Hic et nunc

Bernard Cornwell és un dels millors escriptors que podem trobar en el mercat actual de novel·la històrica. Cornwell va nàixer a Londres i passà la seva infància al sud d’Essex. Després de graduar-se en la Universitat de Londres, treballà per a la BBC durant set anys, principalment com a realitzador del programa Nationwide. Posteriorment es féu càrrec del departament d’actualitat de la BBC a Irlanda del Nord, i en 1978 passà a dirigir el programa Thames at Six, per a la Thames Television. Actualment resideix als EUA.
Bernard Corwell mostra un enorme talent per a la recreació de grans batalles, així com una magnífica habilitat per a transportar-nos a qualsevol època històrica, des de la Edat del Bronze fins a les guerres napoleòniques, passant per la Guerra dels Cent Anys. Les seves obres més importants són:

• La sèrie Sharpe: Amb 24 llibres, Cornwell ens posa en la pell de Richard Sharpe, un soldat britànic en les guerres napoleòniques. Amb Sharpe, recorrerem la Índia, Espanya i el nord d’Europa lluitant contra les tropes franceses.
• Cròniques de Senyor de la Guerra: Aquesta trilogia ens transporta a la Britannia post romana. Els saxons han iniciat la seva invasió de terres britanes, sols Artús serà capaç d’evitar la invasió. Aquestes magnífiques novel·les ens apropen al mite del rei Artús, però des d’una òptica més realista i menys fantàstica.
• Trilogia del Sant Greal. Thomas de Hookton, únic supervivent de la matança de Hookton (un poble coster del sud d’Anglaterra), es veu obligat a allistar-se a l’exèrcit anglès durant la Guerra dels Cent Anys, per tal d’iniciar la busca del Sant Greal. Cornwell ens transporta magistralment a la Baixa Edat Mitjana, i ens descriu perfectament el conflicte entre França i Anglaterra, així com la busca del Greal.
• Trilogia dels saxons. En aquestes tres novel·les, de les quals sols se n’ha publicat una en castellà (les altres apareixeran pròximament), viatgem de la mà d’Uthred, un guerrer saxó, a l’Anglaterra del segle IX. Cornwell ens relata meravellosament la invasió d’Anglaterra per part dels danesos, així com la desesperada resistència saxona.

Tots aquests llibres agradaran a tots aquells aficionats a la novel·la històrica d’aventures i acció. Estan editats per Edhasa en castellà (llàstima que no estiguen en català).

L’altre dia vaig acabar de llegir “L’església del mar” d’Ildefonso Falcones.

Corre l’any 1320, Bernat Estanyol i Francesca Esteve celebren el seu casament quan, de sobte, aquest es veu truncat per l’aparició del senyor feudal, Llorenç de Bellera. Aquest fent ús del seu dret de pernada, força Francesca, obligant Bernat a seguir el seu exemple per evitar posteriors reclamacions de paternitat. Francesca no perdonarà mai el seu marit per no haver evitat l’abús, i quan naix el seu fill, és sol·licitada al castell per ser nodrissa dels fills del senyor. Francesca s’emporta Arnau, fill seu i de Bernat. Al castell, Francesca és violada varies vegades, i obligada a abandonar el seu fill a la seva sort. Bernat decideix intervenir, emportant-se el seu fill i fugint a Barcelona. Una vegada allí buscarà la forma de mantenir el seu fill. Arnau creixerà i passarà de ser un simple bastaix a fer-se ric com a canvista, cosa que comportarà l’enveja de molts que intentaran acabar amb Arnau.

“L’església del mar” (originalment escrit en castellà, però que jo m’he llegit en català) ens transporta magníficament a la Barcelona del segle XIV, i, amb el rerefons de la construcció de l’església de Santa Maria del Mar ens descriu meravellosament la vida a la Ciutat Comtal durant l’edat mitjana. Ildefonso Falcones ens transporta a un món ple de misèria, glòria, enveges, pors, passions, religió, guerra, fam… Molt semblant a “Els pilars de la terra” de Ken Follett, “L’església del mar” agradarà a tots els aficionats a la literatura històrica ambientada en l’època medieval, així com a tots aquells aficionats a les novel·les d’intriga i acció.

