Hic et nunc

Avui iniciem una sèrie d’articles sobre els monarques de l’antiga Corona d’Aragó. En el post d’avui parlaré sobre la creació del Casal de Barcelona i la unió d’aquest amb la dinastia Ximena que provocà el naixement de la Corona d’Aragó.

El comtat de Barcelona nasqué l’any 801 amb la conquesta de Barcelona per part dels monarques Carolingis, que incorporaren el comtat al regne franc. El territori guanyat als musulmans i depenent dels monarques Carolingis passà a anomenar-se Marca Hispànica. A poc a poc els llaços entre els comtats catalans i la monarquia franca s’anaren debilitant i l’autonomia anà consolidant-se. Aquesta tendència anà unida a un procés d’unificació dels comtats catalans fins a formar entitats polítiques més àmplies. Guifré I el Pilós, l’últim comte nomenat pels reis francs, representà aquesta orientació i aconseguí unir sota el seu comandament una sèrie de comtats que transmeté en herència als seus fills. Mort Guifré el 897, la unitat es trencà, però el nucli format pels comtats de Barcelona, Girona i Vic continuà unit.
Durant el segle X els comtes de Barcelona reforçaren la seva autoritat política i anaren allunyant-se progressivament de la influència franca. El 985, Barcelona, llavors governada pel comte Borrell II, fou atacada i incendiada pels musulmans. El comte esperà l’ajuda del rei franc, però les tropes aliades no aparegueren, cosa que generà un gran malestar. L’any 988, la dinastia Carolíngia s’extingeix i és substituïda per la dinastia Capet. Borrell II fou requerit per a jurar fidelitat al nou monarca franc, però Borrell no hi acudí. Aquest fet significà la independència del comtat de Barcelona. A partir d’aquest moment anaren succeint-se comtes fins que Ramon Berenguer IV accedí al tron.
Ramon Berenguer IV de Barcelona, dit el Sant, nasqué el 1113. Fou fill de Ramon Berenguer III i de la seva tercera muller Dolça de Provença. Durant els tres primers anys del seu govern hagué de fer front a la pressió exercida per Alfons I d’Aragó a les terres frontereres amb Catalunya, i ocupà Mequinensa (1133), Horta de Sant Joan i altres localitats situades entre el Matarranya i l’Ebre, però, el 1134, fracassà en la conquesta de Fraga.
El 1137 s’acordà el casament de Ramon Berenguer, que tenia uns 23 anys, amb Peronella, filla de Ramir II d’Aragó i amb un any d’edat. La sobirania aragonesa fou traspassada al comte, però Ramir retingué el títol de rei, rebent Ramon Berenguer el de príncep dominador d’Aragó. Però a continuació hagué de solucionar els problemes creats pel testament d’Alfons I d’Aragó (que havia deixa els seus regnes a les ordes militars). Seguidament es dedicà a prendre terres als musulmans i el 1141 Alcolea, Xalamera, Pina i Velilla ja havien estat conquerides. El 1142 es conquerí Montsó i fou repoblada Daroca. Ramon Berenguer i Alfons VII de Castella arribaren a un acord pel qual el comte cedia Sòria i tot el que havia posseït Alfons més enllà de la serralada Ibèrica i, a partir d’aquest moment la relació entre ambdós cunyats fou cordial, excepte en els afers de Navarra, que el comte intentà annexionar a Aragó, però sense èxit. Continua llegint »

Hodie anniuersarius mortis Iulii Caesaris est. Gaius Iulius Caesar anno DCLIII a. u. c. Romae natus est, Iulii Cesaris et Aureliae filius erat. Caesar uir publicus et militaris bis consul et dictator perpetuus fuit. Is ex stirpe Iulia, quae antiquissima erat, uenit et suus patruus erat C. Marius, qui popularibus praeerat. Marius popularesque hostes L. C. Sullae optimatibusque erant et huius gratia Iulius fugiturus fuit ex Roma. Is reuertit domum ut Sulla recedit. Postea aliquos magistratus occupauit.
Anno DCXCIII a.u.c. Iulius Caesar, G. Pompeius Magnus, qui praeclarus dux erat, et M. L. Crassus, ditissimus homo, triumuiratum formauit. Anno DCXCIV a.u.c. Caesar consul electus est et postero anno Caesari proconsulatus in Gallia Illyriaque quinque annos datus est. Caesar Galliam in septem annos cepit et magnam gloriam acquisiuit.
M. L. Crassus in bello parthico mortuus est et Senatus ab Caesare renuntiationem petiuit. Is non hanc accepit et bellum ciuile contra Pompeium Senatumque incepit. Cesar bellum ciuile uicit et dictatorem a Senatu dictus est. Postea multos honores accepit.
Haec imperii cumulatio non omni placuit et senatorum circulus constituit Caesarem occidere. Anno DCCIX a.u.c. Idibus Martiae G. Iulius Caesar a coniuratis occisus est in Pompeii theatro ubi senatus conuenerat.

