Hic et nunc

Demà tenim examen de grec a segon de batxillerat. La prova consistirà en la anàlisi i la traducció d’algun fragment extret d’un dels catorze primers paràgrafs de l’Apologia de Sòcrates del grec Xenofont i d’unes preguntes sobre dos temes de cultura (els oracles i les festes gregues). Ací us deixe del vuité al tretzé paràgrafs de l’Apologia:

8 ὀρθῶς δὲ οἱ θεοὶ τότε μου ἠναντιοῦντο, φάναι αὐτόν, τῇ τοῦ λόγου ἐπισκέψει ὅτε ἐδόκει ἡμῖν ζητητέα εἶναι ἐκ παντὸς τρόπου τὰ ἀποφευκτικά. εἰ γὰρ τοῦτο διεπραξάμην, δῆλον ὅτι ἡτοιμασάμην ἂν ἀντὶ τοῦ ἤδη λῆξαι (regeix genitiu) τοῦ βίου ἢ νόσοις ἀλγυνόμενος τελευτῆσαι ἢ γήρᾳ, εἰς ὃ πάντα τὰ χαλεπὰ συρρεῖ καὶ μάλα ἔρημα τῶν εὐφροσυνῶν.

9 μὰ Δί’, εἰπεῖν αὐτόν, ὦ Ἑρμόγενες, ἐγὼ ταῦτα οὐδὲ προθυμήσομαι, ἀλλ’ ὅσων νομίζω τετυχηκέναι καλῶν καὶ παρὰ θεῶν καὶ παρ’ ἀνθρώπων, καὶ ἣν ἐγὼ δόξαν ἔχω περὶ ἐμαυτοῦ, ταύτην ἀναφαίνων εἰ βαρυνῶ τοὺς δικαστάς, αἱρήσομαι τελευτᾶν μᾶλλον ἢ ἀνελευθέρως τὸ ζῆν ἔτι προσαιτῶν κερδᾶναι τὸν πολὺ χείρω βίον ἀντὶ θανάτου.

10 οὕτως δὲ γνόντα αὐτὸν ἔφη [εἰπεῖν], ἐπειδὴ κατηγόρησαν αὐτοῦ οἱ ἀντίδικοι ὡς οὓς μὲν ἡ πόλις νομίζει θεοὺς οὐ νομίζοι, ἕτερα δὲ καινὰ δαιμόνια εἰσφέροι καὶ τοὺς νέους διαφθείροι, παρελθόντα εἰπεῖν·

11 ἀλλ’ ἐγώ, ὦ ἄνδρες, τοῦτο μὲν πρῶτον θαυμάζω Μελήτου, ὅτῳ ποτὲ γνοὺς λέγει ὡς ἐγὼ οὓς ἡ πόλις νομίζει θεοὺς οὐ νομίζω: ἐπεὶ θύοντά γέ με ἐν ταῖς κοιναῖς ἑορταῖς καὶ ἐπὶ τῶν δημοσίων βωμῶν καὶ οἱ ἄλλοι οἱ παρατυγχάνοντες ἑώρων καὶ αὐτὸς Μέλητος, εἰ ἐβούλετο.

12 καινά γε μὴν δαιμόνια πῶς ἂν ἐγὼ εἰσφέροιμι λέγων ὅτι θεοῦ μοι φωνὴ φαίνεται σημαίνουσα ὅ τι χρὴ ποιεῖν; καὶ γὰρ οἱ φθόγγοις οἰωνῶν καὶ οἱ φήμαις ἀνθρώπων χρώμενοι φωναῖς δήπου τεκμαίρονται. βροντὰς δὲ ἀμφιλέξει τις ἢ μὴ φωνεῖν ἢ μὴ μέγιστον οἰωνιστήριον εἶναι; ἡ δὲ Πυθοῖ ἐν τῷ τρίποδι ἱέρεια οὐ καὶ αὐτὴ φωνῇ τὰ παρὰ τοῦ θεοῦ διαγγέλλει;

13 ἀλλὰ μέντοι καὶ τὸ προειδέναι γε τὸν θεὸν τὸ μέλλον καὶ τὸ προσημαίνειν ᾧ βούλεται, καὶ τοῦτο, ὥσπερ ἐγώ φημι, οὕτω πάντες καὶ λέγουσι καὶ νομίζουσιν. ἀλλ’ οἱ μὲν οἰωνούς τε καὶ φήμας καὶ συμβόλους τε καὶ μάντεις ὀνομάζουσι τοὺς προσημαίνοντας εἶναι, ἐγὼ δὲ τοῦτο δαιμόνιον καλῷ καὶ οἶμαι οὕτως ὀνομάζων καὶ ἀληθέστερα καὶ ὁσιώτερα λέγειν τῶν τοῖς ὄρνισιν ἀνατιθέντων τὴν τῶν θεῶν δύναμιν. ὥς γε μὴν οὐ ψεύδομαι κατὰ τοῦ θεοῦ καὶ τοῦτ’ ἔχω τεκμήριον: καὶ γὰρ τῶν φίλων πολλοῖς δὴ ἐξαγγείλας τὰ τοῦ θεοῦ συμβουλεύματα οὐδεπώποτε ψευσάμενος ἐφάνην.

8 “Correctament els déus se m’oposaven a la revisió del discurs”, deia ell, “quan em semblava que tot allò que ens permet escapar s’ha de buscar de totes les maneres. Perquè si haguera realitzat això, és evident que m’hauria preparat per a, en comptes d’acabar ja la vida, morir apenat o per enfermetats o per la vellesa cap a la qual flueixen totes les dificultats i la totalitat de les privacions de l’alegria.

9 Per Zeus! ” digué aquell “oh Hermògenes!, jo no estaré disposat a açò, sinó que, si disguste els jutges exposant totes les coses belles que pense haver obtingut, no sols dels déus, sinó també dels homes, i aquesta opinió que jo tinc sobre mi mateix, preferiré abans morir que viure sense llibertat inclús pregant guanyar una vida molt pitjor, abans la mort”.

10 Digé ell, havent pensat així, després que els [seus] adversaris l’acusaren de que no creia en els déus en els que creu la ciutat, i de que introduïa noves divinitats, i de que corrompia els joves, digué havent-se avançat per parlar:

11 “Però jo, oh homes!, admire primer de Melet açò, havent opinat perquè [per quina opinió] diu que jo no crec en els déus en els que creu la ciutat: ja que, evidentment, no sols els altres que estaven presents, sinó també el mateix Melet em veien fent sacrificis en les festes comunitàries i en els altars públics si volien.

12 I d’altra banda, com jo introduiria noves divinitats dient que una veu de una divinitat se m’apareix assenyalant allò que és necessari fer? Doncs també els que utilitzen els sorolls dels pardals i els crits dels homes fan les seves conjectures sese dubte amb veus. Algú discutirà que els trons no parlen o que no són un auguri més gran? I la mateixa sacerdotessa de Delfos en el seu trípode no envia també amb la veu allò que ve de la divinitat?

13 Però, certament, tots no sols diuen, sinó que també pensen açò de la mateixa manera que jo dic que no sols la divinitat coneix el futur, sinó que també l’anuncia a que vol. Però uns especifiquen que els que fan prediccions són auguris i veus i presagis i endevins, en canvi jo anomene açò geni diví i, anomenant-lo així, crec dir no sols coses més vertaderes, sinó també més pietoses que els que atribueixen el poder dels déus als pardals. Tanmateix, d’aquesta manera no mentisc contra la divinitat i tinc aquesta prova: doncs havent anunciat a molts dels amics les advertències de la divinitat, en cap cas evidentment em vaig equivocar”.

