Hic et nunc

Demà tinc examen d’Història de l’Art sobre l’art paleocristià, l’art bizantí, l’art romànic i l’art gòtic, així que avui us deixe un post sobre l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, clar exponent del gòtic català:

La construcció de Santa Maria del Mar s’inicià el 25 de març de 1329, durant el regnat d’Alfons el Benigne, els mestres d’obra foren Berenguer de Montagut i Ramon Despuig. S’establí que l’obra hauria de pertànyer exclusivament als feligresos, únics responsables materials del temple, per la qual cosa la població de la Ribera (barri on es troba l’església) participà activament en la construcció del temple. Els murs, les capelles laterals i la façana s’enllestiren al voltant de l’any 1350. El 1379, a punt d’acabar-se el quart tram de les voltes s’incendià la bastida i les pedres sofriren importants danys. Finalment, el 3 de novembre de 1383 es col·locà l’última clau de volta i el 15 d’agost de l’any següent es cel·lebrà la primera missa.
El 1428 hi hagué un terratrèmol que provocà l’esfondrament de la rosassa, però poc temps després s’iniciaren les obres per construir-ne una de nova, flamígera, que quedà acabada el 1459, un any després s’acabaren d’instal·lar-hi els vitralls. El 1936 el temple sofrí un altre incendi que acabà amb la majoria de la imatgeria i amb l’altar barroc, afegits durant els segles següents.
Interiorment es tracta d’un edifici de tres naus, amb girola (o deambulatori) i sense creuer. Les naus consten de quatre trams i el presbiteri de mig tram i un polígon de set costats, tot cobert amb volta de creueria i coronat amb magnífiques claus de volta. A pesar de comptar amb tres naus, sembla que sols en tinga una a causa de la gran separació dels pilars i de l’alçària semblant de les tres naus. El resultat és un espai diàfan, unitari, amb pocs obstacles que pertorben el camp visual, característic del gòtic català. La nau central s’il·lumina mitjançant òculs oberts entre els terrats de la nau central i les laterals, que es converteixen en finestrals entre les columnes del presbiteri. Destaca, a més, l’austeritat aconseguida per les parets llises, per les columnes octogonals netes…
Exteriorment, Santa Maria del Mar presenta un aspecte massís i robust. El predomini de les línies horitzontals i dels panys de paret sense grans obertures ni decoracions és absolut. Globalment l’edifici forma un bloc compacte, allunyant-se de la verticalitat i lleugeresa pròpies del gòtic europeu. La façana principal consta de dues torres octogonals i de dos poderosos contraforts que emmarquen la rosassa i tradueixen l’amplada de la volta interior. Horitzontalment podem observar-hi dos trams, clarament marcats per les motllures i els terrats, mentre que a les torres l’horitzontalitat queda subratllada, una vegada més, pels terrats que substitueixen els pinacles o agulles que es poden observar en altres catedrals gòtiques. El tram inferior queda centrat pel pòrtic i el superior per la rosassa, amb els dons finestrals que a l’acompanyen entre els dos contraforts i les torres. L’austeritat general es manifesta encara més als laterals, formats per parets planes sense decoració, que tanquen l’espai entre els contraforts i permeten la presència de capelles interiors. La concepció és, per tant, molt diferent de la gracilitat dels arcbotants del gòtic francès. A la part inferior s’obren estrets finestrals, relativament petits i que corresponen cadascun, a una capella interior. Als laterals s’obrin també dues portes: la porta de Sombrerers i la de les Moreres. Posteriorment s’obrí una nova porta a l’absis, la porta del Born.

Font Viquipèdia.

Bé, espere que l’examen de demà vaja bé.

Aquest dimecres els alumnes de segon de Batxillerat de l’IES Pedreguer tenim examen d’Història, però no d’una història qualsevol, no, tenim examen d’història d’Espanya (atenció!!). El temari del control comprèn des de la guerra de Successió (1701-1714) fins a la mort de Ferran VII (1833). Aquest és un període històric de canvi i evolució constant a tota Europa amb el pas de l’Antic Règim a la il·lustració i al capitalisme burgés. Els segles XVIII i XIX són temps de revolucions (tant socials com econòmiques), d'il·lustració, de noves idees polítiques, de guerres… Però allò que més m’ha cridat l’atenció d’aquest tema ha estat la enorme incapacitat i la lentitud dels governants espanyols per dur a terme aquests canvis. M’explique:

La societat de l’Antic Règim estava dividida en tres estaments (classes socials definides pel naixement caracteritzades per l’immobilisme) que es podien dividir en dos grans grups, els privilegiats i els no privilegiats. Els privilegiats (noblesa i clergat) disposaven d’enormes avantatges socials i fiscals sobre la resta de la població (no pagaven impostos, cobraven tributs i delmes…), a pesar de ser una minoria (menys del 10% de la població). Els no privilegiats (camperols, classes populars urbanes i burgesos) suportaven tot el pes econòmic de l’Estat i eren marginats dels centres de decisió política. A més, la major part estaven lligats a la terra i als senyors feudals.
Després de la guerra de Successió i amb la pujada al poder dels Borbons s’iniciaren algunes reformes seguint la corrent reformista que, junt amb les idees il·lustrades, recorria Europa, on anys abans ja havien començat amb les reformes (sobretot a la Gran Bretanya, França, i els estats del centre i nord d’Europa). A Espanya, però, aquestes tímides reformes dels borbons es veieren fortament bloquejades per l’oposició dels sectors més conservadors de la societat (l’Església Catòlica, que no volia perdre el control sobre la població, i la noblesa que es negava a perdre els privilegis propis de l’Antic Règim). Continua llegint »

Avui hem fet una jornada de vaga i manifestació a l'IES Pedreguer. Hem anat a l'IES fins les 11h del matí, llavors ens hem dirigit a la plaça dels Pòrxens on s'ha realitzat una concentració d'estudiants de la Marina Alta contra el Procés de Bolonya (o Espai Europeu d'Ensenyament Superior, EEES), convocada pel Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC).
L'aplicació de l'EEES comportarà una unificació de l'ensenyament superior a nivell europeu on no es tindran en compte els interessos dels estudiants. El procés de Bolonya implicarà:

• La impossibilitat de compaginar treball i estudi, en posar en marxa un sistema de crèdits basat en el treball de l'alumne que implicarà unes 30 hores d'estudi a la setmana.
• La substitució de les beques, que es convertiran en préstecs bancaris que s'hauran de tornar amb interessos. L'establiment de dos nivells d'estudi, el Grau (encarat al mercat laboral) i el Postgrau (d'especialització), als quals no podran accedir tots els estudiants pels seus elevats preus.
• Un canvi en els plans d'estudis, on passaran a ser més importants les habilitats professionals encarades a l'empresa (competitivitat, lideratge…) front al coneixement o al desenvolupament de la consciència crítica dels estudiants.
• El finançament de les universitats quedarà sotmés a criteris de competitivitat i submissió als interessos de les empreses, les universitats rebran menys diners públics i hauran de buscar-los en el sector privat.

Per protestar contra tot açò ens hem reunit i hem fet una petita manifestació donant una volta pel poble al crit (qui ha cridat, perquè no hi havia massa entusiasme) de "els estudiants no som mercaderia". En tornar als Pòrxens s'ha llegit el manifest i s'ha donat per acabada la concentració.

Technorati Profile

Aquests dies he continuat amb les meves cogitacions a propòsit del meu futur universitari. Un cop decidida la carrera que vull cursar és hora d’elegir el lloc on cursaré aquesta carrera; açò ja no està tan clar. Habitualment, per motius de comoditat i proximitat, els alumnes de Pedreguer marxen a estudiar a València (ja siga a la Universitat Politècnica de València o a la Universitat de València, és indiferent). Pràcticament totes les persones que conec i que són o han estat estudiants han cursat les seves carreres a València, però a mi no m’acaba de fer el pes anar-hi, hi ha alguna cosa que m’atreu cap a un altre lloc, que m’atreu cap a Barcelona.
Des de sempre m’ha captivat la ciutat Comtal, no sé ben bé perquè, però així és. Potser tinga alguna cosa a veure amb que de menut solia anar-hi tots els estius a passar-hi uns dies, no sé, però des de fa un cert temps que la idea d’anar a Barcelona en comptes d’anar a València m’està voltant pel cap. Hi han, però, certes qüestions que em tenen encallat: Per una banda, a Barcelona hi tinc uns oncles, per tant l’allotjament el tinc pràcticament assegurat; però, la llunyania de Barcelona em faria perdre parcialment el contacte amb Pedreguer i amb els amics d’ací, ja que no podria vindre tots els caps de setmana.
Per l’altra banda, a València no tinc pis assegurat, però estaré més prop de Pedreguer, cosa que em permetrà vindre més sovint i, a més, no perdré el contacte amb els amics ja que, segurament, ells aniran a la capital del Túria a estudiar. En cas d’anar a València a estudiar ho faria en la Universitat de València i en cas d’anar a Barcelona segurament estudiaria en la Universitat de Barcelona o en la Universitat Autònoma de Barcelona (no ho sé del cert, però em sembla que són les úniques universitats barcelonines públiques que ofereixen el títol de Llicenciat en Filologia Clàssica). Bé, encara tinc temps per decidir-me, sols espere no haver-me’n de penedir quan prenga la decisió.