Post Scriptum: correctiones admituntur.

Com ahir us vaig prometre, avui us escric el segon post sobre la visita que férem ahir a València els alumnes d'Història de l'Art de l'IES Pedreguer. En aquest article, però, no parlaré de com anà la visita (això ja ho he fet en el post titulat València I) sinó d'algunes reflexions que vaig fer durant el dia.
En primer lloc parlaré de llengües, i més concretament del valencià (el català que parlem al País Valencià) i el castellà. Mentre anàvem amb el tren cap a València, no vaig poder evitar escoltar una conversa entre dos viatgers (un home i una dona) que anaven als seients de davant meu. Aquests estaven mantenint una col·loqui totalment informal sobre temes diversos (futbol, cotxes, treball…) en un valencià bastant correcte. En arribar el revisor i demanar-los els bitllets, els dos viatgers anònims canviaren de llengua i es dirigiren al revisor en castellà. Per què aquest canvi d'actitud? Doncs no ho sé, però açò fa olor a prejudici lingüístic: "el valencià per a l'àmbit familiar i proper, i el castellà per a l'oficial i públic perquè potser els altres no m'entenguen o em rebutgen si els parle en valencià". Situacions semblants a aquesta es repetiren durant el viatge: tot el món es dirigia a nosaltres primer en castellà i després en valencià, la llengua més escoltada pel carrer fou el castellà…  Potser tot açò siga una paranoia meva, ja m'agradaria a mi que ho fóra! Però si no ho és, que és el més probable, aquestes situacions (que no és gens aïllada ni única) està fent un gran mal a la nostra benvolguda i desgraciadament minoritzada llengua, ja que si no som lleials a la llengua i la restringim als àmbits minoritaris la diglòssia serà ja un fet i la desaparició de la llengua sols serà qüestió de temps, de poc temps. Fins ací la primera reflexió, que podria allargar-se ad infinitum, però que em sembla que ja ha quedat suficientment clara (i,a més, aquest tema em recrem bastant, ja que essent jo d'una zona del País Valencià on, sorprenentment, el valència predomina sobre el castellà em resulta francament decepcionant que en altres zones del País Valencià no es parle el valencià com ací).
Ara és el torn de la segona reflexió (que m'interessa més que la primera, encara que és menys urgent) fa referència a la ciutat de València, al cap i casal del País Valencià. Fou fundada pels romans amb el nom de Valentia al segle I aC i, després d'haver estat en mans dels visigots i dels musulmans, fou conquerida per Jaume I el 9 d'octubre de 1238. A partir d'aquest moment es convertí en la capital del Regne de València. L'època de major esplendor de la ciutat fou durant els segles XIV i XV, durant aquest període es construïren alguns dels monuments emblemàtics de la ciutat (torres de Serrans (1392), Llotja de la Seda (1482)…) i València fou la capital econòmica i inclús política de la Corona d'Aragó. A partir del segle XVI la ciutat inicià el seu declivi fins al segle XIX quan la petita burgesia de la ciutat inicià la seua recuperació. Durant la Transició, València, que havia estat d'esquerres i republicana abans de la Guerra Civil, passà a ser un dels reductes més importants de la dreta valenciana i del moviment conegut com a "blaverisme".
A partir d'ací, sembla que des dels sectors contraris a aquest moviment s'inicià un moviment de desprestigi i de desconsideració cap a la ciutat de València, considerada per molts com a una ciutat massa regional, provinciana i castellana per servir-nos de "capital sentimental" del País Valencià (cosa que ens ha portat a molts a passar de València i mirar directament cap a Barcelona), i açò em sembla un error. Crec que el que hauríem de fer és recuperar la ciutat de València tal i com era abans, com al nostre cap i casal, no hem de pensar en "Blavència", sinó que hem d'intentar estimar València un poc més i deixar de mirar tant nord enllà. 

Avui es compleixen 548 anys de la mort del poeta més gran de la història de la llengua catalana, em referisc a Ausiàs March. March nasqué a Gandia o a València al voltant de l’any 1397, fill del poeta Pere March i de Lionor Ripoll, de qui heretà el lloc de Beniarjó i les alqueries de Pardines i Vernissa, al ducat de Gandia. A les ordres d’Alfons el Magnànim, participà en les campanyes de Sardenya i de Còrsega, i assistí als setges de Calví i Bonifazio el 1420. EL 1424 participà en l’expedició de Gerba, al nord d’Àfrica. El rei el recompensà per aquests serveis confirmant i ampliant els privilegis que havien estat concedits al seu pare en els esmentats dominis. El 1425 era falconer del rei al Regne de València.
El 1437, quan tenia al voltant de quaranta anys, contragué matrimoni amb Isabel de Martorell, germana de Joanot Martorell. El 1438 envià un cartell de deseiximent al seu cunyat Galceran Martorell, a causa de desavinences sorgides en el repartiment dels llocs de la vall de Xaló que havia heretat Isabel. Aquesta morí el 1239, i el 1443 March contragué segones noces amb Joana Escorna (filla d’una família rica de Pedreguer), amb la qual a València, fins que aquesta morí el 1439. Fou hereu universal de totes dues mullers, cap de les quals, però, no li deixà successió legítima. El 1458 passà un temps a la presó per una disputa amb l’esposa d’un dels seus fills bastards (en tingué cinc, un dels quals morí abans que ell). Morí el 1459 a València.
L’obra d’Ausiàs March consta de 128 poemes (uns 10.000 versos) i representà una revolució en la poesia del moment, ja que trencà amb la tradició d’escriure en provençal i passà a emprar el català. La seva obra es distingí per la introspecció i l’anàlisi i per la lucidesa dels seus versos, que encara avui ens colpeixen i emocionen. Per recordar la seva poesia ací us deixe les dues primeres estrofes del poema XLVI, que és probablement el més cèlebre de tota la seva magnífica obra:

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i Ponents contra d’ells veig armar;
Xaloc, Llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo Grec e lo Migjorn
fent humils precs al vent Tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn;
grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugits al mar, on són nodrits e fets,
pel gran remei en terra eixiran.

Antoni Gilabert i Fornés nasqué a Pedreguer el 1716 i fou un arquitecte introductor i impulsor del neoclassicisme al País Valencià. Traslladat a València amb la seva família, estudià amb T. V. Tosca i treballà com a aparellador amb el seu cunyat Felip Rubio, fundador de l’Acadèmia de Sanat Carles, on ell mateix esdevingué catedràtic d’arquitectura el 1768. És el típic representant del període de transició cap al neoclassicisme.
En 1758-60, fonamentalment a les façanes de la Duana, acusà la manera acadèmica de Tosca. En 1772-81 remodelà la capella de Sant Vicent Ferrer al convent de Sant Domènec de València, on assolí el seu punt màxim en el tractament barroc dels efectes lumínics. Féu la seva obra més important amb posterioritat al 1774: la remodelació de la catedral de València, on imposà una il·luminació cupul·lar, reduí la lluminositat de la nau central i augmentà la de les naus laterals. A més, féu l’església de les Escoles Pies, la cel·la de Sant Lluís Beltran al convent de Sant Domènec, el Palau de Justícia, el tabernacle del Temple i el retaule de la Saïdia ―tot a València―, les esglésies de Torís, Xestalgar i Callosa d’En Sarrià i l’ermita i la casa del comte de Vilapaterna, a Nules.
També se li atribueixen dues construccions al seu poble natal, Pedreguer, es tracta de la capella de la Comunió (iniciada el 1775) i la capelleta de Sant Blai (també de la segona meitat del segle XVIII). Antoni Gilabert morí el 1792 a València.

