Hic et nunc

Insula natura triquetra est, cuius unum latus est contra Galliam. Alterum uergit ad Hispaniam atque occidentem solem. Britanni non multum a Gallica differunt consuetudine. Interiores plerique frumenta non serunt, sed lacte et carne uiuunt pellibusque sunt uestiti. Capiloque sunt promisso atque omni parte corporis rasa praeter caput et labrum superius.

«L’illa, un costat de la qual està enfront de la Gàl·lia, és de forma triangular. Un altre està situat cap a Hispània i cap a ponent. Els britans no difereixen molt de la Gàl·lia en la forma de vestir i arreglar-se. La major part dels (de dins) habitants no sembren gra, però s’alimenten de carn i llet i es vesteixen amb pells. Porten els cabells llargs i afaitada tota part del cos excepte el cap i el llavi superior.»

(CÈSAR. Bellum Gallicum V, 2… 13)

Ὧ ἂνδρες Ἕλληνες οὐκ ἀνθρώπον ἀποροῶν βαρβάρων συμμάχους ὑμᾶς ἄγω ἀλλὰ νομίζων ἀμείνονας καὶ κρεὶττους πολλῶν βαρβάρων ὑμᾶς εἷναι, διὰ τοῦτο προσέλαβον.
Ὅπως οὖν ἔσεσθε ἄνδρες ἄξιοι τῆς κέκτησθε καὶ ἦς ὑμᾶς ἐγὼ εὐδαιμονίζω. Εὖ γὰρ ἴστε ὅτι τὴν ἐλευθερίαν ἐλοίμην ἄν ἀντὶ ὧν ἔχω πάντων καὶ ἄλλων πολλαπλασίων.

«Oh homes grecs!, us porte com a aliats, no estant necessitat d’homes estrangers, sinó pensant que vosaltres sou millors i més forts que molts estrangers, per això us vaig portar amb mi.
Així doncs, [sereu] haureu de ser homes dignes de la llibertat que heu obtingut i per la qual jo us felicite. Car, sabeu bé que preferiria la llibertat abans que tot i que les altres moltes coses que tinc.»

Xenofont. Anàbasi, I, 7, 3.

Els antics romans aconseguirem dominar tot el món conegut, però açò no hauria estat possible sense una ferramenta que els procurà una llista inacabable de victòries: la legió romana.
Les legions romanes d’època imperial estaven formades per uns cinc mil cinc-cents homes. La unitat bàsica era la centúria de vuitanta homes, dirigida per un centurió, ajudat per un lloctinent (optio), un signífer (portador de l’estendard de la centúria) i un cornicen (encarregat de transmetre les ordres amb tocs de corn). La centúria es dividia en seccions de vuit homes que compartien una habitació de les barraques o una tenda si estaven en campanya. Sis centúries formaven una cohort, i deu cohorts, una legió; la primera cohort era doble. Cada legió anava acompanyada per una unitat de cavalleria de cent vint homes, distribuïda en quatre esquadres que feien les funcions d’exploradors o missatgers. En ordre descendent, aquests eren els rangs principals:
El llegat era un home d’ascendència aristocràtica. Habitualment tenia uns trenta any i dirigia la legió fins a un màxim de cinc anys. El seu propòsit era aconseguir una bona fama per tal de millorar la seva carrera política.
El prefecte del campament era un veterà d’edat avançada que havia estat centurió en cap de la legió i es trobava el el cim de la carrera militar. Era una persona experta i íntegra i era l’encarregat de substituir el llegat quan aquest s’absentava o quedava fora de combat.
Sis tribuns eren oficials no professionals. Eren homes joves, d’uns vint anys, que servien per primera vegada en l’exèrcit per tal d’adquirir experiència en l’àmbit administratiu, abans d’assumir el càrrec d’oficial subaltern en l’administració civil.
El tribú superior, en canvi, estava destinat a alts càrrecs polítics i al possible comandament d’una legió.
Seixanta centurions s’encarregaven de la disciplina i la instrucció de la legió. Eren gelosament escollits per la seva capacitat de comandament i per la seva bona disposició a lluitar fins la mort. No és estrany, doncs, que l’índex de baixes entre els centurions fóra molt superior al nombre de baixes en altres rangs. El centurió de major categoria dirigia la primera centúdia de la primera cohort, i habitualment, era una persona respectada i condecorada.
Els quatre decurions de la legió tenien a les seves ordres els esquadrons de cavalleria i aspiraven a ascendir a comandants de les unitats auxiliars de cavalleria.
Cada centurió estava ajudat per un lloctinent, que desenvolupava la funció d’ordenança amb serveis de comandament menors. Els lloctinents (optio) aspiraven a ocupar una vacant en el càrrec de centurió.
Per davall dels lloctinents estaven els legionaris, homes que s’havien allistat durant un període de quinze anys. Inicialment, sols es reclutaven ciutadans romans, però, cada cop més, s’acceptaren homes d’altres poblacions, i se’ls atorgava la ciutadania roman en unir-se a les legions.
Els integrants de les cohorts auxiliars eren d’una categoria inferior a la dels legionaris. Provenien d’altres províncies romanes i aportaven a l’Imperi la cavalleria, la infanteria lleugera i altres tècniques especialitzades. Se’ls concedia la ciutadania romana després de vint-i-cinc anys de servei.
Aquesta fou la màquina de guerra que permeté als romans convertir-se en els amos del món, estenent els seus dominis des de la Península ibèrica a Síria i des de la Gran Bretanya i Germània a Egipte.