Vale!!

Avui, en classe de filosofia, i com a cloenda al tema de Plató, Jesús, el professor, s’ha enfrontat a Plató en un diàleg (o combat dialèctic) sobre la validesa i sobre el verdader significat de la filosofia platònica. Jesús ha enfrontat els següents punts de vista:

1) El primer (interpretat per Jesús) ens diu que tota la filosofia platònica està enfocada cap al govern polític. Plató, divideix el món en dues parts, el món intel·ligible (format per les idees perfectes, eternes i immutables) i el món sensible (imperfecte, percebut pels sentits, copiat del món de les idees). Mitjançant el mite de la caverna, Plató ens mostra el paper dels filòsofs en la societat: soltar-se els lligams del món sensible (la cova) i arribar a contemplar el món de les idees (l’exterior de la cova), per poder tornar al fons de la caverna i guiar i ajudar als altres a fer el mateix camí.
Plató ens indica el camí cap al coneixement de les idees mitjançant el símil de la línia, segons el qual el coneixement presenta quatre graus: l’Eikasía (imaginació, suposició), la Pistis (creença), la Dianoia (pensament discursiu i matemàtic) i la Noesis (raó filosòfica). El filòsof és l’únic que ha arribat a la Noesis, per la qual cosa ha de governar.
Açò s’expressa en el model de ciutat (πόλις) ideal proposada pel filòsof atenès. Aquesta ciutat ideal ha d’estar formada per 3 classes socials: els governants, els guardians i els productors. Per tal de seleccionar els integrants de cada classe, Plató idea un sistema d’educació, dividit en cinc etapes. Aquells que no són capaços de passar de la primera etapa passen a formar part dels productors, aquells que no superen la segona etapa passen a integrar-se en l’exèrcit (els guardians), els expulsats en la tercera i quarta etapes es converteixen en governants menors i aquells que superen la cinquena fase es converteixen en filòsofs governants (filòsof-rei). Aquest filòsof-rei ha de governar la ciutat (igual que la part racional de l’ànima, ha de dominar les altres dues parts d’aquesta) controlant els impulsos de les altres dues classes socials. La justícia en la polis serà l’harmonia entre les classes socials. Continua llegint »

Últimament he estat rumiant sobre el meu futur universitari i per tant, sobre el meu futur laboral i personal. La primera feina que em cridà l’atenció fou la d’arqueòleg, però la vaig descartar prompte (sembla que ja no queden massa coses per descobrir). Després em vaig interessar per estudiar la carrera d’Història i convertir-me algun dia en professor; finalment també la vaig descartar a causa de l’elevat nombre de titulats en història que hi ha, i les poques places de docent d’aquesta matèria que s’ofereixen, a més, no em feia el pes estar estudiant cinc anys de la meva vida, com a mínim, per acabar de professor d’història en un institut, ensenyant els quatre mateixos temes de sempre (el col·lapse de l’Antic Règim, la Revolució Industrial, el colonialisme, la I Guerra Mundial, la II Guerra Mundial i la Guerra Freda). Al mateix temps que la porta de la història es tancava, se n’obrí una altra: aparegué la Filologia Clàssica (o sigui, estudiar Llatí i Grec clàssic).
A partir d’aquest moment l’escena que ara us descriuré s’ha repetit diverses vegades:

―I tu, què vols estudiar? ―diu la persona interessada.
― Filologia clàssica ― li responc jo.
―Filologia clàssica?!? ―em diu sorprès/a― i això què és?
― Llatí i grec ―torne a dir jo.
― Llatí i grec?!?! ―la sorpresa es multiplica―, i això perquè?
―Ei, doncs perquè m’agrada ―li dic.
― Però, això té alguna eixida?? Acabaràs de professor! ―Diuen amb una expressió de curiositat i de lleuger espant (perquè la gent s’espanta quan li dius que vols ser professor?)
― Sí, acabaré de professor; i què passa? ―responc.
― No, no passa res, què havia de passar, molt bé, molt bé. Però no has pensat d’estudiar alguna altra cosa?? ― respon la persona interessada.
―Doncs no, a mi m’agrada eixa ―dic jo.
― [Arribat aquest punt, cada persona em diu una cosa] No guanyaràs diners sent professor ―diuen uns―, però si això són llengües mortes ―diuen altres―, i si a més d’estudiar eixa, n’estudies una altra per si no trobes cap plaça? ―proposen alguns―, etc.
― Doncs mira, els diners no són el que més m’importa ―dic als primers―, són llegües mortes?? i tu que estàs parlant?? o és que el valencià va nàixer per generació espontània, sense cap llengua mare? ―dic als segons―, no trobaré plaça?? però si cada vegada hi ha menys filòlegs clàssics, i les places es mantenen, per tant, cada vegada tinc més possibilitats de trobar-ne una ― responc als tercers.

Doncs sí, açò m’ha succeït unes quantes vegades, sembla que a la gent li costi d’entendre que vull ser professor, i si a més vull ser professor d’una llengua “morta”, doncs això ja és el súmmum. Una cosa que sí que he pensat (i que m’han recomanat diversos professors) és fer la carrera de Filologia Clàssica i alhora alguna assignatura de la d’Història (si també m’agrada perquè no l’he d’estudiar?), així, en acabar la filologia, amb 2 o 3 anys més, podria tenir també el títol d’història. És una possibilitat. Ara, però, em dedicaré a acabar el batxillerat amb al major nota possible, després ja veurem.

Valete!