Amb l’ascensió d’Adolf Hitler i del nacionalsocialisme començà a perfilar-se una idea que aviat tindria àmplia acceptació en les masses més fanàtiques del poble alemany: la idea que els jueus pertanyien a una raça inferior que havia d’ésser extirpada de la faç de la terra.
Des que les lleis de Nuremberg havien decretat discriminacions de tot tipus contra els jueus d’Alemanya (15 de setembre de 1935) aquests es veieren progressivament desposseïts de tots els seus drets com a ciutadans, tant a l’escola i en el treball com en les sinagogues i al carrer.
La «Nit dels vidres trencats» marcà una fita en l’evolució de l’antisemitisme nacionalsocialista. La matinada del 9 al 10 de novembre de 1938 tingué lloc un fort atac contra els jueus de tota Alemanya; el govern orquestrà una operació que provocà la destrucció de gran quantitat de cases, sinagogues, cementiris, comerços de propietat jueva. A més, uns 20.000 jueus foren detinguts injustificadament i enviats a camps de concentració. A partir d’aquesta data, el Govern nazi es llançà a un immens pogrom per tota Alemanya i s’iniciaren les deportacions en massa als camps de Sachsenhausen, Buchewald i Dachau. Adolf Hitler i els seus col·laboradors meditaren llavors una solució més radical i definitiva al «problema jueu», i ja al juny de 1941 Reinhard Heydrich (cap de la Polícia Secreta de Seguritat ―Gestapo― i la SD) expressà als comandants dels grups especials que operavne als països ocupats (Einsatzgruppen) que el judaisme a l’est havia estat la font del bolxevisme i que, per tant, havia d’ésser destruït d’acord amb els desitjos del Führer.
Començarien llavors les matances sistemàtiques de jueus, inclosos milers de nens, als països de l’est. Fou a la primavera de 1941 quan, en els focuments i les cartes, começà a sorgir la fórmula «solució final», que significava l’anihilació sistemàtica del poble jueu. Reinhard Heydrich dictava també les ordres de com havien de ser tractats els jueus seleccionats per al trebal forçat: «formats en columnes de treball, els jueus vàlids, els homes per una banda i les doner per l’altra, seran traslladats a les zones de l’est per construir carreteres. No fa falta dir que una gran part d’aquesta gent serà eliminada de manera natural per la seva debilitat física»
A fi de facilitar la mort de milers d’éssers humans, l’Oficina Central de Seguritat del Reich (RSHA) organitzà inicialment els anomenats camions-fantasmes, usats ja el 1940 per exterminar els malats mentals de determinats hospitals psiquiàtrics: Es tractava d’una espècie de furgonetes totalment tancades que, en posar-se en marxa, desprenien monòxid de carboni en el seu interior. Aquests Special-Wagen (cotxes especials) serviren per assassinar milers de jueus deportats al camp de Chelmo, però també s’empraren per exterminar detinguts d’altres camps que ja no eren considerats útils per al treball.
Segons conta l’oficial alemany Rudolf Höss, membre de les SS i les Waffen-SS i comandant del camp de concentració d’Auschwitz, en les seves memòries, aviat es va considerar que aquesta mesura era massa cara i ineficaç. Després d’una inspecció a Treblinka, es considerà que calia trobar un nou mètode d’extermini, més barat i efectiu. Així es pensà en el gas Cyclon B, un àcid que prepararien industrialment els laboratoris IG-Farben. El primer camp on es va uilitzar aquest gas mortal fou a Belzec, però prompte s’emprà en altres camps com Birkenau, Treblinka, Sobibor i Maïdanek. La «solució final» ja era un fet.
La conferència de Wannsee, celebrada el 20 de gener de 1942, planificà l’acceleració de la «solució final» a Europa. D’aquesta manera moriren, entre 1941 i 1944, més de sis milions de jueus. La «solució final» es dugué a terme amb càlcul i premeditació, amb tot tipus de mitjans tècnics i científics i amb la indiscutible complicitat de la gran indústria alemanya.