Avui els alumnes d'Història de l'Art de l'IES Pedreguer hem anat de visita a València. Per no fer un post massa extens, dividiré la visita al cap i casal del País Valencià en dos articles: el el primer, que és aquest, parlaré de la visita pròpiament dita i en el segon de les reflexions que m'ha provocat l'excursió.
Aquest matí, al voltant de les 07:30h del matí hem eixit de Pedreguer en direcció a l'estació de tren de Xeraco, on hem arribat trenta minuts després. Llavors hem comprat els bitllets i, després d'esperar uns quinze minuts, hem pujat al tren que ens ha portat a l'estació del Nord de València. Un cop allí, i després de pegar-li una miradeta (l'estació és d'estil modernista), ens hem dirigit cap a la Llotja de la Seda, que encara no havia obert les portes al públic. Per fer temps ens hem dirigit a l’església barroca dels Sants Joans, que si que hem pogut recórrer i contemplar. En eixir de l’església dels Sants Joans, hem entrat al mercat central, també d’estil modernista, i a continuació hem tornat a la Llotja, que ja estava oberta. Aquesta fou construïda entre 1482 i 1533 i és una de les mostres més representatives del gòtic tardà català. Després d’admirar durant una bona estona la bellesa deliciosa i austera (pròpia del gòtic català) de la Llotja, hem anat a buscar un lloc on esmorzar.
Més tard,  ja amb les panxes plenes, hem anat a visitar l’església de Santa Caterina, d’un gòtic pur i simplista, però meravellós. Seguidament, ens hem dirigit a la plaça de la Verge per assistir a la sessió del Tribunal de les Aigües, abans, però, hem entrat a la basílica de la Verge. Un cop acabada la sessió del Tribunal, que ha estat curta perquè no s’ha presentat cap denunciant, hem entrat a la Seu. Aquesta fou construïda entre els segles XIII i XV, encara que posteriorment fou objecte de nombroses reformes, que arribaren a ocultar el seu aspecte gòtic original. En entrar a la Seu, el primer que hem fet ha estat pujar a la torre del Micalet (del segle XIV), on a pesar del vent, hem pogut contemplar una preciosa vista de tota la ciutat. En baixar, hem donat una volta per l’interior de la catedral, i hem pogut observar els meravellosos frescos renaixentistes de l’absis central. Aquests foren encarregats per Roderic de Borja (futur papa Alexandre VI) i pintats el 1472 per Paolo Da San Leocadio i Francesco Pagano, i es redescobriren l’any 2004. Els frescs mostren dotze àngels músics que presenten un estat de conservació magnífic gràcies als treballs de restauració realitzats durant els últims anys.
Acabada la visita a la Seu, ens hem dirigit a la plaça de l’Ajuntament (anteriorment plaça del País Valencià) per presenciar la mascletà. Què us he de dir sobre la mascletà? Sols que jo no hi havia anat mai i que no me’n penedisc, he de dir que no sóc gens faller jo (sí, sóc valencià i no m’agraden les falles, què passa?).
Després d’uns quants trons i molt de fum hem anat a veure l’edifici del Banc de València i la façana del palau del marqués de Dos Aigües. Seguidament hem anat a veure la porta romànica de la catedral i hem buscat un lloc per dinar. Després d’estar buscant durant una estona ens hem decidit per un simpàtic café-bar brasiler situat al carrer de Serrans, on hem menjat uns  pans-formatge (una espècie de petits entrepans, la massa dels quals està replena de formatge) i unes croquetes típiques del Brasil (o almenys això ens han dit).
Acabat el dinar, al voltant de les 15:40h hem intentat accedir a les torres de Serrans, però ens han informat que no estarien obertes al públic fins les 16:30h, així que hem decidit anar al Museu de Belles Arts de València Sant Pius V. Allí em pogut donar un ràpid cop d’ull a una gran quantitat de pintures d’entre els segles XIV i XX. Després de recórrer quasi tot el museu hem tornat a les torres de Serrans i hi hem pujat. Vistes les torres hem tornat fins a l’estació del Nord per agafar el tren fins a Xeraco, on ens han recollit amb cotxe i hem tornat a Pedreguer.
Bé, això ha estat la visita, pròximament us oferiré un altre post amb unes quantes reflexions fetes durant la visita al cap i casal.

Ací us deixe un enllaç on podreu trobar algunes fotografies de la visita.

Ahir es va celebrar a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat d’Alacant la fase provincial del Certamen Ciceronianum. Eixirem de Pedreguer cap a les 14h i, després d’un ràpid viatge en R5, arribarem a Alacant al voltant de les 15h, només arribar anàrem a informar-nos sobre la situació de la Facultat i, a continuació, anàrem a buscar un lloc per dinar. Després de menjar en un dels restaurants/cafeteria de la Universitat ens dirigirem cap a la Facultat per esperar allí fins l’hora de la prova. Passades les 16h, el nombrós grup de participants (érem set), iniciàrem l’examen. El text que haguérem de traduir i comentar fou el següent:

Duo enim genera divinandi esse dicebas, unum artificiosum, alterum naturale; artificiosum constare partim ex coniectura, partim ex observatione diuturna; naturale, quod animus adriperet aut exciperet extrinsecus ex divinitate, unde omnes animos haustos aut acceptos aut libatos haberemus. Artificiosa divinationis illa fere genera ponebas: extispicum eorumque qui ex fulgoribus ostentisque praedicerent, tum augurum eorumque qui signis aut ominibus uterentur, omneque genus coniecturale in hoc fere genere ponebas. Illud autem naturale aut concitatione mentis edi et quasi fundi videbatur aut animo per somnum sensibus et curis vacuo provideri. Duxisti autem divinationem omnem a tribus rebus, a deo, a fato, a natura. Sed tamen cum explicare nihil posses, pugnasti commenticiorum exemplorum mirifica copia. De quo primum hoc libet dicere: hoc ego philosophi non esse arbitror, testibus uti qui aut casu veri aut malitia falsi fictique esse possunt; argumentis et rationibus oportet quare quidque ita sit docere, non eventis, iis praesertim quibus mihi liceat non credere.

Després de quasi quatre hores de patiment i agonia, i després de fer una traducció desastrosa i un comentari poc encertat, vaig eixir de l’aula i tornàrem a Pedreguer.
Veient text des de la distància, sense la pressió del moment, em sembla que haguera pogut fer-ho un poc millor, però els nervis i la conjuntura del moment em van jugar una mala passada, la pròxima vegada serà.
Bé, per últim sols em queda donar les gràcies a Sergi, per acompanyar-me i fer-me de cicerone en el camí que m’ha portat fins a la prova, i a tots aquells que m’han animat a participar-hi i a fer-ho el millor possible.

Valete!

Com ja us vaig dir ahir, els alumnes de segon de batxillerat de l’IES Pedreguer hem anat avui a visitar la Universitat de València. El dia ha anat més o menys així:
Al voltant de les vuit del matí hem eixit de Pedreguer, direcció València, i després d’aproximadament dues hores de viatge (ens hem trobat retencions en l’autopista), hem arribat a la capital del Túria. Un cop allí ens hem distribuït segons la nostra destinació: primer hem deixat un grup al campus de Burjassot, a continuació ens hem dirigit a Blasco Ibáñez on hem baixat un altre grup, i la resta s’han dirigit al campus dels Tarongers i a l’escola de Magisteri “Ausiàs March”.
Ràpidament, el nombrós grup de futurs filòlegs (érem dos, més un espontani) hem entrat a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, on ens han indicat el camí per arribar al saló de graus Enric Valor, on s’estanva impartint una petita conferència de benvinguda. A causa de les retencions abans citades, només entrar al saló de graus, s’ha acabat la xerrada i ha arribat l’hora d’esmorzar. A les 11, després d’haver-nos menjat uns entrepans asseguts en un dels pocs banquets que hi havia lliures a l’exterior de la Facultat, ens han repartit en grups i, una alumna de tercer de filologia catalana ens ha fet de guia per la Facultat. Ens ha explicat el funcionament bàsic de la Facultat i ens ha fet un petit recorregut per quatre de les set plantes de l’edifici, mostrant-nos aules, departaments… Finalment ens ha acompanyat fins a l’Aulari V on ens han mostrat les instal·lacions del Taller d’Audiovisuals (dirigit, bàsicament, als futurs estudiants de periodisme i comunicació audiovisual). Un cop acabada la visita ens ha recollit l’autobús i hem tornat a Pedreguer.
La impressió que m’ha donat la Facultat ha estat bona, encara que m’ha semblat tot un poc descuidat i antiquat i, a més, el fet que la Facultat estiga al centre de la ciutat no m’ha fa massa gràcia. No obstant això, he pogut copsar l’amabilitat de la gent, i el bon ambient de treball i de convivència que es respira en l’edifici.

Aquest divendres tindrà lloc, a la Universitat d’Alacant, la fase provincial del Certamen Ciceronianum 06-07 en la qual tindré l’honor de participar (encara que no crec que n’isca molt ben parat). La prova tindrà una duració de quatre hores i constarà d’un text de Ciceró en llatí per traduir i comentar. Per tal que pugueu copsar qui fou Ciceró ací us deixe un breu resum de la seva vida.

