Hic et nunc

Continuem amb el cicle sobre les Guerres Mèdiques amb la batalla de Salamina:

Deu dies després de les Termòpiles i Artemisi (si és que aquestes batalles es lliuraren al setembre i no a l’agost), els perses eren els amos de quasi tota Grècia. Sols la península del Peloponès quedava fora del seu domini. Fou el moment de màxima expansió de l’Imperi Persa Aquemènida. No obstant això, la flota de Xerxes I havia perdut uns 200 vaixells en una tempesta i en l’enfrontament del cap Artemisi i, a pesar d’haver guanyat a les Termòpiles, la victòria els havia sortit molt cara: havien perdut uns 20.000 homes per poder vèncer un miler de grecs i apoderar-se de l’Àtica i les regions col·lindants. Però si la situació era insatisfactòria per a ambdós bàndols, els grecs s’enduien la pitjor part. Els atenesos, per exemple, s’havien vist obligats a fugir a l’illa de Salamina i a l’Argòlida, per tal de salvar la vida abans de la crema de la seva ciutat. Llavors, un líder atenès, que ja havia demostrat el seu enginy en Artemisi, tornà a protegir la seva pàtria amb la seva sagacitat. Era Temístocles.
Aquest, en no aconseguir convèncer els seus aliats del consell hel·lè de que els seria més favorable combatre els perses per mar (i no per terra, com desitjaven la majoria de grecs), enganyà al propi Xerxes. Fou un ardit emprat per tal que la flota asiàtica es concentrara en la badia de Salamina, on estaven atracades les naus gregues, que es veieren obligades a iniciar la lluita. Entre el 28 i el 29 de setembre del 480 aC, la flota persa (al voltant de 800 vaixells perses més alguns vaixells aliats) i l’armada grega (unes 380 naus) es prepararen per entaular el combat. En sortir el sol, l’emperador aquemènida pogué observar amb orgull, des d’un turó, assegut al seu tron de marbre i plata, com els seus vaixells, formats en tres línies, estaven encarats a una sola línia de naus gregues.
No obstant això, la superioritat numèrica dels perses no era un avantatge en aigües tancades, entre l’illa de Salamina i el continent. Ans al contrari. Els hel·lens, durant sis hores, amb els atenesos al capdavant, es dedicaren a enfonsar amb els seus vaixells, més petits i àgils, els rivals perses, jonis i fenicis, que s’entorpien els uns als altres. Assetjats, col·lidien entre ells mentre els seus mariners i soldats queien a l’aigua i s’ofegaven o eren morts a cops de rem “com tonyines agafades amb una xarxa”, en paraules de l’autor de tragèdies Èsquil, present a la batalla.
Durant la jornada, Xerxes veié com una victòria segura es convertia en una derrota desastrosa: un terç o inclús la meitat de la seva flota havia estat destruïda. Centenars de vaixells i milers d’homes perduts. Els grecs sols perderen uns 40 vaixells i al voltant d’un centenar d’homes.
Després de Salamina, la primera gran batalla naval de la història, els perses es replegaren al port de Falèron, prop d’Atenes, Xerxes tornà a l’Àsia i els grecs agafaren les regnes de la Segona Guerra Mèdica. Per altra banda, amb un caràcter més universal, aquest enfrontament igualà en importància operativa les tropes terrestres i les tropes marítimes.

Pròximament, la batalla de Platea.

Demà tinc examen d’Història de l’Art sobre l’art paleocristià, l’art bizantí, l’art romànic i l’art gòtic, així que avui us deixe un post sobre l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, clar exponent del gòtic català:

La construcció de Santa Maria del Mar s’inicià el 25 de març de 1329, durant el regnat d’Alfons el Benigne, els mestres d’obra foren Berenguer de Montagut i Ramon Despuig. S’establí que l’obra hauria de pertànyer exclusivament als feligresos, únics responsables materials del temple, per la qual cosa la població de la Ribera (barri on es troba l’església) participà activament en la construcció del temple. Els murs, les capelles laterals i la façana s’enllestiren al voltant de l’any 1350. El 1379, a punt d’acabar-se el quart tram de les voltes s’incendià la bastida i les pedres sofriren importants danys. Finalment, el 3 de novembre de 1383 es col·locà l’última clau de volta i el 15 d’agost de l’any següent es cel·lebrà la primera missa.
El 1428 hi hagué un terratrèmol que provocà l’esfondrament de la rosassa, però poc temps després s’iniciaren les obres per construir-ne una de nova, flamígera, que quedà acabada el 1459, un any després s’acabaren d’instal·lar-hi els vitralls. El 1936 el temple sofrí un altre incendi que acabà amb la majoria de la imatgeria i amb l’altar barroc, afegits durant els segles següents.
Interiorment es tracta d’un edifici de tres naus, amb girola (o deambulatori) i sense creuer. Les naus consten de quatre trams i el presbiteri de mig tram i un polígon de set costats, tot cobert amb volta de creueria i coronat amb magnífiques claus de volta. A pesar de comptar amb tres naus, sembla que sols en tinga una a causa de la gran separació dels pilars i de l’alçària semblant de les tres naus. El resultat és un espai diàfan, unitari, amb pocs obstacles que pertorben el camp visual, característic del gòtic català. La nau central s’il·lumina mitjançant òculs oberts entre els terrats de la nau central i les laterals, que es converteixen en finestrals entre les columnes del presbiteri. Destaca, a més, l’austeritat aconseguida per les parets llises, per les columnes octogonals netes…
Exteriorment, Santa Maria del Mar presenta un aspecte massís i robust. El predomini de les línies horitzontals i dels panys de paret sense grans obertures ni decoracions és absolut. Globalment l’edifici forma un bloc compacte, allunyant-se de la verticalitat i lleugeresa pròpies del gòtic europeu. La façana principal consta de dues torres octogonals i de dos poderosos contraforts que emmarquen la rosassa i tradueixen l’amplada de la volta interior. Horitzontalment podem observar-hi dos trams, clarament marcats per les motllures i els terrats, mentre que a les torres l’horitzontalitat queda subratllada, una vegada més, pels terrats que substitueixen els pinacles o agulles que es poden observar en altres catedrals gòtiques. El tram inferior queda centrat pel pòrtic i el superior per la rosassa, amb els dons finestrals que a l’acompanyen entre els dos contraforts i les torres. L’austeritat general es manifesta encara més als laterals, formats per parets planes sense decoració, que tanquen l’espai entre els contraforts i permeten la presència de capelles interiors. La concepció és, per tant, molt diferent de la gracilitat dels arcbotants del gòtic francès. A la part inferior s’obren estrets finestrals, relativament petits i que corresponen cadascun, a una capella interior. Als laterals s’obrin també dues portes: la porta de Sombrerers i la de les Moreres. Posteriorment s’obrí una nova porta a l’absis, la porta del Born.

Font Viquipèdia.

Bé, espere que l’examen de demà vaja bé.