Avui m’he quedat de pedra quan he vist, en les notícies d’aquest migdia, les imatges de l’agressió que sofrí un professor a mans d’un ex-alumne d’un institut de Sant Vicent del Raspeig el passat divendres. L’alumne, expulsat del centre, havia tornat per visitar-hi els amics (però, a veure, si quan estava al centre segur que tenia ganes d’anar-se’n, per què ara que havia estat expulsat volgué tornar-hi?!?). El professor agredit, en aquells moments responsable de l’ordre intern de l’institut, en assabentar-se de la presència de l’ex-alumne al centre anà a buscar-lo. Quan el trobà, el professor li exigí el paquet de tabac que l’alumne portava i li demanà d’acompanyar-lo al despatx del director. El alumne s’hi negà i començà a colpejar al professor, tirant-lo al terra i donant-li diversos cops de peu. Una alumna que en el moment dels fets estava amb l’alumne agressor, ho gravà tot amb el seu mòbil (segurament no li passà pel cap la idea d’intentar acabar amb l’agressió). La intervenció d’altres docents impedí que l’agressió continuara.
Simplement abominable.
Jo he tingut i tinc la sort d’estudiar en un centre xicotet, on tots ens coneixem i on no hi han gaires problemes de convivència. Aquest, però, és un cas aïllat. Últimament apareixen en els mitjans de comunicació, quasi diàriament, notícies d’agressions i faltes de respecte a docents, però s’està fent alguna cosa per evitar tot açò? Doncs, per no contar una mentida, sembla que sí; en alguns instituts s’està intentant evitar aquest incidents amb mesures terribles que estan convertint alguns centres educatius en centres penitenciaris, plens de càmeres i guàrdies de seguretat. No obstant això, és aquesta la solució que volem? És aquest el camí que hauríem de seguir per acabar amb la violència escolar? Jo crec que no, crec que la solució està en un altre lloc, en la família, en la educació familiar i social. Si una persona aprèn des de menut a acceptar un no com a resposta, si aprèn a acceptar l’autoritat de certes persones (perquè la gent fa cas als policies, als pilots d’avió, als capitans de vaixell, en els seus llocs de treball respectius i a un professor no se li fa cas en l’aula), si aprèn a ser un ésser “civilitzat”, aquesta persona no es comporta de manera salvatge en l’institut.
Mentre no s’aplique aquesta solució, em sembla que tot açò continuarà com fins ara o, millor dit, anirà a pitjor.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha publicat recentment el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (DOPV), un llibre de més de 900 pàgines, que recull, segons els autors, vora 80.000 entrades, de les quals dóna només la forma gràfica (ni definicions ni altres informacions d’ús) i també la pronúncia en molts casos, no pas tots. El DOPV és una obra hipòcrita i deplorable, ja que després de repetir ara i adés, amb gran insistència i èmfasi, que la seva finalitat és preservar la unitat ortogràfica i lèxica de “la llengua compartida”, en el cos del diccionari es dedica, de fet, a tot el contrari: a fer proliferar duplicitats gràfiques i formes alternatives a les ja establertes. Per exemple:
S’admet tant perruqueria com peluqueria (sense cap remissió, com tots aquells exemples que citaré); a més d’esport, esportista i esportiu ara ja podem escriure deport, deportista i deportiu; a banda d’esmorzar, almorzar; llamentar i lamentar; llògic i lògic, llegítim i legítim; lleal i lleial; llidó i lledó, llicsó i lletsó; mangrana i mangraner al costat de magrana i magraner; llangosta i llangostí al mateix nivell que llagosta i llagostí; paixarell i passerell; taburet i tamboret; roín masculí i femení (home roín, dona roín) al costat de roí-roïna (home roí, dona roïna). I l’exemple suprem: podem referir-nos a ‘jugador de tennis’ de quatre formes diferents i equivalents: tennista, tenniste, tenista o teniste. A tot això, cal afegir-hi els centenars de mots masculins acabats en -ista, que ara poden acabar també “normativament” en -iste (sindicalista o sindicaliste) o les desenes que poden escriure’s tant en -esa com en -ea (vellesa o vellea; rapidesa o rapidea). La llista encara es podria allargar. El Diccionari ortogràfic i de pronunciació és, a més, una obra greument irresponsable envers els usuaris, el model de llengua consolidat com a estàndard i la codificació unitària. Sense estudis previs, publicats i debatuts, sense tenir en compte el paper dels ensenyants, dels tècnics lingüístics i dels escriptors que s’enfronten dia a dia amb els problemes concrets de l’ús, ignorant les altres institucions de referència lingüística reconegudes oficialment (l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat de les Illes Balears), l’AVL es llança a la contrastandarització. I, a més de fer créixer i multiplicar les variants formals, dóna entrada al diccionari “normatiu” a centenars de castellanismes, dialectalismes i col·loquialismes. Entre els primers, per citar-ne sols uns quants, trobem barco, rabo, gasto, toldo, manto, nóvio, xiste, xorra, arrastrar, enterar-se, xillar o manguera, admesos amb uns criteris ocults que els usuaris tindríem el dret de conèixer.
Però fins i tot si ignorem aquestes dades i ens centrem només en la tècnica lexicogràfica, constatem que el DOPV és una obra deplorable: no presenta ni definicions ni marques de registre (col·loquial, vulgar, poètic, etc.) ni marques d’àrea temàtica (”dret”, “matemàtica”, “enginyeria”, etc.) ni d’extensió dialectal ni diacròniques (arcaismes).
No hi falten, d’altra banda, exemples d’innocència o d’ultravalencianisme sentimental (depèn de com es mire). Així, el DOPV acull xiconiu, xicotiu o miqueta, malgrat que és norma no admetre diminutius en un diccionari. A més, el DOPV s’oposa als mots considerats típicament “catalans” com per exemple meva, teva i seva (i plurals), que no tenen ni tan sols entrada, al contrari de casos anàlegs com són “hereua (o hereva)”, i “romeua o romeva”. Endavant, endarrere i enrere, batlle, rodó o xuclar remeten, respectivament, a avant, arrere, batle, redó o xuplar, i són classificades com a “entrades no recomanades” que el DOPV posa al mateix nivell que peixca respecte a pesca o aixina respecte a així. Tot açò, a més, és comprovable a la web de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua on podem trobar el DOPV online.
Ara caldria plantejar-nos algunes qüestions: Què s’ha de fer en els casos que el DOPV contradiu les normes de l’Institut d’Estudis Catalans? Aquest diccionari és “normatiu” sols per als valencianoparlants o també per als altres catalanoparlants?
Doncs bé, això és tot (per si no n’hi havia ja suficient). No sé a vosaltres, però a mi tot açò em produeix vergonya aliena, molta vergonya aliena.