Marc Tul·li Ciceró nasqué en el municipi d’Arpinum (al Laci) l’any 106 aC. Provenia d’una família distingida de la classe dels cavallers, però de la qual era el primer en cursar la carrera política. El seu pare, conscient de les dots del seu fill, li procurà una educació esmerada, amb tots els requisits indispensables per a convertir Ciceró en un jove romà de les altes classes. El jove Ciceró freqüentà, durant els seus estudis, les figures més importants de la política romana del moment i, des del primer instant, demostrà aptituds literàries excepcionals; no obstant això, es veié obligat a abordar la carrera política. A causa de la seva condició d’homo nouus (home nou) hagué de decidir entre la via militar i la via de l’eloqüència per arribar al lloc més alt de la política romana. Ciceró es decidí per l’eloqüència i, després d’haver rebut les ensenyances dels millors mestres de Grècia i Roma, inicià la seva carrera en el fòrum defensant causes cada vegada més importants i enfrontant-se als millors oradors de l’època. Paral·lelament inicià la seva ascensió política, el cursus honorum: fou qüestor a Sicília l’any 75 aC, l’any 70 aC fou elegit edil curul per a l’any següent. En aquest mateix any obtingué un triomf importantíssim en un procés polític contra Verres, ex governador de Sicília, en el qual s’enfrontà a Hortensi, el major orador del moment. A partir d’aquell moment ja no tingué cap obstacle en la seva carrera: fou pretor el 66 aC i el 63 aC un dels dos cònsols electes.
Com a tal s’hagué d’enfrontar a un greu perill que amenaçà la subsistència del mateix Estat romà: la conjuració de Catilina. Amb energia i habilitat féu front a aquesta amenaça, els culpables foren desemmascarats i executats. Llavors fou anomenat pel Senat de “pare de la pàtria”, i semblava que no res eclipsaria el seu enorme prestigi.
Però eren temps de canvi i el poder ja no estava en el Senat i els magistrats electes, sinó en l’exèrcit. Ciceró, es resistia a reconèixer que tot el seu afany havia estat en va i no volgué adherir- se a la política del primer triumvirat format per Cèsar, Pompeu i Cras. Aquests es venjaren deixant-lo a mercè dels seus enemics, que aconseguiren desterrar-lo l’any 56, acusat d’haver condemnat a mort il·legalment ciutadans romans durant la conjuració de Catilina.
Quan tornà de l’exili, un any i mig més tard, Ciceró decidí no oposar-se a allò inevitable. Les seves intervencions polítiques foren cada vegada més escasses, al mateix temps que augmentà la seva activitat literària. En la guerra civil entre Cèsar i Pompeu, es declarà partidari del segon, encara que amb poc entusiasme. Derrotat Pompeu, Ciceró s’acollí a la generositat de Cèsar, el qual el perdonà. Durant el govern del dictador s’allunya per complet dels assumptes públics. L’assassinat de Cèsar significà la tornada de Ciceró als escenaris polítics. Amb una energia increïble intentà restablir l’antiga república, enfrontant-se acarnissadament amb Marc Antoni; els seus esforços no obtingueren bon resultat i el 7 de desembre de l’any 43 aC fou assassinat per ordre de Marc Antoni.

PS: Demà, els alumnes de segon de batxillerat de l’IES Pedreguer, anem de visita a la Universitat de València; ja us ho contaré tot quan tornem.

Aquests dies els alumnes de segon de batxillerat de l’IES Pedreguer estem bastant enfeinats estudiant per a l’examen d’Història del proper dijous dia 15. A l’examen entrarà des de la mort de Ferran VII el 1833 fins a l’any 1901, en plena crisi de la Restauració. Aquesta vesprada, mentre estudiava, i per desemboirar-me un poc, he fet unes fotos al meu escritori. Ací us en deixe una d’elles.

Com us deia ahir, ací us deixe del cinquè al setè paràgrafs de l’Apologia de Sòcrates de Xenofont amb la seva traducció:

5 ὡς δὲ αὐτὸν εἰπεῖν· θαυμαστὰ λέγεις, τὸν δ ‘ αὗ ἀποκρίνασθαι· ἦ θαυμαστὸν νομίζεις εἰ καὶ τῷ θεῷ δοκεῖ ἐμὲ βέλτιον εἶναι ἤδη τελευτᾶν; οὐκ οἶσθα ὅτι μέχρι μὲν τοῦδε οὐδενὶ ἀνθρώπων ὐφείμην βέλτίον ἐμου βεβιωκέναι; ὄπερ γὰρ ἤδιστόν ἐστιν, ἤδειν ὀσίως μοι καὶ δικαίως ἅπαντα τὸν βίον βεβιωμένον· ὤστε ἰσχυρῶς ἀγάμενος ἐμαυτὸν ταὐτὰ ηὕρισκον καὶ τοὺς ἐμοὶ συγγιγνομένους γιγνώσκοντας περὶ ἐμοῦ.