Sobre la Conferència de Wannsee versa la pel·lícula La Solució Final (Conspiracy), del director nord-americà Frank Pierson. El 20 de gener de 1942, es reuní en la vil·la Wannsee, al sud-est de Berlín, un grup de màxims dirigents nazis per tal de decidir «la Solució Final a la Qüestió Jueva» (Endlösung derJudenfrage). La discussió es centrà en l’objectiu de l’expulsió dels jueus de cada esfera de la vida del poble alemany i l’expulsió d’aquests de «l’espai vital del poble germànic» (Lebensraum). Les mesures a prendre foren discutides i fou presentat el concepte de la «deportació» dels jueus cap a l’est. El nombre de jueus a Europa foren enumerats (11 milions) i els mètodes d’evacuació foren respecte a l’edat i país d’origen. El tractament de les persones amb «sang mixta» fou també discutit acuradament.
El protocol de la reunió fou preparat per Adolf Eichmann, ajudat per Reinhard Heydrich i no menciona explícitament l’assassinat en massa; Eichmann va admetre, més tard, en el seu juí, que el llenguatge usat durant la reunió fou molt més explícit i inclogué termes com «exterminació» i «anihilació».
Es tracta d’una molt bona pel·lícula que, a pesar de no comptar amb escenes d’acció (predomina el diàleg) i amb grans decorats (el film transcorre quasi en la seva totalitat a l’interior d’una casa), és un dels millors llargmetratges que he vist i crec que és imprescindible per a tots aquells que vulguen conèixer alguna cosa més sobre la Segona Guerra Mundial i, en concret, sobre els terribles i abominables fets de l’Holocaust.

Avui, dia de Sant Antoni, no hem anat a l’institut, així que aquest matí he anat a veure la típica benedicció dels animals del dia de Sant Antoni. A Pedreguer, la tradició porta a la gent a reunir-se a la plaça amb els seus animals de companyia (hem pogut veure des de gossos i gats, fins a cavalls i iguanes) per pujar en processó, acompanyat la figura de Sant Antoni, fins a la Capelleta de Sant Blai, on es produeix la benedicció i el repartiment del pa beneït.
Després de pujar-hi i assistir a la benedicció (i de fer unes quantes fotos amb la càmera nova), hem anat a dinar a la caseta d’un amic. Després d’estar una bona estona barallant-nos amb el carbó, que no era de massa bona qualitat, ho hem deixat estar i hem canviat el sistema tradicional per un de més modern i pràctic, el foguer de gas butà. Finalment hem dinat la carn torrada i, en acabar, i per baixar-ho tot, hem decidit pujar als Molinets (la informació que us facilite a continuació l’he extret de la web de l’Ajuntament de Pedreguer).
Els Molinets són, avui, dues torres que formen part del paisatge de Pedreguer, però fa temps foren molins fariners amb les veles al vent que n’aprofitaven la força motriu en benefici de l’home. Els cereals, sobretot el blat, eren cabdals en l’alimentació humana i ocupaven gran part de les terres de conreu. Així doncs, moldre el gra era una necessitat resolta per aquestes dues construccions. Els molins de Pedreguer tenen les mateixes característiques constructives, però diferent grandària. Tots dos són contemporanis i foren construïts al voltant de l’any 1850. Són edificis de planta circular i lleugerament troncocònics, més alts que amples, i que s’emmarquen dins el tipus de molí mediterrani. El mur exterior és de pedra de paredat travada amb morter de calç i arriba a una grossària de més de metre i mig. L’interior es divideix en tres plantes: la inferior, la cambreta i la sala superior que és el lloc on es situava la maquinària, les moles, etc. És per això que el forjat de la planta de dalt, que es realitzà amb una volta d’un quart d’esfera i un arc de mig punt de carreus de tosca (arenisca), havia de ser molt resistent. D’aquest mateix material són les brancalades de portes i finestres.
La planta baixa servia per a emmagatzemar el gra i arreplegar la farina del fariner en sacs. En aquesta sala es localitza l’única porta d’accés, orientada a l’oest/sud-oest. La del molí més g ran és allindada, la del més menut, en canvi, forma un arc angular. A la dreta de la porta sempre hi ha una escala circular que recorre la paret de l’edifici. Excepte els primers graons, d’obra, la resta són lloses de pedra calcària encastades a la paret.
Entre la planta inferior i la superior estava la cambreta, amb el pis de bigues i de fusta i motlades d’algeps, que servia per a diferents tasques (guardar els estris del molí, dormir…)
El pis superior era el principal espai de treball del molí i la seva raó de ser. Allí s’ubicava la maquinària de fusta i les moles de pedra. La força del vent feia girar les quatre aspes amb veles de tela que feien rodar la maquinària i les moles que molien el gra. La coberta de forma cònica, la maquinària i d’altes elements han desaparegut amb el pas del temps, ja que eren de materials peribles. Tan a un molí com a l’altre, en la sala superior s’obrin a l’exterior dues finesters, una dalt mateix de la porta d’accés a l’edifici, i l’altra contraposada i lleugerament desviada.
Darrere del molí més gran, cap a l’est, trobem una cisterna excavada en la roca per a l’abastiment d’aigua del molí.
Un cop visitats els Molinets, hem baixat i ens hem dirigit cadascú a casa seva.

Ací us deixe un enllaç a unes quantes fotos del dia, tant de la benedicció dels animals, com del dinar i de la pujada als Molinets.

Vale!

Els antics romans aconseguirem dominar tot el món conegut, però açò no hauria estat possible sense una ferramenta que els procurà una llista inacabable de victòries: la legió romana.
Les legions romanes d’època imperial estaven formades per uns cinc mil cinc-cents homes. La unitat bàsica era la centúria de vuitanta homes, dirigida per un centurió, ajudat per un lloctinent (optio), un signífer (portador de l’estendard de la centúria) i un cornicen (encarregat de transmetre les ordres amb tocs de corn). La centúria es dividia en seccions de vuit homes que compartien una habitació de les barraques o una tenda si estaven en campanya. Sis centúries formaven una cohort, i deu cohorts, una legió; la primera cohort era doble. Cada legió anava acompanyada per una unitat de cavalleria de cent vint homes, distribuïda en quatre esquadres que feien les funcions d’exploradors o missatgers. En ordre descendent, aquests eren els rangs principals:
El llegat era un home d’ascendència aristocràtica. Habitualment tenia uns trenta any i dirigia la legió fins a un màxim de cinc anys. El seu propòsit era aconseguir una bona fama per tal de millorar la seva carrera política.
El prefecte del campament era un veterà d’edat avançada que havia estat centurió en cap de la legió i es trobava el el cim de la carrera militar. Era una persona experta i íntegra i era l’encarregat de substituir el llegat quan aquest s’absentava o quedava fora de combat.
Sis tribuns eren oficials no professionals. Eren homes joves, d’uns vint anys, que servien per primera vegada en l’exèrcit per tal d’adquirir experiència en l’àmbit administratiu, abans d’assumir el càrrec d’oficial subaltern en l’administració civil.
El tribú superior, en canvi, estava destinat a alts càrrecs polítics i al possible comandament d’una legió.
Seixanta centurions s’encarregaven de la disciplina i la instrucció de la legió. Eren gelosament escollits per la seva capacitat de comandament i per la seva bona disposició a lluitar fins la mort. No és estrany, doncs, que l’índex de baixes entre els centurions fóra molt superior al nombre de baixes en altres rangs. El centurió de major categoria dirigia la primera centúdia de la primera cohort, i habitualment, era una persona respectada i condecorada.
Els quatre decurions de la legió tenien a les seves ordres els esquadrons de cavalleria i aspiraven a ascendir a comandants de les unitats auxiliars de cavalleria.
Cada centurió estava ajudat per un lloctinent, que desenvolupava la funció d’ordenança amb serveis de comandament menors. Els lloctinents (optio) aspiraven a ocupar una vacant en el càrrec de centurió.
Per davall dels lloctinents estaven els legionaris, homes que s’havien allistat durant un període de quinze anys. Inicialment, sols es reclutaven ciutadans romans, però, cada cop més, s’acceptaren homes d’altres poblacions, i se’ls atorgava la ciutadania roman en unir-se a les legions.
Els integrants de les cohorts auxiliars eren d’una categoria inferior a la dels legionaris. Provenien d’altres províncies romanes i aportaven a l’Imperi la cavalleria, la infanteria lleugera i altres tècniques especialitzades. Se’ls concedia la ciutadania romana després de vint-i-cinc anys de servei.
Aquesta fou la màquina de guerra que permeté als romans convertir-se en els amos del món, estenent els seus dominis des de la Península ibèrica a Síria i des de la Gran Bretanya i Germània a Egipte.