Acabem avui el cicle sobre les Guerres Mèdiques amb la batalla de Platea:

Quan Xerxes I tornà a Àsia després de la batalla de Salamina (no per covardia, com diu Èsquil en Els perses, sinó per assegurar Jònia), deixà a les ordres del seu cunyat Mardoni les tropes aquemènides més selectes estacionades en Grècia. Mardoni passàl’hivern a Tessàlia i a la primavera tornà a prendre Atenes, els habitants de la qual fugiren, de nou, a l’illa de Salamina. Els atenesos sol·licitaren l’ajuda d’Esparta i d’altres polis del seu entorn mentre l’exèrcit persa (comandat per Mardoni i integrat per més de 120.000 unitats, incloent-hi alguns socis hel·lens) s’acantonava prop de Platea, a la Beòcia. Alhora, els grecs (amb l’espartà Pausànies al capdavant i amb prop de 110.000 homes: uns 40.000 hoplites i 35.000 efectius lleugers aliats, així com 35.000 ilotes lacedemonis) es reuniren als peus del mont Citeró. Mai s’havia format un exèrcit tan panhel·lènic, a més d’Atenes, Esparta i Platea, estava constituït per efectius d’una trentena de regions més.
La batalla de Platea, en realitat, fou un conjunt d’operacions disperses que culminà amb el combat final del 27 d’agost de 479 aC. Inicialment, durant dues o tres setmanes, les forces contendents no iniciaren moviments rellevants, i es limitaren a petites incursions dirigides a acabar amb les provisions de l’adversari.
El matí del 27 d’agost Mardoni interpretà erròniament un desplaçament de l’enemic. Suposà que els hel·lens havien abandonat el seu campament i que retrocedien. La realitat era que els atenesos s’havien retirat a l’altre costat del mont Citeró, per reorganitzar-se després d’un petit enfrontament amb els perses pocs dies abans. Els atenesos estaven acompanyats per altres divisions aliades, la rereguarda de les quals estava ocupada per les tropes més preparades, les espartanes. El comandant aquemènida veié en aquests moviments una disputa interna i pensà que els grecs havien trencat la seva coalició, així que es llançà ràpidament i desordenada contra la rereguarda lacedemònia. El seu comandant, Pusànies, envià llavors un missatge als atenesos per tal que tornaren a ajudar-los. Mentrestant, Pausànies i els seus contingueren els perses amb 50.000 compatriotes i 3.000 unitats aliades. La lluita fou acarnissada, amb gran quantitat de baixes en ambdós bàndols, però principalment en el grec, fins que un veterà espartà aconseguí matar Mardoni.
Llavors els perses es desbandaren, retirant-se cap al seu campament on es resguardaren. Els lacedemonis no eren molt hàbils en l’art del setge, així que esperaren l’arribada dels atenesos (més versats en aquest art), que obriren una bretxa en les defenses aquemènides, irrompent en el campament. La resta fou una carnisseria. De les desenes de milers d’efectius que havia liderat Mardoni, sols es prengueren 3.000 presoners, encara que uns pocs perses aconseguiren escapar. Els grecs, a més, s’apoderaren d’un abundant botí.
No s’obtingué una pau definitiva a partir de la victòria grega a Platea, que es desenvolupà potser al mateix temps que una altra marítima en el promontori de Micala, enfront de l’illa de Samos. No obstant això, Platea marcà una fita de gran importància en ls Guerres Mèdiques. Després de Platea, la lluita amb els perses es traslladà a Àsia: la Grècia europea havia estat alliberada.