6 νῦν δὲ εἰ ἔτι προβήσεται ἡ ἡλικία, οἶδ ‘ ὅτι ἀνάγκη ἔσται τὰ τοῦ γήρως ἀποτελεῖσθαι καὶ ὀρᾶν τε χεῖρον καὶ ἀκούειν ἧττον καὶ δυσμαθέστερον εἶναι καὶ ὧν ἔμαθον ἐπιλησμονέστερον. ἤν δὲ αἰσθάνωμαι χείρων γιγνόμενος καὶ καταμέμφωμαι ἐμαυτόν, πῶς ἄν, εἰπεῖν, ἐγὼ ἔτι ἂν ἡδέως βιοτεύοιμι;

7 ἴσως δέ τοι, φάναι αὐτόν, καὶ ὁ θεὸς δι ‘ εὐμένειαν προξενεῖ μοι οὐ μόνον τὸ ἐν καιρῷ τῆς ῾λικίας καταλῦσαι τὸν βίον, ἀλλὰ καὶ τὸ ᾖ ῥᾷστα. ἢν γὰρ νῦν κατακριθῇ μου, δῆλον ὄτι ἐξέσται μοι τῇ τελευτῇ χρῆσθαι ἢ ῥᾴστη μὲν ὑπὸ τῶν τούτου ἐπιμεληθέντων κέκριται, ἀπραγμονεστάτη δὲ τοῖς φίλοις, πλεῖστον δὲ πόθον ἐμποιοῦσα τοῦ τελευτώντος, ὅταν γὰρ ἄσχημον μὲν μεδὲν μεδὲ δισχερές ἐν ταῖς γνώμαις τῶν παρόντων καταλείπηται, ὑγιὲς δὲ τὸ σῶμα ἔχων καὶ τὴν ψυχὴν δυναμένην φιλοφρονεῖσθαι ἀπομαραίνηται, πῶς οὐκ ἀναγκη τοῦτον ποθεινὸν εἶναι;

5 Atès que aquell digué: “Dius coses estranyes”, aquest contestà de nou: “realment consideres estrany si també sembla a la divinitat que és millor que jo muira ja? no saps que fins ací no he reconegut a cap dels homes haver viscut millor que jo? I, el que precisament és més agradable, havia comprès que per a mi tota la vida havia passat amb pietat i justícia: de manera que, admirant-me molt a mi mateix, em vaig adonar que també els que tenien relacions amb mi opinaven sobre mi el mateix.

6 I ara, si l’edat encara avança, sé que serà necessari pagar les xacres de la vellesa i no sols veure pitjor, sinó també escoltar amb més dificultat i ser més ximple i més oblidadís d’aquelles coses que vaig aprendre. Però si me n’adone que arribe a ser pitjor i em censure a mi mateix”, digué “com podria viure encara dolçament?”

7 “Però”, digué ell “igualment també la divinitat per benevolència em procura, no sols morir en el moment oportú de la vida, sinó també morir de la manera més fàcil possible. Doncs si ara se’m condemna és evident que em serà possible disposar de la mort, que és considera no sols la més fàcil per als que s’ocuparen d’açò, sinó també la més tranquil·la per als amics i la que provoca la major nostàlgia dels morts. Doncs quan no es deixa darrere cap cosa vergonyosa ni penosa en els ànims dels presents i es mor amb el cos sa i l’ànima que pot mostrar afecte, com no és necessari que aquest siga digne d’enyorança […]”.

El pròxim dijous dia vuit de febrer tenim examen de grec sense diccionari. La prova consistirà en la anàlisi i la traducció d’algun fragment extret d’un dels set primers paràgrafs de l’Apologia de Sòcrates del grec Xenofont i d’unes preguntes sobre dos temes de cultura (la Guerra del Peloponès i el paper de la dona en la societat grega). Ací us deixe els quatre primers paràgrafs de l’obra amb la seva traducció (demà els tres següents):

1 Σωκράτους δὲ ἄξιόν μοι δοκεῖ εἶναι μεμνῆσθαι καὶ ὡς ἐπειδὴ ἐκλήθη εἰς τὴν δίκην ἐβουλεύσατο περί τε τῆς ἀπολογίας καὶ τῆς τελευτῆς τοῦ βίου. γεγράφασι μὲν οὖν περὶ τούτου ἄλλοι καὶ πάντες ἔτυχον τῆς μεγαληγορίας αὐτοῦ· ᾧ καὶ δῆλον ὅτι τῷ ὄντι οὕτως ἐρρήθη ὑπό Σωκράτους. ἀλλ ‘ ὅτι ἤδη ἑαυτῷ ἡγεῖτο αἱρετώτερον εἶναι τοῦ βίου θάνατον, τοῦτο οὐ διεσαφήνισαν· ὥστε ἀφρονεστέρα αὐτοῦ φαίνεται εἶναι ἡ μεγαλεγορία.