Avui, a classe d’Història hem fet una sessió teòrica sobre la pràctica democràtica. El pròxim mes de maig de 2007 hi han eleccions autonòmiques i municipals i alguns dels meus companys de classe ja podran votar (jo encara no, faig els 18 a agost), açò ha fet que el professor d’Història s’haja ofert per fer-nos algunes classes de com (no què) s’ha de votar.
A una de les conclusions que hem arribat en la sessió d’avui ha estat el menfotisme democràtic d’una gran part de la població, que, no sentint-se representada per cap partit polític, prefereix no votar (o votar en blanc) en senyal de protesta. Però, té açò algun sentit? Doncs a mi em sembla que no gaire.
A l’antiga Grècia existia una paraula per anomenar aquell que no participava em la cosa pública, que es mantenia al marge dels assumptes comuns de la polis, aquesta paraula era ἰδιώτης (idiótes). Aquest terme, que ―segons el Diccionari Manual VOX Grec clàssic-castellà― també significa soldat ras, ignorat, rude, inexpert…, derivà en el mot llatí idiota, -ae (ignorant, profà) i aquest ha derivat en el nostre “idiota”, per tant l’”idiota” seria aquell que no participa de la democràcia, aquell que “passa” d’anar a votar cada quatre anys, o que vota d’una forma inadequada. El problema és que aquest “passotisme idiota” s’està escampant.
Avui en dia, ja no es dóna valor a la democràcia, ens hem acostumat a ella i pensem que no serveix per a res, que sempre ha estat on està i que sempre estarà, que sempre acaben manant els mateixos. Açò, però, no és una cosa casual i accidental, açò forma part d’una política iniciada pels partits majoritaris per aconseguir convertir el nostre sistema polític en un sistema bipartidista, a imatge dels d’altres estats com els EUA. Aquesta estratègia consisteix en desanimar els votats dels partits no-majoritaris (bé, supose que sabem quins són els dos partits majoritaris, no?), els quals en veure que els seus vots no donen cap resultat visible (els partits que ells voten no obtenen cap representació) acaben per no votar, cosa que no fan mai els votants dels partits majoritaris (aquests, com saben que els seus vots sí que “compten”, que els seus vots sí que “serveixen” per a posar el seu partit al poder, sempre voten).
Un clar exemple (el més clar diria jo), d’aquesta voluntat bipartidista és el sistema electoral valencià. Al País Valencià per a poder obtenir representació a les Corts Valencianes els partits polítics han de treure més d’un 5% dels vots, quan a la resta de comunitats autònomes aquesta barrera és del 3%. Aquesta barrera, imposada pels dos partits majoritaris del nostre País (sí, pels dos), impedeix l’accés de noves forces polítiques a les Corts, cosa que provocaria un canvi important en el panorama polític del País Valencià. Amb la barrera del 5%, els polítics s’asseguren que a llarg termini els votants dels partits que cada quatre anys es queden a la porta de les Corts, acabaran desanimant-se i deixant de votar (i per tant, afavorint-los).
Doncs bé, així estan les coses, però no estan així per saecula saeculorum, podem canviar-les. Com? Votant amb el cap.

Si fa un temps us parlava de la batalla de Marató, avui continue el cicle de posts sobre les Guerres Mèdiques amb la batalla de les Termòpiles:

Després de Marató els perses tardaren una dècada en reaccionar. Xerxes I, fill de Darios I, reuní l’exèrcit i la flota més formidables que s’havien vist fins al moment, i es dirigiren cap a la península hel·lènica, prenent la Tessàlia sense esforç. Per tal de d’aturar l’expansió aquemènida, els aliats hel·lens apostaren defenses en dos punts: el cap Artemisi, on una esquadra sota el comandament de l’espartà Euribíades i l’atenès Temístocles seria l’encarregada d’aturar els asiàtics per mar, i el pas de les Termòpiles, on un contingent de tropes encapçalades pel monarca lacedemoni Leònides, ho faria per terra fins a l’arribada de reforços des d’Esparta. Però els fets s’acceleraren. A mitjan setembre (o agost) del 480 aC, els aquemènides iniciaren maniobres i les dues batalles, la naval i la terrestre, es lliuraren simultàniament.
A les Termòpiles, Leònides i les seves tropes (uns 4.200 soldats en total) aconseguiren rebutjar durant la primera jornada les escomeses dels perses (amb un exèrcit d’uns 60.000 homes), gràcies a les seves llargues llances. A més, el pas era llavors un congost molt estret (uns tres metres d’ample en el punt més angost), situat entre muntanyes i penya-segats que es precipitaven a la mar (el litoral actual s’ha desplaçat 2 km a l’est). Al dia següent, mentre els grec resistien amb èxit les noves escomeses aquemènides, un camperol de la regió anomenat Efialtes, mostrà als perses una camí ocult que s’endinsava en les muntanyes i permetia rodejar les tropes hel·lenes i atacar-les també per la rereguarda. La nit d’aquesta jornada, potser el 18 de setembre, es consumà la traïció. Els aquemènides, sota el comandament d’Hidarnes, travessaren les muntanyes i encararen les tropes de Leònides. Aquest, coneguda ja la traïció, envià la major part del seu contingent al sud, al Peloponès, i es preparà per a lluitar amb els seus tres-cents compatriotes i els 1.100 beocis (de Tebes i Tèspies).
La marcada desigualtat numèrica no tardà en imposar-se. El valent monarca perdé la vida en combat i els tebans es rendiren davant l’enorme superioritat de l’enemic. No obstant això, els espartans i tespis restants (al voltant d’un miler) continuaren lluitant fins que finalment foren morts. Els perses perderen uns 20.000 efectius. Aconseguida la victòria, s’apoderaren de la Beòcia i, una setmana després, d’Atenes, la qual fou incendiada.