Ací us deixe un enllaç a una interessant aplicació que permet veure, amb el Google maps, els emplaçaments de les batalles i de diversos esdeveniments relacionats amb les Guerres Mèdiques.

L’alfabet llatí, en època clàssica, constava dels següents signes: A, B, C, D, E ,F, G, H, I, K, L, M, N, O, P, Q, R, S, T, V, W, Y, Z

En general el llatí es pronuncia igual que el valencià, excepte per unes quantes diferències:

• La C es pronuncia sempre k (Cicero es pronuncia “Kikero”).
• La G sempre presenta so suau (leges es pronuncia “legues”).
• La V es pronuncia sempre u (brevi es pronuncia “breui”).
• La U es pronuncia també en els grups qu i gu (propinquis es pronuncia “propinqüis”).
• La I seguida de vocal sona com y (iustitia es pronuncia “yustitia”).
• La ll es pronuncia com la l·l del valencià (puella es pronuncia “puel·la”).
• La ch es pronuncia k (schola es pronuncia “skola”).
• La ph es pronuncia f (philosophia sona com “filosofia”).
• La th es pronuncia t (thesaurus sona com “tesaurus”).

Ara és el moment de llegir aquest text (no us preocupeu per la traducció, únicament llegiu-lo seguint les regles de pronunciació de dalt):

Caesar Romanus est. Tu Caesarem non cognoscis nec Caesaris linguam; sed praesta attentionem Caesari et cum Caesare, brevi tempore, latinam linguam cognosces.

Ara heu de comprovar si l’heu llegit de la següent manera

Caesar romanus est. Tu Caesarem non cognoskis nec Caesaris linguam; sed praesta attentionem Caesari et cum Caesare, breui tempore, latinam linguam cognoskes.

I ara la traducció al valencià:

Cèsar és romà. Tu no coneixes Cèsar ni la llengua de Cèsar; però presta atenció a Cèsar i amb Cèsar, amb poc temps, coneixeràs la llengua llatina.

Continua llegint »

Per petició popular d’alguns personatges del canal #pedreguer de l’IRC-hispano he decidit començar avui un curs de llatí per a profans en aquesta meravellosa llengua. A partir d’avui, i cada dues setmanes (aproximadament) aniré penjat sessions que aniran acompanyades d’alguns exercicis, la solució dels quals es trobarà en la sessió següent. Espere que aquells que m’han fet iniciar açò no m’abandonen i, ja que estem, que algú més s’hi apunte. M’agradaria demanar als latin kings que visiteu el blog (Sergi, Sebastià, Ana, Lluís…) que li pegueu un cop d’ull a les sessions que aniré publicant en busca d’algun error (tota proposta serà benvinguda). Pràcticament tot el material que penjaré ací estarà extret dels quaderns que emprem els alumnes de llatí de l’IES Pedreguer (amb el permís de Sergi) i que alhora estan basants en “Introducción al latín I” de Francisco Linares Rodríguez, publicat al 1988 pel Centro Editorial de Servicios y Publicaciones Universitarias, S.A. ISBN 84-86486-25-4. Bé, moltes gràcies a tots; avui començarem amb una petita introducció.

