Hic et nunc

«[…]En aquesta hora funesta, després de travessar moltíssimes llegües de perills, vinc [qui parla és en Bóromir] amb una missió per a N’Élrond: fa cent i deu dies que viatjo tot sol. Allò que cerco, però, no són aliats per a la guerra. El poder de N’Élrond rau en la seva saviesa, no en les armes, segons diuen. Vinc a demanar consell i la interpretació de mots dificultosos. Perquè la vetlla de l’atac sobtat, mon germà, enmig d’un son agitat, va tenir un somni; i després un somni similar se li repetí sovint, i també un cop a mi.
En aquell somni em semblà que el cel a orient es feia fosc, i la tronadissa era cada cop més forta, però a l’oest hi havia una llumeneta pàl·lida i persistent, i d’allà sortia una veu, remota però clara, que plorava:

Vés, cerca l’Espasa trencada:
a Ímladris l’has de trobar,
les decisions que alli cal prendre
de Mórgul us han de defendre
puix que molt més fortes seran.
Allí una penyora oblidada
de la proximitat del Fat
veuràs. I un Mitgerol emprendre
la lluita final i reprendre
d’Ísildur la Fatalitat

Poc és el que capírem d’aquestes paraules, i vam parlar amb el nostre pare, Dénethor, Senyor de Minas Tirith, expert en la saviesa de Góndor. Només ens volgué dir això: que Ímladris era, en l’antiguitat, el nom que els elfs donaven a una vall molt al nord, on habitava N’Élrond, el mig elf, el més gran de tots els mestres en els antics sabers. D’aquesta manera mon germà, veient com n’era de desesperada nostra necessitat, estava disposat a seguir el somni i a cercar Ímladris; però com que el camí era ple de dubtes i de perills, vaig decidir de fer el viatge jo mateix. Mon pare m’hi autoritzà molt a desgrat, i fa molt que vago per camins oblidats, cercant la casa de N’Élrond, de la qual molts havien sentit a parlar, però la qual molt pocs sabien on era.[…]»

Extret del llibre segon d’El Senyor dels Anells de J. R. R. Tolkien. Traducció de Francesc Parcerisas.

¡Ai! laurië lantar lassi súrinen.
¡Yéni únótimë ve rámar aldaron!
Yéni ve lintë yuldar avànier
mi oromardi lisse-miruvóreva
Andúnë pella, Vardo tellumar
nu luini yassen tintilar i eleni
ómaryo airetári-lírinen-
¿Sí man i yulma nin enquantuva?
An sí Tintallë Varda Oiolossëo
va fanyar máryat Elentári ortanë
ar ilyë tier undulávë lumbulë
ar sindanóriello caita mornië
i falmalinnar imbë met, ar hísië
untúpa Calaciryo míri oialë.
¡Sí vanwa ná, Rómello vanwa, Valimar!
¡Nai elyë hiruva ¡Namárië!

«¡Ah! Com l’or cauen les fulles al vent, ¡llargs anys innombrables com les ales dels arbres! Els llargs anys han passat com ràpids glops de dolça aiguamel a les grans sales més enllà de l’oest, sota la volta blava de Varda, on els estels s’estremeixen amb la música de la seva veu, santa i reial. Qui tornarà a omplir-me, ara, la copa? Perquè ara la Inflamadora, Varda, la Regina dels Estels, des del Mont Sempreblanc, ha alçat les seves mans com núvls, i tots els camins han quedat profundament enfonsats en l’ombra; i des d’un país gris la foscor s’interposa entre nosaltres, sobre les ones escumoses, i la boirina tapa les joies de Calacirya per sempre més. ¡Ara perdut, perdut és per als de l’est Vàlimar! ¡Adéu-siau! Potser tu trobaràs Vàlimar. Potser fins i tot tu el trobaràs. ¡Adéu-siau!»

Extret del llibre segon d’El Senyor dels Anells de J. R. R. Tolkien. Traducció de Francesc Parcerisas.

“No tot el que és or és cosa que lluu,
ni tot rodamón ha d’anar perdut;
el vell que és fort no sempre marceix,
el gebre no glaça la rel que enfondeix.