Valete!

[Font: revista El Temps, núm. 1.165]

Avui hem fet el primer examen de filosofia del curs a segon de Batxillerat. La matèria a examinar ha estat la següent:

• Els inicis de la filosofia
• Els filòsofs presocràtics:
  • Els milesis (Tales de Milet, Anaximandre i Anaxímenes)
  • Pitàgores i els pitagòrics
  • Heràclit d’Efes
    
  • Parmènides d’Elea
  • Els pluralistes (Empèdocles d’Agrigent, Anaxàgores de Claxomenes i Demòcrit d’Abdera)
  • Els sofistes (Protàgores i Gòrgies)
• I el gran tàvec, Sòcrates.

L’examen en sí era bastant senzill. En el primer exercici havies d’elegir una d’aquestes qüestions: 1) El pas del mite al logos. 2) Diferències i semblances entre la filosofia d’Heràclit i la de Parmènides. Jo he elegit la segona. Açò valia 5 punts sobre 10.

En el segon i últim exercici havies de fer una redacció filosofia sobre un text del sofista Gòrgies. Aquest comentari valia els cinc punts restants.
Bé, hem contestat allò que hem pogut i sabut, i ja veurem la nota.

Vale amici!

Sona el despertador, són les set del matí; “no, encara no, un poc més” pense, i em torne a dormir. Són les set i mitja, ma mare “va desperta, que ja són les set i mitja, arribaràs tard!!”, m’alce d’un bot, corrents cap a la dutxa, em dutxe ràpidament, em vist, i em menge un iogurt. Són les vuit menys quart, puge al vespino i me’n vaig cap a l’IES. Arribe a la caseta de Javier, per deixar el vespino, em renya, és massa tard. De seguida ens dirigim cap a l’IES, a peu. Després d’uns minuts hi arribem, encara no fa fred, però d’ací a un mes, o menys, ja en farà, el passeig cap a l’IES no serà tan agradable.
Sona el timbre, entrem a l’institut. Com és dilluns, a primera hora toca Història, amb Ferran. A mi m’agrada la classe d’història, gràcies a Déu, ja que supose que per a algú que no li agrade la classe no serà massa entretinguda, i a primera hora, molt menys. Passen cinquanta minuts, anem a la següent classe. Ara ens toca Història de l’art, a mi i a quatre alumnes més, la resta fan altres assignatures (d’acord amb la modalitat de batxillerat). És el primer any que fem història de l’art, i està bastant bé, així que la classe passa bastant ràpid. Després ens tornem a dividir, jo vaig a grec. A grec en som dos, i Sergi ;). Com sempre, la classe passa volant entre acusatius, nominatius, sirtakis, βαβαί…
És l’hora del pati, amb els amics, baixe a la cantina, on esmorzem i xerrem durant vint-i-cinc minuts, després tornem a les classes. Ara tenim Informàtica, enguany la cosa s’ha complicat un poc, però es pot resistir. En som pocs, uns nou i la professora. Acabem la classe, els quatre de llatí ens dirigim al departament de grec i llatí, a veure a Sergi. Tornen els acusatius, els nominatius, ara però acompanyats d’ablatius, la classe torna a passar volant.
Ara tenim un altre esplai, aquest de quinze minuts. Després anem a Castellà, on ens tornem a reunir els dinou alumnes de segon de Batxillerat. Cinquanta minuts després sortim de la classe un poc desorientats, Carmen ens ha delectat amb una de les seves lliçons mestres, indescriptibles. Ara ens dirigim a la classe d’Anglés. és la última del dia, i això es nota en els ànims de la gent. Acabem la classe entre Presents Continuous, Phrasal Verbs i altres anglosaxonades. Ja està.
Tornem caminant a la caseta de Javier, agafe el vespino i torne a casa, ja passa de les dues i mitja.

Bé, doncs açò és un dilluns a l’IES Pedreguer per a un estudiant de segon de Batxillerat humanístic durant els mesos de setembre-octubre. Què us sembla?