El llatí és una llengua flexiva d’origen Indoeuropeu de la branca itàlica, parlada antigament pels romans. El llatí apareix al voltant de l’any 1000 aC, en el centre de la península Itàlica, al sud del riu Tíber, entre els Apenins i el mar Tirrè, en una regió anomenada Latium (Laci), d’on prové el nom de la llengua. El llatí sorgí pel contacte entre la llengua dels pobles indoeuropeus que arribaren a la Península itàlica al entre els anys 1500 i 1000 aC i les llengües autòctones de la zona (osc, umbre, etrusc…). La llengua llatina presenta diverses períodes:

• Llatí protohistòric (s. IV aC - s. III aC). El llatí d’aquest període es coneix principalment per les inscripcions, que es remunten al segle VI aC. Es tracta d’una llengua oberta a les varietats dialectals llatines i a les influències d’altres llengües de la península Itàlica, sobretot del grec i l’etrusc.
• Llatí arcaic (s. III aC - s. I aC). Aquest període comença amb els primers testimonis conservats de textos literaris. Per tant, és l’època de la formació del llatí literari. Així s’inicia el procés de codificació i normalització de la llengua, partint del model grec.
• Llatí clàssic ( s. I aC - s. I dC). En aquest període culmina el procés de formació d’una llengua apta per a totes les necessitats d’expressió, obrint-se a noves modalitats d’escriptura fins aleshores poc o gens cultivades com la filosofia, la lírica o la medicina. En aquest curs estudiarem el llatí literari d’aquest període.
• Llatí postclàssic ( s. I dC - s. III dC). La llengua literària queda estabilitzada en el llatí clàssic, mentre que el llatí parlat per la majoria seguirà l’evolució normal de tota llengua viva, distanciant-se cada vegada més de l’escrit.
• Llatí tardà (s. III dC - s. VII dC). Es considera que la fi d’aquest període és el moment en el qual el llatí i la llengua parlada es separen definitivament. Durant aquest període s’accentuen les diferències entre el llatí literari i el vulgar, d’una banda, i entre les varietats dialectals. Dins el llatí tardà s’integrarà el llatí cristià, que introduirà manlleus del grec i canvis de significat per la necessitat d’anomenar conceptes propis de la nova religió cristiana. A partir d’aquest moment el llatí es convertí en la llengua de cultura, i fou substituït en l’àmbit col·loquial, per les llengües romàniques.

Actualment el llatí és llengua cooficial de la Ciutat del Vaticà i és un idioma, que a pesar de no tindre parlants nadius, té una forta presència a Internet (amb projectes com Chiron, Culturaclásica.com…).

Fonts: Laberint (de Sebastià Giralt) i Viquipèdia.

L’any 66 aC Luci Sergi Catilina es presenta a les eleccions al consolat de Roma, pero és esborrat de les llistes de candidats en ser acusat de malversació de fons durant el seu pretorat a la província d’Àfrica.
El 65 aC Catilina és acusat de concussió, i portat de nou a judici, però finalment és absolt. El 64 aC Catilina es presenta a les eleccions del 63 contra Marc Tul·li Ciceró, i és derrotat, obtenint Ciceró el consolat. Catilina decideix passar a l’acció i encarrega a Gai Manli (antic centurió de l’exèrcit de Sul·la) la formació d’un exèrcit popular a Etrúria. Ciceró convoca el Senat, que atorga als cònsols poders dictatorials. Catilina, furiós, decideix incendiar secretament Roma mentre l’exèrcit de Manli es dirigeix cap a Roma. Els conjurats es reuneixen per acabar amb Ciceró, però aquest és advertit de la conjuració i salva la vida.
Llavors Ciceró convoca el Senat i pronuncia la Primera Catilinària, per convèncer al Senat de la necessitat d’aturar la conjuració. Catilina fuig de Roma, deixant-hi els seus partidaris. Mentre Catilina arriba al campament de Manli, Ciceró pronuncia la Segona Catilinària, en la qual desemmascara els partidaris de la conjuració. El tres de desembre, Ciceró deté els conjurats i es dirigeix al Senat, en acabar-se la sessió, Ciceró pronuncia la Tercera Catilinària en la qual comunica al poble les mesures preses contra els conjurats. Dos dies després, Ciceró torna a convocar el Senat i pronuncia la Quarta Catilinària, preconitzant l’execució de tots els partidaris de Catilina.
Setmanes més tard, un exèrcit romà s’enfronta a l’exèrcit de Catilina i Manli; els revoltats són derrotats i Catilina mor en el combat.