De les cendres fredes sorgirà un nou foc,
de les ombres fosques una llum com sol;
l’espasa trencada refer-se ha de llei,
qui no és coronat tornarà a ser rei.”

Aquestes dues estrofes (que ja vaig posar en l’antic hicetnun.tk) corresponen al capítol segon del segon llibre d’El Senyor dels Anells de J. R. R. Tolkien. Aquest petit poema, recitat per Bilbo Saquet en el consell de N’Élrond, descriu el fat d’Àragorn, hereu de la casa d’Eléndil al tron de Góndor. A més, són els meus versos favorits de l’obra de Tolkien, tant per la magnífica traducció de Francesc Parcerisas, com pel significat que tenen.

Almarë!

Avui es compleixen 69 anys de la publicació d’El Hobbit, de John Ronald Reuel Tolkien. El 1930, Tolkien comença a escriure El Hobbit, però finalment abandona el projecte. El 1936, però, quan corregia un examen, i després de donar-li la volta a un full i veure que el seu alumne no havia escrit res, Tolkien escriu el següent: “En un forat al terra, vivia un hobbit”. Aquestes notes caigueren a les mans del xiquet de deu anys Rayner Unwin, que va escriure el següent informe per al seu pare, l’editor Stanley Unwin: “Bilbo Saquet era un hobbit que vivia a un forat-hobbit i no era afeccionat a les aventures fins que el màgic Gandalf i els seus nans el van convèncer. Bilbo pasà un temps excitant lluitant contra gòblins i huargs, i després tornà a casa, però ric”.
Unwin instà Tolkien perquè refés i acabés el relat, i va aprovar la seua publicació el 1937. Aquell mateix any, El Hobbit va rebre el premi New York Herald Tribune de literatura infantil, i es convertí en un nou clàssic. L’any 1945, Tolkien és contractat com professor de Llengua i Literatura Anglesa de Merton, Oxford. Degut a la precària situació econòmica en què viu la seva família, Tolkien decideix acceptar un contracte per escriure la continuació d’El Hobbit, que portaria el nom de El Senyor dels Anells.
L’any 1954 es publiquen els dos primers volums de El Senyor dels Anells, i el 1955 el tercer. Els tres volums passarien a convertir-se en una de les obres literàries més venudes i llegides de tots els temps. L’any 1972 rep la distinció Doctor Honoris Causa en Lletres per la Universitat d’Oxford, i mor el 28 d’agost de 1973 als 81 anys. Rayner Unwin, el xiquet que descobrí El Hobbit, morí el 23 de novembre del 2000 als 74 anys.

In a hole in the ground there lived a hobbit. Not a nasty, dirty, wet hole, filled with the ends of worms and an oozy smell, nor yet a dry, bare, sandy hole with nothing in it to sit down on or to eat: it was a hobbit-hole, and that means comfort.

“―¿Sentiu la veu de Nímrodel? ―preguntà en Légolas―. Us cantaré una cançó de la donzella Nímrodel, que duia el mateix nom que el rierol al costat del qual vivia, fa molt, molt de temps. És una bella cançó en la llengua dels nostres boscos, però així és com fa en occità, i és com alguns la canten a Rivendell.
Amb una veu melodiosa que gairebé no se sentia entre el remoreig de les fulles que els cobrien, començà:

Si n’era una donzella
fa molt de temps,
resplendent de dia
com un estel.
El mantell duia tot blanc,
d’or el girell,
les sabates que calçava,
de gris i argent.

Un estel duia fermat
damunt el front,
a la seva cabellera
un llum pregon,
com aquell brancam daurat
on juga el sol,
a Lothlórien el bell
país del món.

Els cabells duia molt llargs,
el cos ben blanc.
Era molt bella, i lliure
sense entrebanc;
lleugera sempre corria
com el ventam
com la fulla del til·ler
sempre encavant.

Del Nímrodel a la riba,
on l’aigua salta,
vora fresquíssimes aigües,
clares sense falta,
sa veu forma una cascada
tota de plata,
que salta al gran bassal
que la llum banya. Continua llegint »