El llibre està editat en català per Plaza & Janés amb el títol de “L’església del mar” i en castellà per Grijalbo amb el títol “La catedral del mar”.

Aquests dies he acabat de llegir “El nom de la rosa”, de l’italià Umberto Eco. No crec que puga dir res nou sobre aquest llibre, sols us en faré un breu resum i us contaré la meu experiència personal amb ell.

Fa un parell o tres d’anys (al 2003 o 2004) mentre ordenàvem, ma mare i jo, unes velles cintes de vídeo, ens en va aparèixer una sense títol. Per tal de descobrir el seu contingut la vam posar al vídeo, i resultà ser la pel·lícula “El nombre de la rosa” de Jean-Jacques Annaud (meravellosa pel·lícula per cert, una de les millors adaptacions al cine d’una novel·la, cosa que he descobert ara que ja he llegit el llibre). La vam veure, i em digueren que la pel·lícula estava basada en un llibre homònim d’Umberto Eco. De seguida em picà el mosquit de la curiositat, però els símptomes de la picada es mantingueren ocults. Temps després, a Pasqua del 2005, mentre estava pegant un cop d’ull entre els llibres de la llibreria del meu poble (xDD), el vaig veure, allí estava, no vaig desaprofitar l’ocasió i el vaig comprar. Fins l’estiu no vaig tenir temps per llegir-lo, i el vaig començar, però, sorprenentment, no el vaig acabar, abans d’arribar a la pàgina cent vaig parar, no tenia ganes d’iniciar una lectura tan densa (després, tots els lectors amb els quals he parlat m’han comentat la enorme densitat de les primeres cent pàgines ―cosa que el mateix Eco reconeix al final del seu llibre, però que justifica dient que si algú desitja entrar en la abadia i viure en ella set dies, que és el que dura el llibre, ha d’adaptar-se al seu ritme, ha d’aclimatar-se a les condicions d’una abadia benedictina del segle XIV.) Va passar el temps, i ara fa aproximadament un mes, vaig decidir llegir-lo, i aquesta vegada ho he fet, i no m’ha sabut gens greu, més bé al contrari.

A la darreria de 1327 Guillem de Baskerville arriba a una abadia benedictina del nord d’Itàlia amb l’objectiu d’organitzar un encontre entre els caps de l’orde franciscana i els enviats del Papa. Un assassinat, seguit de prop per altres morts, interromp la pau de l’abadia, Guillem i el seu ajudant (i narrador) Adso de Melk són els encarregats de descobrir l’assassí.
Guillem i Adso intentaran treure a la llum l’autor dels crims mentre està en joc el futur de l’orde de Sant Francesc, en un ambient de crueltat, heretgia, vicis, religiositat…
Umberto Eco ens transporta meravellosament a l’època Medieval i ens introdueix fantàsticament en una abadia plena de recels, passions prohibides, secrets ocults…
“El nom de la rosa” és un llibre que recomane a tots aquells aficionats tant a la novel·la històrica com a la novel·la policíaca, però també a tots els aficionats a la bona literatura en general.

El llibre està editat en català amb el títol de “El nom de la rosa” per l’editorial Destino i en castellà, am el títol, “El nombre de la rosa” per Debolsillo, entre altres.

stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus.

Com ja sabreu, en la meva anterior web hi havia un espai reservat als llibres, on cada cert temps anava publicant els resums de diversos llibres que havia llegit (si voleu podeu consultar els resums ja publicats en la següent adreça http://www.freewebtown.com/Blai/llibres 1.htm). Bé, ara continuaré escrivint-vos resums cada cert temps, però m’agradaria fer-vos una proposta: com ja porte uns mesos dient-vos els llibres que m’agraden i que he llegit, m’agradaria que ara canviàrem el sistema, que vosaltres em diguéreu i em recomanàreu (breument, no cal enrotllar-vos si no voleu) els vostres llibres favorits (je je je, va que no costa tant!!!).

Bé, done ja les gràcies a priori a tots aquells que hi participen (perquè espere que algú ho faça).