Pròximament, la batalla de Salamina.

Una cosa que sobta bastant quan es parla d’art, i sobretot d’art antic, és el fet que quasi mai coincideixen el lloc de trobada de l’obra d’art en qüestió amb el lloc d’exposició d’aquesta. Moltes d’aquestes obres, a pesar de ser d’orgien ital·lic, hel·lènic, egipci o mesopotàmic, es troben al British Museum de Londres o al Museu del Louvre. Aquest fet és fruit de l’espoli portat a terme al llarg de la història (sobretot al segle XIX) tant per britànics com per francesos (i altres), que adquiriren ―en la majoria dels casos fraudulentament― una gran quantitat d’obres d’art provinents de Grècia, Itàlia, Egipte, l’Orient Mitjà… Un exemple de tot açò és el cas dels frisos del Partenó d’Atenes, que foren “comprats” pel gover britànic a lord Thomas Bruce, compte d’Elgin, que alhora els havia “comprat” l’Imperi Otomà, que llavors controlava Grècia. El Museu Britànic s’ha negat durant anys a negociar amb les autoritats gregues, argumentant que les escultures estaven més segures i millor conservades a Londres del que podrien estar-ho a Atenes. Açò, era cert fins fa poc, quan s’inaugurà a Atenes el Museu de l’Acròpolis. El Museu Britànic però, continua negant-se a negociar la tornada les peces espoliades amb el govern grec. A més, per problemes d’espai, moltes d’aquestes peces no estan permanentment exposades al públic, o siga que, a pesar de no poder-les exposar, no les volen tornar al lloc d’origen, on sí que es podrien exposar.
Altres casos d’espoli arqueològic són els següents:

• El tresor de Príam: Encara que la seva atribució al rei troià és falsa, les joies foren sostretes il·legalment de Turquia per l’arqueòleg alemany Heinrich Schliemann a finals del segle XIX. Més tard, durant la Segona Guerra Mundial, l’exèrcit soviètic les robà de Berlín per endur-se-les al Museu Pushkin, a Moscou, on es troben actualment.
• La barba de l’Esfinx: Durant l’època de l’Imperi Otomà, els turcs empraren l’Esfinx per fer pràctiques d’artilleria, cosa que explica que el nas i la barba es desprengueren de la figura. Uns exploradors del segle XIX aconseguiren part de la barba, que s’exhibeix actualment al Museu Britànic.
• Les estatuetes de Benín: A pesar que Nigèria insisteix en la devolució, el Museu Britànic es nega a restituir-les. Les peces, de bronze, daten del segle XVI i pertanyen al regne de Benín, conquerit per la Gran Bretanya el 1897.
• La porta de Pèrgam: Donava entrada al temple de la ciutat de Pèrgam i està datada entre 165 i 156 a.C. Fou descoberta per arqueòlegs alemanys durant les excavacions de 1897. A hores d’ara, el govern turc continua exigint a Alemanya la devolució d’aquest tresor, que es troba al Museu de Pèrgam de Berlín.
• La pedra de Rosetta: Fou descoberta el 1799 per soldats de Napoleó en la ciutat egípcia de la qual pren el nom. Els britànics la reclamaren com a botí de guerra després de la rendició de l’exèrcit francès. Exposada al Museu Britànic, ha estat una peça clau per a desxifrar l’escriptura jeroglífica.
• El plomall de Moctezuma: Representatiu de la cultura astec, es troba al Museu Etnològic de Viena. No obstant, el govern austríac s’ha disposat a dialogar per al seu retorn.

Però no cal anar tan lluny per trobar casos d’apropiació impròpia de béns artístics. Al País Valencià trobem el cas de la Dama d’Elx (que actualment es troba a Madrid i que també ha passat per Paris) i el del claustre de l’Abat del monestir de Santa Maria de la Valldigna (que entre 1920 i 1926 fou desmuntat i portat a Madrid, on fou instal·lat en una finca privada).
Jo pense que les obres d’art haurien d’ésser conservades el més prop possible del lloc on han estat trobades, permetent així una major aproximació al context original de l’obra d’art en qüestió.