Acabem avui el cicle sobre les Guerres Mèdiques amb la batalla de Platea:

Quan Xerxes I tornà a Àsia després de la batalla de Salamina (no per covardia, com diu Èsquil en Els perses, sinó per assegurar Jònia), deixà a les ordres del seu cunyat Mardoni les tropes aquemènides més selectes estacionades en Grècia. Mardoni passàl’hivern a Tessàlia i a la primavera tornà a prendre Atenes, els habitants de la qual fugiren, de nou, a l’illa de Salamina. Els atenesos sol·licitaren l’ajuda d’Esparta i d’altres polis del seu entorn mentre l’exèrcit persa (comandat per Mardoni i integrat per més de 120.000 unitats, incloent-hi alguns socis hel·lens) s’acantonava prop de Platea, a la Beòcia. Alhora, els grecs (amb l’espartà Pausànies al capdavant i amb prop de 110.000 homes: uns 40.000 hoplites i 35.000 efectius lleugers aliats, així com 35.000 ilotes lacedemonis) es reuniren als peus del mont Citeró. Mai s’havia format un exèrcit tan panhel·lènic, a més d’Atenes, Esparta i Platea, estava constituït per efectius d’una trentena de regions més.
La batalla de Platea, en realitat, fou un conjunt d’operacions disperses que culminà amb el combat final del 27 d’agost de 479 aC. Inicialment, durant dues o tres setmanes, les forces contendents no iniciaren moviments rellevants, i es limitaren a petites incursions dirigides a acabar amb les provisions de l’adversari.
El matí del 27 d’agost Mardoni interpretà erròniament un desplaçament de l’enemic. Suposà que els hel·lens havien abandonat el seu campament i que retrocedien. La realitat era que els atenesos s’havien retirat a l’altre costat del mont Citeró, per reorganitzar-se després d’un petit enfrontament amb els perses pocs dies abans. Els atenesos estaven acompanyats per altres divisions aliades, la rereguarda de les quals estava ocupada per les tropes més preparades, les espartanes. El comandant aquemènida veié en aquests moviments una disputa interna i pensà que els grecs havien trencat la seva coalició, així que es llançà ràpidament i desordenada contra la rereguarda lacedemònia. El seu comandant, Pusànies, envià llavors un missatge als atenesos per tal que tornaren a ajudar-los. Mentrestant, Pausànies i els seus contingueren els perses amb 50.000 compatriotes i 3.000 unitats aliades. La lluita fou acarnissada, amb gran quantitat de baixes en ambdós bàndols, però principalment en el grec, fins que un veterà espartà aconseguí matar Mardoni.
Llavors els perses es desbandaren, retirant-se cap al seu campament on es resguardaren. Els lacedemonis no eren molt hàbils en l’art del setge, així que esperaren l’arribada dels atenesos (més versats en aquest art), que obriren una bretxa en les defenses aquemènides, irrompent en el campament. La resta fou una carnisseria. De les desenes de milers d’efectius que havia liderat Mardoni, sols es prengueren 3.000 presoners, encara que uns pocs perses aconseguiren escapar. Els grecs, a més, s’apoderaren d’un abundant botí.
No s’obtingué una pau definitiva a partir de la victòria grega a Platea, que es desenvolupà potser al mateix temps que una altra marítima en el promontori de Micala, enfront de l’illa de Samos. No obstant això, Platea marcà una fita de gran importància en ls Guerres Mèdiques. Després de Platea, la lluita amb els perses es traslladà a Àsia: la Grècia europea havia estat alliberada.

Ací us deixe un enllaç a una interessant aplicació que permet veure, amb el Google maps, els emplaçaments de les batalles i de diversos esdeveniments relacionats amb les Guerres Mèdiques.

