Hic et nunc

Potser us semble que m’estic repetint massa, però no ho puc evitar. Ací us deixe avui un missatge que m’han enviat per correu i que és una mostra més de la desídia i del menyspreu de l’administració valenciana de cara al valencià.

Hola, a la següent pàgina web de la Generalitat Valenciana

http://www.prop.gva.es/reportes/expdc.asp?id=281

referent a les proves de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, podeu trobar com la paranoia lingüística i els automatismes han fet que es tradueixen certs topònims del valencià al castellà amb uns resultats esgarrifosos i del tot destrellatats.

Heus ací els exemples més destacats, fa risa però és per a plorar:

• Castellón de La Llanura: Conocimientos Orales, Grado Elemental, Medio (Dos Turnos) y Superior.

• Gandía: Escuela Politécnica Superior de Gandía. Cra. Nazaret-Aceituna, s/n. Grauo de Gandía.

• El Valle de Uixó: IES Honori Garcia. C/ Instituto, s/n.

• Valencia: Universidad Politécnica. Camino de Verdadera, s/n.

Una de les coses que més em va colpir quan vaig anar a València fa unes setmanes (encara que en el fons no em sorprengué gens) fou la següent anècdota:
Després d’haver-nos passat tot el matí visitant el centre històric de la ciutat (la Llotja, l’església dels Sants Joans, la de Santa Caterina, la Seu…) i d’haver recorregut les sales del Museu de Belles Arts de València Sant Pius V, ens dirigirem a les torres de Serrans per pujar-hi i pegar-hi una miradeta. Un cop dalt, i mentre observàvem les vistes, escoltàrem un grup d’estudiants, un poc més joves que nosaltres, que conversaven. En aparèixer nosaltres al seu camp auditiu i, després d’escoltar-nos xerrar, sembla que els sonà estrany l’idioma que parlàvem, un tal “català”, i comentaren en veu baixa i entre ells que si érem italians. Nosaltres no férem cas del comentari, ja que ens agafà bastant desprevinguts, i continuàrem gaudint de les meravelloses vistes que es poden contemplar des de les majestàtiques torres, intentant oblidar aquestes desafortunades paraules.
La cosa, però, no acabà ací: minuts després, els sentírem parlar de futbol, concretament del València C. F. i un de nosaltres, atrevit ell, gosà deixar caure un “visca el Barça!“, potser fer un poc la punyeta després del seu desgraciat comentari. No podia haver elegit pitjors mots. En escoltar les paraules del meu amic esclatà la tempesta i, després d’alçar-se tots d’un bot i obsequiar-nos amb una mirada carregada d’odi i de menyspreu, ens engegaren un “catalanes aquí, no!!” i abandonaren les torres. Nosaltres començàrem a riure, però jo estava esgarrifat i petrificat (encara que em podia imaginar aquesta reacció en aquest context).
I sí, aquesta és la situació d’aquells que ens sentim alguna cosa més que valencians de falla i mascletà, d’aquells que parlem el català del País Valencià, d’aquells que ens resistim a perdre la identitat i la nostra estimada cultura. Supose que aquesta reacció podria haver-se donat el qualsevol altre lloc del territori espanyol d’haver-nos trobat amb uns individus com aquells, però ací al País Valencià açò és doblement trist i dramàtic, ja que sembla que no som benvinguts ni al nostre país (aquest és un clar exemple que el terme “nació” no va lligat al terme “territori”, sinó als termes “llengua”, “cultura”, “origen”…).
Sobre la relació entre el “país i la “nació” o cultura, promet escriure un post pròximament.

L’altre dia ja us vaig parlar del tema, però m’he assabentat per Sergi d’una campanya contra el tancament de TV3. Si hi esteu d’acord, envieu aquest text a les següents adreces:

• https://registrotelematico.mityc.es/aplicaciones/infoabonados/InfoSia.aspx (Ministeri d’Indústria).
• http://www.pre.gva.es/val/buzon.htm (”Molt Honorable” president Camps).

NO AL TANCAMENT DE TV3 AL PAