Hic et nunc

Aquesta vesprada, entre les pàgines de l’Aurea Dicta m’he trobat tres curiosos travallengües en llatí, ací us els deixe amb la seva traducció al valencià:

De cane, cane decane, cane.
«Canta al ca, canós degà.»

Ave, ave, aveo esse aves.
«Hola avi!, vull menjar aus.»

Persevera, per severa, per se vera.
«Persevera, a través de les dificultats, per grans que siguen.»

O Tite, tute, Tati, tibi tanta, tyranne, tulisti!.
«¡Oh, Titus Taci, tirà, quantes desgracies et vas atraure tu mateix!»

Estan bojos aquests romans!!

Resten dos dies per acabar l’any 2006 i és hora de fer balanç. Aquest ha estat un any marcat per la continuació de la guerra de l’Iraq (que cada vegada s’assembla més al conflicte del Vietnam); la publicació, en un periòdic danès, de les caricatures del profeta Mahoma (cosa que alçà una enorme polseguera internacional); la resolució del teorema de Poincaré (segons la revista Science, l’avanç científic de l’any); l’estrena de Trafficking Fennel e: un urinari per a no orinar (que provocà nombrosos aplaudiments el dia de la seva estrena a l’Espai Cultural de Pedreguer); la definició de Plutó com a planeta nan (deixant el sistema solar amb vuit planetes); el Poloni 210 (amb el qual fou emmmetzinat l’espia rus Alexander Litvinenko); la mort de Pinochet (als 91 anys i sense haver estat jutjat pes seus crims); la corrupció immobiliària (que ja fa anys que va, però que ara ha començat a destapar-se), i moltes altres coses que ara no em vénen al cap.
A més, l’any 2006 ha estat l’any Mozart (enguany s’han complert 250 anys del seu naixement), l’any Rembrandt (nascut fa enguany 400 anys), l’any de Tesla (commemorant el 150è aniversari del naixement del científic Nikola Tesla) i l’any internacional del Dr. Asperger (es compleixen 100 anys del naixement del descobridor del trastorn d’Asperger). A més enguany ha estat l’any dels deserts i la desertificació i s’ha celebrat el 75é aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola i el 70é aniversari de l’inici de la Guerra Civil Espanyola.

Per acabar, ací us deixe un enllaç a les fotos més representatives de l’any 2006 segons la revista TIME/a>, la qual ens declarà (gràcies Sebastià) persones de l’any a tots nosaltres per la nostra participació a Internet.

Ací us deixe un vídeo que m’ha enviat Sergi sobre un règim bastant interessant per perdre pes (ho sent Sergi, però no he pogut evitar-ho, és massa bo):

Si voleu veure més vídeos del genial programa de tv3 Polònia, féu clic ací.

Un grup de científics britànics i grecs ha publicat, en la revista especialitzada Science, noves conclusions sobre el funcionament i la utilitat del mecanisme d’Antiquitera (ὁ μηχανισμός των Αντικυθήρων). Les restes d’aquest artefacte foren trobades l’any 1902 per l’arqueòleg Valerios Stais, entre les despulles del naufragi d’un vaixell d’època romana. Des d’aleshores, diversos científics han estudiat l’artefacte proposant diverses teories al respecte de la utilitat i el funcionament d’aquest.
L’historiador i científic Derek Solla Price sostingué que l’instrument era utilitzat per a calcular i mostrar informació celestial, cosa que hauria estat important per a establir el cronograma de les festivitats agrícoles i religioses. Altres investigadors han proposat que el mecanisme d’Antiquitera fou utilitzat amb usos docents o per a la navegació. Encara que el treball de Solla ajudà en el coneixement de les funcions de l’aparell, les seves interpretacions sobre la mecànica del mecanisme han estat rebutjades quasi totalment en temps més recents.
Una reinterpretació dels fragments del mecanisme, duta a terme pel britànic Michael Wright entre els anys 2002 i 2005, proposà un model d’acoblament molt diferent per als engranatges.
L’equip de científics britànics i hel·lènics prengué fotografies detallades de l’instrument i hi descobrí nova informació. L’estructura principal tenia un dial únic, ubicat en el centre del plat frontal, que mostrava el zodíac grec i un calendari egipci en escales concèntriques. Al respatller, dos dials addicionals mostraven informació sobre la duració dels cicles lunars i els patrons dels eclipses.
A més, també pogueren desxifrar més text del mecanisme, duplicant la quantitat de text llegible. Combinades amb les anàlisis dels dials, les inscripcions suggereixen la possibilitat que el mecanisme pogués haver estat emprar per mostrar les òrbites planetàries.
Aquesta és sols una mostra més de l’altíssim nivell tècnic de l’antiga civilització clàssica, mare de la actual cultura occidental.

Es podria dir que no sóc massa aficionat al futbol, a pesar de considerar-me barcelonista fins la medul·la, però avui us vull parlar d’un joc que està considerat un precedent del futbol modern: el “calcio in costume” o “calcio storico fiorentino” o “calcio in livrea”.
Aquest joc té el seu origen en un antic joc grec, adaptat per les legions romanes de Florència per mantenir-se en forma. Practicat durant l’Edat Mitjana com el gioco del calcio (joc del cop de peu), no fou fins a l’arribada dels Mèdici al poder (segle XV) que s’oficialitzà. Fins a finals del segle XVIII es va concebre com un espectacle programat per la noblesa urbana per celebrar moments especials (casaments, recepcions, trobades cortesanes…), encara que també s’utilitzà per a entretenir el poble. Amb el pas del temps, es convertí en un espectacle festiu i caigué en l’oblit a principis del segle XIX. A partir de 1930 (any del quart centenari del setge a Florència per les tropes de l’emperador Carles V, durant el qual es disputà una partida de calcio) començà a recuperar-se. Avui en dia es celebren tres partides a l’any durant la tercera setmana de juny a la plaça de la Santa Croce.
Les regles oficials del calcio foren publicades per primera vegada el 1580 pel comte Giovanni de Bardi. Les principals places de Florència, entre elles la de la Signoria o la de Santa Maria Novella, servien com a camps de joc per al calcio. La de la Santa Croce era una de les més grans de la ciutat (al segle XV tenia 137 metres de llarg per 50 d’ample). Però no sols açò la convertí en un camp ideal. L’any 1530, les autoritats de la ciutat decidiren celebrar els encontres en aquesta plaça perquè consideraren que aquest era el millor lloc des d’on vigilar les tropes de Carles V, que assetjaven la ciutat. La ciutat de Florència tenia quatre equips, cadascun amb un color diferent: el blanc identificava l’equip del Santo Spirito, el blau el de la Santa Croce, el roig el de Santa Maria Novella i el verd el de San Giovanni.
Cada equip estava format per 27 homes fornits i d’origen noble. L’objectiu era col·locar la pilota en la meta, una línia marcada a cada extrem del camp. Per aconseguir portar la pilota fins a la meta els jugadors podien llançar la pilota amb els peus i agafar-la amb les mans. Els únics jugadors que podien llançar la pilota amb les mans eren els defenses (tres per cada equip), que actuaven de porters. El calcio era (i en les partides que actualment es juguen encara ho és) un joc extremadament violent, ja que empentes, rebolcades, cops de puny, puntades de peu i tota classe d’artificis entre els contrincants estaven permesos (hi havia moments fins i tot, en els quals els jugadors deixaven de preocupar-se pel baló i es dedicaven a colpejar i agredir els rivals). El joc durava uns 50 minuts.
Aquesta activitat gaudí de tanta fama que no tardà en practicar-se també a Roma. Entre alguns dels seus jugadors més il·lustres es troben els posteriors papes Climent VII, Lleó XI i Urbà VIII.
Ací us deixe un vídeo (en italià) en el qual podreu contemplar la brutalitat d’aquest esport (després que diguen que els videojocs fan la gent violenta…):

Curiós esport, si més no.

Buscant informació sobre la Universitat de Barcelona m’he trobat amb aquesta curiosa imatge. Què hi veieu? Sembla un grec amb un ordinador portàtil, no? O és un grec escrivint en una pissarreta encerada? No ho sabria dir ;).

Aquestes setmanes els alumnes de segon de batxillerat de l’IES Pedreguer hem estat i encara estem bastant enfeinats, ja que, com sol passar, se’ns han concentrat tots els exàmens en dues setmanes. Per tant, disculpeu si aquests dies no us escric quasi res per ací.

Valete!

PS (20/11/06): Com haureu pogut observar hem tingut alguns problemes amb el servidor. Disculpeu i tingueu un poc de paciència, esprem s’acaben prompte aquests errors de la base de dades. Gràcies.

Aquesta vesprada, navegant per internet, he descobert un parell d’animals que no coneixia, el ligre i el tigó. Havíeu sentit mai parlar d’ells? Jo fins fa una estona no.
El ligre és l’híbrid producte del creuament entre un lleó i una tigressa. El seu aspecte és el d’un gegantesc lleó amb ratlles de tigre difuses. Igual que els lleons, els ligres mascles desenvolupen melena. Generalment els tigres arriben a medir uns 3 metres, arribant a posseir una grandària major a la del seu pare (lleó) i al de sa mare (tigressa). Aquesta exagerada grandària es deu a que el ligre no hereta el gen inhibidor del creixement, i per això, els ligres no deixen de créixer en tota la seva vida.
En canvi, el tigó és producte del creuament entre una lleona i un tigre. Presenten aspecte de lleó amb ratlles del tigre, i creixen molt menys que les espècies d’origen. Generalment pesen 150kg i vistos des de lluny semblen gats domèstics.
Els dos animals són producte de la mà humana; els ligres són molt més abundants que els tigons, ja que per la seva grandària imponent són emprats ens circs i zoològics.
Si amb les fotografies no en teniu prou, ací teniu un video d’un ligre en acció.

Doncs bé, ja sabem una cosa més; sí, perquè encara que ho semble, no és broma.

El passat divendres, com tots els divendres d’aquest mes d’agost, era dia de cobrar per la feina feta durant la setmana a la llibreria en la qual estic treballant aquest estiu. Vaig cobrar, i en eixir de la llibreria, mentre contava el sou, em vaig quedar mirant una moneda de 2 euros. No era com les altres, no hi sortia la cara del rei, i era espanyola!! Hi sortia el Quixot!! Em vaig quedar un poc al·lucinat, què era allò?, una falsificació?, una broma?. Vaig guardar la moneda i vaig anar cap a casa. En arribar-hi, vaig mostrar la moneda als meus pares, ells tampoc se’n sabien avenir. A la nit també la vaig mostrar a alguns companys, tampoc en sabien res, pensaven que m’havien estafat, i que la moneda era falsa.
Avui, per fi, he pogut entrar a internet, i he buscat informació sobre aquesta curiosa moneda, i he trobat la resposta. Resulta que des de l’any 2004, els estats membres de la Zona Euro poden encunyar monedes especials (anomenades “monedes commemoratives”), per commemorar aniversaris històrics o esdeveniments actuals importants per a l’estat. A hores d’ara ja s’han encunyat divuit variacions de la moneda de 2 euros. Durant aquest any 2006 es planteja fer-ne cinc més.
Tots els dies s’aprenen coses noves.