronuncia sempre k (Cicero es pronuncia “Kikero”).
• La G sempre presenta so suau (leges es pronuncia “legues”).
• La V es pronuncia sempre u (brevi es pronuncia “breui”).
• La U es pronuncia també en els grups qu i gu (propinquis es pronuncia “propinqüis”).
• La I seguida de vocal sona com y (iustitia es pronuncia “yustitia”).
• La ll es pronuncia com la l·l del valencià (puella es pronuncia “puel·la”).
• La ch es pronuncia k (schola es pronuncia “skola”).
• La ph es pronuncia f (philosophia sona com “filosofia”).
• La th es pronuncia t (thesaurus sona com “tesaurus”).

Ara és el moment de llegir aquest text (no us preocupeu per la traducció, únicament llegiu-lo seguint les regles de pronunciació de dalt):

Caesar Romanus est. Tu Caesarem non cognoscis nec Caesaris linguam; sed praesta attentionem Caesari et cum Caesare, brevi tempore, latinam linguam cognosces.

Ara heu de comprovar si l’heu llegit de la següent manera

Caesar romanus est. Tu Caesarem non cognoskis nec Caesaris linguam; sed praesta attentionem Caesari et cum Caesare, breui tempore, latinam linguam cognoskes.

I ara la traducció al valencià:

Cèsar és romà. Tu no coneixes Cèsar ni la llengua de Cèsar; però presta atenció a Cèsar i amb Cèsar, amb poc temps, coneixeràs la llengua llatina.

Continua llegint »

Per petició popular d’alguns personatges del canal #pedreguer de l’IRC-hispano he decidit començar avui un curs de llatí per a profans en aquesta meravellosa llengua. A partir d’avui, i cada dues setmanes (aproximadament) aniré penjat sessions que aniran acompanyades d’alguns exercicis, la solució dels quals es trobarà en la sessió següent. Espere que aquells que m’han fet iniciar açò no m’abandonen i, ja que estem, que algú més s’hi apunte. M’agradaria demanar als latin kings que visiteu el blog (Sergi, Sebastià, Ana, Lluís…) que li pegueu un cop d’ull a les sessions que aniré publicant en busca d’algun error (tota proposta serà benvinguda). Pràcticament tot el material que penjaré ací estarà extret dels quaderns que emprem els alumnes de llatí de l’IES Pedreguer (amb el permís de Sergi) i que alhora estan basants en “Introducción al latín I” de Francisco Linares Rodríguez, publicat al 1988 pel Centro Editorial de Servicios y Publicaciones Universitarias, S.A. ISBN 84-86486-25-4. Bé, moltes gràcies a tots; avui començarem amb una petita introducció.

El llatí és una llengua flexiva d’origen Indoeuropeu de la branca itàlica, parlada antigament pels romans. El llatí apareix al voltant de l’any 1000 aC, en el centre de la península Itàlica, al sud del riu Tíber, entre els Apenins i el mar Tirrè, en una regió anomenada Latium (Laci), d’on prové el nom de la llengua. El llatí sorgí pel contacte entre la llengua dels pobles indoeuropeus que arribaren a la Península itàlica al entre els anys 1500 i 1000 aC i les llengües autòctones de la zona (osc, umbre, etrusc…). La llengua llatina presenta diverses períodes:

• Llatí protohistòric (s. IV aC - s. III aC). El llatí d’aquest període es coneix principalment per les inscripcions, que es remunten al segle VI aC. Es tracta d’una llengua oberta a les varietats dialectals llatines i a les influències d’altres llengües de la península Itàlica, sobretot del grec i l’etrusc.
• Llatí arcaic (s. III aC - s. I aC). Aquest període comença amb els primers testimonis conservats de textos literaris. Per tant, és l’època de la formació del llatí literari. Així s’inicia el procés de codificació i normalització de la llengua, partint del model grec.
• Llatí clàssic ( s. I aC - s. I dC). En aquest període culmina el procés de formació d’una llengua apta per a totes les necessitats d’expressió, obrint-se a noves modalitats d’escriptura fins aleshores poc o gens cultivades com la filosofia, la lírica o la medicina. En aquest curs estudiarem el llatí literari d’aquest període.
• Llatí postclàssic ( s. I dC - s. III dC). La llengua literària queda estabilitzada en el llatí clàssic, mentre que el llatí parlat per la majoria seguirà l’evolució normal de tota llengua viva, distanciant-se cada vegada més de l’escrit.
• Llatí tardà (s. III dC - s. VII dC). Es considera que la fi d’aquest període és el moment en el qual el llatí i la llengua parlada es separen definitivament. Durant aquest període s’accentuen les diferències entre el llatí literari i el vulgar, d’una banda, i entre les varietats dialectals. Dins el llatí tardà s’integrarà el llatí cristià, que introduirà manlleus del grec i canvis de significat per la necessitat d’anomenar conceptes propis de la nova religió cristiana. A partir d’aquest moment el llatí es convertí en la llengua de cultura, i fou substituït en l’àmbit col·loquial, per les llengües romàniques.

Actualment el llatí és llengua cooficial de la Ciutat del Vaticà i és un idioma, que a pesar de no tindre parlants nadius, té una forta presència a Internet (amb projectes com Chiron, Culturaclásica.com…).

Fonts: Laberint (de Sebastià Giralt) i Viquipèdia.