2 Ἑρμογένης μέντοι ὁ Ἱππονίκου ἑταῖρός τε ἦν αὐτῷ καὶ ἐξήγγειλε περὶ αὐτοῦ τοιαῦτα ὥστε πρέπουσαν φαίνεσθαι τὴν μεγαληεγορίαν αὐτοῦ τῇ διανοίᾳ. ἐκεῖνος γὰρ ἔφη ὀρῶν αὐτόν περὶ πάντων μᾶλλον διαλεγόμενον ἢ περὶ τῆς δίκης εἰπεῖν·

3 οὐκ ἐχρῆν μέντοι σκοπεῖν ὦ Σώκρατες, καὶ ὅ τι ἀπολογήση; τὸν δὲ τὸ μὲν πρῶτον ἀποκρίνασθαι· οὐ γὰρ δοκῶ σοι ἀπολογεῖσθαι μελετῶν διαβεβιωκέναι; ἐπεὶ δ ‘ αὐτὸν ἐρέσθαι· πῶς; ὅτι οὐδὲν ἄδικον διαγεγενημαι ποιῶν· ἥνπερ νομίζω μελέτην εἶναι καλλίστην ἀπολογίας.

4 ἐπεί δὲ αὐτὸν πάλιν λέγειν· οὐχ ὀρᾷς τὰ Ἀθηναίων δικαστήρια ὡς πολλάκις μὲν οὐδὲν ἀδικοῦντας λόγῳ ἀχθεσθέντες ἀπέκτειναν, πολλάκις δὲ ἀδικοῦντας ἢ ἐκ τοῦ λόγου οἰκτίσαντες ἢ ἐπιχαρίτως εἰπόντας ἀπέλυσαν; ἀλλὰ ναὶ μὰ Δία, φάναι αὐτὸν, καὶ δὶς ἢδη ἐπιχειρήσαντός μου σκοπεῖν περὶ τῆς ἀπολογίας ἐναντιοῦταί μοι τὸ δαιμόνιον.

1 Em sembla que és just recordar Sòcrates i com, després que fou cridat a juí, medità, no sols sobre la defensa, sinó també sobre la fi de la vida. I sens dubte, no sols altres han escrit sobre açò, sinó que també tots trobaren l’altivesa d’aquest : per això també és evident que en realitat Sòcrates parlà així. Però no van explicar açò, que pensava que ja era per a ell més preferible la mort que la vida: d’aquesta manera, sembla que la seva altivesa és més insensata.

2 Tanmateix, Hermògenes el d’Hipònic, era un company per a ell i contà sobre ell que l’altivesa d’aquest evidentment convenia a la seva manera de pensar. Doncs aquell diu que, veient-lo conversant sobre tot més que sobre el juí, digué:

3 “Però no seria necessari, oh Sòcrates, examinar també allò que al·legaràs en la teva defensa?” i aquest contestà açò primer: “doncs no et sembla que m’he passat la vida preocupant-me de defensar-me?” i després ell preguntà: “com és això?”, “perquè he viscut sense fer res injust: pense que aquest costum precisament és la més bella defensa”.

4 I després aquell digué de nou: “No veus com els tribunals dels atenesos, en moltes ocasions, condemnaren a mort als que no van fer cap injustícia, havent estat seduïts per la paraula, i, en moltes altres, van absoldre els que van fer injustícies o havent-se compadit per la paraula o havent parlat a [els absolts] agradosament?”, “però, per Zeus!” digué aquell “havent intentat dues vegades ja reflexionar sobre la meva defensa, el geni se’m va oposar”.

Es suposa que segon de batxillerat és un curs en el qual els alumnes estan diàriament estressats, sense temps lliure, amb exàmens cada setmana… però em sembla que aquest no és el meu cas ni el dels meus companys de classe. Sempre havíem pensat que quan estiguérem a segon de batxillerat no podríem respirar i ens passaríem les vesprades estudiant i pensant en el selectiu. Aquesta idea moltes vegades ha estat fomentada per alguns professors, que, no sé si amb l’esperança de fer-nos estudiar més, ens contaven terribles històries sobre aquest curs.
Doncs bé, en començar aquest curs estàvem tots bastant expectants, serien certes les històries que ens havien contat?, seria tan terrible el cèlebre selectiu? Em sembla que segon de batxillerat ens ha decebut. En el que portem de curs encara no ens hem vist assetjats per cap tasca sobrehumana, no hem tingut més de dos exàmens en un sol dia i es podria dir que estem molt més relaxats que l’any passat. Ara bé, el selectiu s’apropa, i això ens hauria de preocupar. Doncs no, estem igual de tranquils. Després de conèixer en què consisteixen els exàmens de selectivitat se’ns ha caigut un mite, esperàvem més (es podria dir que el selectiu són uns quants comentaris de text i els exàmens de les matèries pròpies de cada modalitat, res de l’altre món).
Bé, tampoc cal passar-se’n, supose que a partir d’ara els professors començaran a donar-nos canya i nosaltres anirem estressant-nos cada vegada més i més fins arribar al 13 de juny, el dia del primer examen. Segurament d’ací a tres mesos, quan queden poques setmanes per al dia D (o hauríem de dir dia S?) i estiguem assetjats d’exàmens per totes bandes, amb les tropes neuronals delmades de tant estudiar i amb les defenses mentals derruïdes pels nervis pre-selectiu, no parlaré igual que ho faig avui, però ja ho deia Horaci, carpe diem!

L’any 66 aC Luci Sergi Catilina es presenta a les eleccions al consolat de Roma, pero és esborrat de les llistes de candidats en ser acusat de malversació de fons durant el seu pretorat a la província d’Àfrica.
El 65 aC Catilina és acusat de concussió, i portat de nou a judici, però finalment és absolt. El 64 aC Catilina es presenta a les eleccions del 63 contra Marc Tul·li Ciceró, i és derrotat, obtenint Ciceró el consolat. Catilina decideix passar a l’acció i encarrega a Gai Manli (antic centurió de l’exèrcit de Sul·la) la formació d’un exèrcit popular a Etrúria. Ciceró convoca el Senat, que atorga als cònsols poders dictatorials. Catilina, furiós, decideix incendiar secretament Roma mentre l’exèrcit de Manli es dirigeix cap a Roma. Els conjurats es reuneixen per acabar amb Ciceró, però aquest és advertit de la conjuració i salva la vida.
Llavors Ciceró convoca el Senat i pronuncia la Primera Catilinària, per convèncer al Senat de la necessitat d’aturar la conjuració. Catilina fuig de Roma, deixant-hi els seus partidaris. Mentre Catilina arriba al campament de Manli, Ciceró pronuncia la Segona Catilinària, en la qual desemmascara els partidaris de la conjuració. El tres de desembre, Ciceró deté els conjurats i es dirigeix al Senat, en acabar-se la sessió, Ciceró pronuncia la Tercera Catilinària en la qual comunica al poble les mesures preses contra els conjurats. Dos dies després, Ciceró torna a convocar el Senat i pronuncia la Quarta Catilinària, preconitzant l’execució de tots els partidaris de Catilina.
Setmanes més tard, un exèrcit romà s’enfronta a l’exèrcit de Catilina i Manli; els revoltats són derrotats i Catilina mor en el combat.

Aquest fragment pertany a la IV Catilinària, pronunciada davant el Senat el 5 de desembre de l’any 63 aC.

Video, patres conscripti, in me omnium vestrum ora atque oculos esse conversos, video vos non solum de vestro ac rei publicæ, verum etiam, si id depulsum sit, de meo periculo esse sollicitos. Est mihi iucunda in malis et grata in dolore vestra erga me voluntas.

«Veig, oh pares conscrits!, que les cares i els ulls de tots vosaltres s’han tornat cap a mi; veig que esteu inquiets, no sols pel vostre propi perill i el de la república, sinó també, si açò és apartat, pel meu. La vostra inclinació cap a mi és agradable enmig dels mals, i grata enmig de la pena».

PS: Si la traducció té algun error comuniqueu-me’l, per favor.