PS (11/01/07): Avui s’ha iniciat el trasllat del claustre de l’Abat del monestir de Santa Maria de la Valldigna des de Madrid (on es trobava després que l’any 1926 fou desmuntat i traslladat a una finca privada madrilenya) a Simat de la Valldigna, l’emplaçament original del claustre.

Avui ha mort l’infame dictador xilè Augusto Pinochet. Aquest personatge, després de dirigir el cop d’estat de l’11 de setembre de 1973, en el qual derrocà en govern legítim i democràtic de la República de Xile, es convertí en el cap d’una dictadura marcada per una fortíssima repressió, que duraria 17 anys. Pinochet però, no mereix ser recordat, aquells que sí ho mereixen són les nombroses víctimes de la dictadura.
La presa del poder per Pinochet, admirador del nostre “amic” Francisco Franco, inicià una política contra els opositors al règim, que foren declarats «enemics de l’Estat». S’introduí com a política d’Estat la detenció, la tortura, l’assassinat, la desaparició o l’exili de tots aquells que havien estat involucrats amb el govern anterior. Tot açò provocà uns 2.095 morts, uns 1.102 «detinguts-desapareguts» i més de 700.000 exiliats.
Un de tots aquests desapareguts fou el valencià Antoni Llidó. Nascut a Xàbia el 1936, Llidó fou capellà abans de convertir-se en un “desaparegut” el 1974. Després d’haver treballat en pobles del País Valencià com Quatretondeta o Balones, fou destinat l’Hospital de la Marina del Ferrol, a Galícia. L’estiu de 1969 Llidó marxà cap a Xile, establint-se a Quillota, en la diòcesi de Valparaíso, on ja treballaven alguns sacerdots valencians; un cop allí inicià una important tasca social i política. Ací el trobà el cop de Pinochet el 1973. El valencià ja havia estat convidat a abandonar Xile pel bisbe de Valparaíso, un dels més integristes del país, però davant la negativa de Llidó, aquest fou suspès en l’exercici de les seves funcions sacerdotals, llavors s’integrà en el Movimiento de Izquierda Revolucionaria (MIR). Fou detingut el 1974, a finals de setembre, i fou empresonat en un recinte controlat per la DINA (Dirección de Inteligencia Nacional). Durant el seu captiveri fou durament torturat i objecte de burles per la seva condició de sacerdot. Diverses persones que estigueren en contacte amb ell durant la seva estança a la presó descriuen el seu estat de salut com a lamentable, sofria freqüents hemorràgies estomacals, tenia grans dificultats per a moure’s a causa dels colps i de l’aplicació d’electricitat a tot el cos durant diverses hores seguides… L’última notícia que es té de Llidó és que fou tret de la presó de Cuatro Álamos el 25 d’octubre de 1974, a partir d’ací es convertí en un desaparegut.
Llidó fou sols un més dels molts desapareguts i morts que hi hagueren durant l’infame règim de Pinochet, a la memòria de tots ells va dedicat aquest post.

PS (11/12/06): El diari electrònic Vilaweb ha publicat avui una interessant entrevista amb la germana d’Antoni Llidó.

Un grup de científics britànics i grecs ha publicat, en la revista especialitzada Science, noves conclusions sobre el funcionament i la utilitat del mecanisme d’Antiquitera (ὁ μηχανισμός των Αντικυθήρων). Les restes d’aquest artefacte foren trobades l’any 1902 per l’arqueòleg Valerios Stais, entre les despulles del naufragi d’un vaixell d’època romana. Des d’aleshores, diversos científics han estudiat l’artefacte proposant diverses teories al respecte de la utilitat i el funcionament d’aquest.
L’historiador i científic Derek Solla Price sostingué que l’instrument era utilitzat per a calcular i mostrar informació celestial, cosa que hauria estat important per a establir el cronograma de les festivitats agrícoles i religioses. Altres investigadors han proposat que el mecanisme d’Antiquitera fou utilitzat amb usos docents o per a la navegació. Encara que el treball de Solla ajudà en el coneixement de les funcions de l’aparell, les seves interpretacions sobre la mecànica del mecanisme han estat rebutjades quasi totalment en temps més recents.
Una reinterpretació dels fragments del mecanisme, duta a terme pel britànic Michael Wright entre els anys 2002 i 2005, proposà un model d’acoblament molt diferent per als engranatges.
L’equip de científics britànics i hel·lènics prengué fotografies detallades de l’instrument i hi descobrí nova informació. L’estructura principal tenia un dial únic, ubicat en el centre del plat frontal, que mostrava el zodíac grec i un calendari egipci en escales concèntriques. Al respatller, dos dials addicionals mostraven informació sobre la duració dels cicles lunars i els patrons dels eclipses.
A més, també pogueren desxifrar més text del mecanisme, duplicant la quantitat de text llegible. Combinades amb les anàlisis dels dials, les inscripcions suggereixen la possibilitat que el mecanisme pogués haver estat emprar per mostrar les òrbites planetàries.
Aquesta és sols una mostra més de l’altíssim nivell tècnic de l’antiga civilització clàssica, mare de la actual cultura occidental.

Es podria dir que no sóc massa aficionat al futbol, a pesar de considerar-me barcelonista fins la medul·la, però avui us vull parlar d’un joc que està considerat un precedent del futbol modern: el “calcio in costume” o “calcio storico fiorentino” o “calcio in livrea”.
Aquest joc té el seu origen en un antic joc grec, adaptat per les legions romanes de Florència per mantenir-se en forma. Practicat durant l’Edat Mitjana com el gioco del calcio (joc del cop de peu), no fou fins a l’arribada dels Mèdici al poder (segle XV) que s’oficialitzà. Fins a finals del segle XVIII es va concebre com un espectacle programat per la noblesa urbana per celebrar moments especials (casaments, recepcions, trobades cortesanes…), encara que també s’utilitzà per a entretenir el poble. Amb el pas del temps, es convertí en un espectacle festiu i caigué en l’oblit a principis del segle XIX. A partir de 1930 (any del quart centenari del setge a Florència per les tropes de l’emperador Carles V, durant el qual es disputà una partida de calcio) començà a recuperar-se. Avui en dia es celebren tres partides a l’any durant la tercera setmana de juny a la plaça de la Santa Croce.
Les regles oficials del calcio foren publicades per primera vegada el 1580 pel comte Giovanni de Bardi. Les principals places de Florència, entre elles la de la Signoria o la de Santa Maria Novella, servien com a camps de joc per al calcio. La de la Santa Croce era una de les més grans de la ciutat (al segle XV tenia 137 metres de llarg per 50 d’ample). Però no sols açò la convertí en un camp ideal. L’any 1530, les autoritats de la ciutat decidiren celebrar els encontres en aquesta plaça perquè consideraren que aquest era el millor lloc des d’on vigilar les tropes de Carles V, que assetjaven la ciutat. La ciutat de Florència tenia quatre equips, cadascun amb un color diferent: el blanc identificava l’equip del Santo Spirito, el blau el de la Santa Croce, el roig el de Santa Maria Novella i el verd el de San Giovanni.
Cada equip estava format per 27 homes fornits i d’origen noble. L’objectiu era col·locar la pilota en la meta, una línia marcada a cada extrem del camp. Per aconseguir portar la pilota fins a la meta els jugadors podien llançar la pilota amb els peus i agafar-la amb les mans. Els únics jugadors que podien llançar la pilota amb les mans eren els defenses (tres per cada equip), que actuaven de porters. El calcio era (i en les partides que actualment es juguen encara ho és) un joc extremadament violent, ja que empentes, rebolcades, cops de puny, puntades de peu i tota classe d’artificis entre els contrincants estaven permesos (hi havia moments fins i tot, en els quals els jugadors deixaven de preocupar-se pel baló i es dedicaven a colpejar i agredir els rivals). El joc durava uns 50 minuts.
Aquesta activitat gaudí de tanta fama que no tardà en practicar-se també a Roma. Entre alguns dels seus jugadors més il·lustres es troben els posteriors papes Climent VII, Lleó XI i Urbà VIII.
Ací us deixe un vídeo (en italià) en el qual podreu contemplar la brutalitat d’aquest esport (després que diguen que els videojocs fan la gent violenta…):

Curiós esport, si més no.