Aquest fragment pertany a la IV Catilinària, pronunciada davant el Senat el 5 de desembre de l’any 63 aC.

Video, patres conscripti, in me omnium vestrum ora atque oculos esse conversos, video vos non solum de vestro ac rei publicæ, verum etiam, si id depulsum sit, de meo periculo esse sollicitos. Est mihi iucunda in malis et grata in dolore vestra erga me voluntas.

«Veig, oh pares conscrits!, que les cares i els ulls de tots vosaltres s’han tornat cap a mi; veig que esteu inquiets, no sols pel vostre propi perill i el de la república, sinó també, si açò és apartat, pel meu. La vostra inclinació cap a mi és agradable enmig dels mals, i grata enmig de la pena».

PS: Si la traducció té algun error comuniqueu-me’l, per favor.

Ahir fou el dia de Nadal, amb el típic dinar familiar, els regals i totes aquestes coses. Entre els regals que vaig rebre ahir es troba un llibre molt interessant que em regalà ma tia, es tracta d’Aurea dicta. Aquest volum és un recull magnífic de proverbis i sentències en llatí, tant de l’antiguitat grecollatina com de l’Edat Mitjana, Moderna i, fins i tot, Contemporània.
El llibre conté més de dos mil cinc-centes sentències, que apareixen acompanyades de la versió castellana (el llibre està en castellà) i amb l’autor i el nom de l’obra de la qual procedeixen.
L’any 1960 la Fundació Bernat Metge publicà un volum amb el títol Aurea dicta. Paraules de l’Antiga saviesa, signat per Jordi Lombard. Darrere d’aquest pseudònim estava, en primer terme, l’humanista Eduard Valentí, al qual es devia el plantejament inicial de l’obra i l’aportació i revisió de la immensa majoria dels textos. Valentí rebé l’ajuda ocasional d’altres col·laboradors de la fundació.
Deu anys després, Valentí començà a reorganitzar els materials d’aquell volum, amb el propòsit de preparar-ne un d’anàleg en versió castellana. En aquest volum s’afegiren nous textos, se’n suprimiren d’altres i es reorganitzà el conjunt, però Valentí morí sense poder acabar la seva obra, que fou finalitzada per altres autors. Ací us deixe la sentència de Lucreci amb la qual s’inicia la nota editorial del llibre i que dóna nom a aquest:

Tu, pater, es rerum inuentor, tu patria nobis suppeditas praecepta, tuisque ex, inclute, chartis, floriferis ut apes in saltibus omnia libant, omnia nos itidem depascimur aurea dicta, aurea, perpetua semper dignissima uita.

«Tu, pare, eres el descobridor de la veritat, tu ens dones preceptes paternals, i com en els boscos florits les abelles van xuclant una flor darrere d’una altra, així anem nosaltres als teus llibres, oh il·lustre, a alimentar-nos de les teves paraules d’or, daurades i dignes sempre de vida perdurable»

Continuem amb el cicle sobre les Guerres Mèdiques amb la batalla de Salamina:

Deu dies després de les Termòpiles i Artemisi (si és que aquestes batalles es lliuraren al setembre i no a l’agost), els perses eren els amos de quasi tota Grècia. Sols la península del Peloponès quedava fora del seu domini. Fou el moment de màxima expansió de l’Imperi Persa Aquemènida. No obstant això, la flota de Xerxes I havia perdut uns 200 vaixells en una tempesta i en l’enfrontament del cap Artemisi i, a pesar d’haver guanyat a les Termòpiles, la victòria els havia sortit molt cara: havien perdut uns 20.000 homes per poder vèncer un miler de grecs i apoderar-se de l’Àtica i les regions col·lindants. Però si la situació era insatisfactòria per a ambdós bàndols, els grecs s’enduien la pitjor part. Els atenesos, per exemple, s’havien vist obligats a fugir a l’illa de Salamina i a l’Argòlida, per tal de salvar la vida abans de la crema de la seva ciutat. Llavors, un líder atenès, que ja havia demostrat el seu enginy en Artemisi, tornà a protegir la seva pàtria amb la seva sagacitat. Era Temístocles.
Aquest, en no aconseguir convèncer els seus aliats del consell hel·lè de que els seria més favorable combatre els perses per mar (i no per terra, com desitjaven la majoria de grecs), enganyà al propi Xerxes. Fou un ardit emprat per tal que la flota asiàtica es concentrara en la badia de Salamina, on estaven atracades les naus gregues, que es veieren obligades a iniciar la lluita. Entre el 28 i el 29 de setembre del 480 aC, la flota persa (al voltant de 800 vaixells perses més alguns vaixells aliats) i l’armada grega (unes 380 naus) es prepararen per entaular el combat. En sortir el sol, l’emperador aquemènida pogué observar amb orgull, des d’un turó, assegut al seu tron de marbre i plata, com els seus vaixells, formats en tres línies, estaven encarats a una sola línia de naus gregues.
No obstant això, la superioritat numèrica dels perses no era un avantatge en aigües tancades, entre l’illa de Salamina i el continent. Ans al contrari. Els hel·lens, durant sis hores, amb els atenesos al capdavant, es dedicaren a enfonsar amb els seus vaixells, més petits i àgils, els rivals perses, jonis i fenicis, que s’entorpien els uns als altres. Assetjats, col·lidien entre ells mentre els seus mariners i soldats queien a l’aigua i s’ofegaven o eren morts a cops de rem “com tonyines agafades amb una xarxa”, en paraules de l’autor de tragèdies Èsquil, present a la batalla.
Durant la jornada, Xerxes veié com una victòria segura es convertia en una derrota desastrosa: un terç o inclús la meitat de la seva flota havia estat destruïda. Centenars de vaixells i milers d’homes perduts. Els grecs sols perderen uns 40 vaixells i al voltant d’un centenar d’homes.
Després de Salamina, la primera gran batalla naval de la història, els perses es replegaren al port de Falèron, prop d’Atenes, Xerxes tornà a l’Àsia i els grecs agafaren les regnes de la Segona Guerra Mèdica. Per altra banda, amb un caràcter més universal, aquest enfrontament igualà en importància operativa les tropes terrestres i les tropes marítimes.

Pròximament, la batalla de Platea.

Ací us deixe el text que ens posà Sergi a l’examen de Grec del passat dimarts 12 de desembre. El text, que haviem d’analitzar i traduir, anava acompanyat d’unes quantes preguntes més: un anàlisi morfològic d’algunes paraules del text, una pregunta sobre etimologies i una pregunta del cultureta sobre la Lliga de Delos o els monuments de l’Atenes clàssica. Ací va el text:

A Atenes el poder dels pobres i del poble és més gran que el dels nobles i els rics.

Δικαίως δοκοῦσιν αὐτόθι καὶ οἱ πένητες καὶ ὁ δῆμος πλέον ἔχειν τῶν γενναίων καὶ τῶν πλουσίων διὰ τόδε, ὅτι ὁ δῆμός ἐστιν ὁ ἐλαύνων τὰς ναῦς καὶ ὁ τὴν δύναμιν περιτιθεὶς τῇ πόλει.

Allí mateix, sembla just que no sols els pobres sinó també el poble, tinguen més poder que els nobles i els rics per açò, perquè el poble és qui impulsa les naus i qui otorga poder a la ciutat.

Xenofont, Constitució dels atenesos, 1, 2, 1.