Ahir em va arribar un llibre que vaig demanar fa unes setmanes per correu i que he llegit aquesta vesprada d'una revolada. Es tracta d' Almansa 1707. Després de la batalla de l'escriptor i humanista valencià Joan Francesc Mira.
Aquest any 2007 es compleixen 300 anys de la derrota de les tropes austriacistes en la batalla d'Almansa (ocorreguda el 25 d'abril de 1707) durant la Guerra de Successió (1700-1714), que comportà l'abolició dels Furs del Regne de València i l'assimilació d'aquest al Regne de Castella. Per commemorar aquesta batalla i tot el que significà (i encara significa) Mira ha publicat aquest volum, on ens narra de forma concisa i perfectament entenedora la batalla d'Almansa, així com el context històric que la féu possible i les conseqüències que tingué (terribles per al Regne de València i per a la resta de la Corona d'Aragó). L'obra ha estat editada per Bromera en gran format i està acompanyada d'un gran nombre d'il·lustracions de gran qualitat.
El llibre ens transporta al Regne de València de principis del segle XVIII, un Regne que, després d'un segle ple de crisis i desgràcies (expulsió dels moriscos, pestes, males collites…), començava a recuperar-se econòmicament i demogràfica. El sistema foral i de Corts continuava vigent i, a pesar de la necessitat d'algunes reformes, funcionava a la perfecció. Aquest model de Corts xocava frontalment amb el sistema castellà, en el qual les Corts no tenien cap autoritat legislativa, cosa que afavoria l'absolutisme reial.
Dintre d'aquest context, morí sense descendència, el 1700, Carles II d'Habsburg, un disminuït psíquic, fruit dels matrimonis consanguinis. Aquest nomenà hereu el príncep Josep Ferran de Baviera, però aquest va morir el 1699, i finalment, un mes abans de morir, Carles II d'Habsburg va fer testament en favor de Felip d'Anjou (Felip de Borbó), nét del rei Lluís XIV. En aquest últim testament s’inclogué una clàusula que obligava Felip d’Anjou a renunciar al tron francès per evitar la unió entre Castella-Aragó i França. El 1701 Felip V de Borbó fou coronat rei de Castella i el mateix any jurà els Furs de la Corona d’Aragó. Aquest fet no agradà a les potències europees de l'època, ja que Castella-Aragó es convertia en fidel aliada de França (enemiga d'anglesos, austríacs i holandesos) i, per contrarestar el poder Borbó buscaren un altre candidat al tron espanyol: l'Arxiduc Carles d'Habsburg. El 1701 esclatà el conflicte entre els aliats austriacistes (Anglaterra, Àustria, els Països Baixos del Nord i Portugal) i els borbònics (Castella-Aragó i França), que començà de manera favorable per als aliats a Europa. Mentre avançava la guerra al continent, Felip V prengué mesures il·legals, absolutistes i incompatibles amb el sistema de Furs i de Corts de la Corona d'Aragó, cosa que provocà l'augment del ressentiment dels ciutadans de la Corona, que veien amb mals ulls l'accés al tron d'un francès com Felip V. El 1705 l’Arxiduc Carles, amb ajuda britànica, fou proclamat rei legítim coma a Carles III d'Aragó, València, Mallorques, Catalunya, Sicília, Nàpols… Llavors esclatà una guerra civil entre els dos bàndols (maulets i botiflers) i una guerra entre la Corona d’Aragó (majoritàriament de part de l’Arxiduc) i Castella (majoritàriament de part de Felip V). A poc a poc, però, les tropes franco-castellanes, ajudades pels botiflers, començaren a imposar-se a la península.
El 1706 caigué el Regne d’Aragó i entre el 25 d'abril de 1707 (batalla d'Almansa) i 1708 el de València.
El 1713 morí l'hereu d’Àustria i Carles III d’Habsburg passà a ser l’hereu de l’emperador austríac. De sobte tot canvià, ja que un persona, l’Arxiduc, havia d’heretar un imperi enorme (Àustria i Castella-Aragó).
Els aliats decidiren pactar amb Felip V i el 1713 a Utrecht abandonaren la Corona d’Aragó i l’Arxiduc, a canvi de la renúncia de Felip V al tron de França i del compromís de mantenir separats els dos estats (Castella i la Corona d’Aragó). Posteriorment, pel tractat de Rastatt (1714), l'Arxiduc renuncià definitivament al tron espanyol. L'11 de setembre de 1714 caigué Barcelona i el 1715 Eivissa i Mallorca.
Felip V suprimí els Furs i les llibertats dels regnes de la Corona d'Aragó i anà incorporant-los a Castella, imposant les lleis i costums castellanes, més favorables a l'absolutisme monàrquic. La repressió fou ferotge (execucions, exilis, confiscacions de terres…).
Aquest és un llibre que recomane, en primer lloc a tots els valencians ―que crec que haurien de conèixer aquests fets i el que han comportat al llarg de tres segles―, també als aficionats a la història i finalment a qualsevol persona que desitge conèixer què fórem els valencians abans i després d'aquell malaurat 25 d'abril de 1707.

La història ja està passada, pols i terra la taparen, però el mal que vingué d'ella, mal d'Almansa, rossega encara i alcança tot el poble.

Al Tall - Processó