Aquest dimecres els alumnes de segon de Batxillerat de l’IES Pedreguer tenim examen d’Història, però no d’una història qualsevol, no, tenim examen d’història d’Espanya (atenció!!). El temari del control comprèn des de la guerra de Successió (1701-1714) fins a la mort de Ferran VII (1833). Aquest és un període històric de canvi i evolució constant a tota Europa amb el pas de l’Antic Règim a la il·lustració i al capitalisme burgés. Els segles XVIII i XIX són temps de revolucions (tant socials com econòmiques), d'il·lustració, de noves idees polítiques, de guerres… Però allò que més m’ha cridat l’atenció d’aquest tema ha estat la enorme incapacitat i la lentitud dels governants espanyols per dur a terme aquests canvis. M’explique:

La societat de l’Antic Règim estava dividida en tres estaments (classes socials definides pel naixement caracteritzades per l’immobilisme) que es podien dividir en dos grans grups, els privilegiats i els no privilegiats. Els privilegiats (noblesa i clergat) disposaven d’enormes avantatges socials i fiscals sobre la resta de la població (no pagaven impostos, cobraven tributs i delmes…), a pesar de ser una minoria (menys del 10% de la població). Els no privilegiats (camperols, classes populars urbanes i burgesos) suportaven tot el pes econòmic de l’Estat i eren marginats dels centres de decisió política. A més, la major part estaven lligats a la terra i als senyors feudals.
Després de la guerra de Successió i amb la pujada al poder dels Borbons s’iniciaren algunes reformes seguint la corrent reformista que, junt amb les idees il·lustrades, recorria Europa, on anys abans ja havien començat amb les reformes (sobretot a la Gran Bretanya, França, i els estats del centre i nord d’Europa). A Espanya, però, aquestes tímides reformes dels borbons es veieren fortament bloquejades per l’oposició dels sectors més conservadors de la societat (l’Església Catòlica, que no volia perdre el control sobre la població, i la noblesa que es negava a perdre els privilegis propis de l’Antic Règim). Continua llegint »

Aquesta vesprada, navegant per YouTube, m’he trobat amb un vídeo que m’ha tocat la fibra, m’he trobat amb un fragment de la sèrie de TV3 Història de Catalunya. Aquesta sèrie, estrenada el diumenge 23 d’octubre de 1988, oferia en 39 episodis de quinze minuts de durada la història de Catalunya en dibuixos animats des de la Prehistòria fins als anys 80 del segle XX i la transició a la democràcia. L’encarregat de guiar-nos en aquest interessant viatge era Dragui, un petit drac revoltós i xafarder, intel·ligent i agut en les seves observacions. Aquesta sèrie fou creada amb l’objectiu d’oferir una història general de Catalunya amb rigor històric i amenitat expositiva.
Us dic que el vídeo que m’he trobat m’ha tocat la fibra perquè es podria dir que he crescut amb aquesta sèrie. Els meus pares me la compraren quan tenia un o dos anys i des d’aleshores he passat hores i hores veien i tornant a veure els episodis d’aquesta meravellosa sèrie, deixant-me portar per les explicacions d’en Dragui i escoltant les paraules dels protagonistes més preclars de la nostra història. Ara, ja feia anys que no n’havia vist cap fragment ni havia escoltat la seva evocadora sintonia, però quan avui l’he tornada a escoltar, m’han vingut al cap centenars d’imatges: la fundació de la Corona d’Aragó, Jaume I en la conquesta de València, la senyera onejant al Partenó, el compromís de Casp, la batalla d’Almansa, la guerra del francès, la construcció del primer ferrocarril a la península ibèrica… Història de Catalunya ha estat una de les causes més importants de la meva afició a la història, per la qual cosa sempre estaré en deute amb en Dragui.

Per si us interessa, ací us deixe un enllaç on podreu trobar diversos fragments de la sèrie Història de Catalunya.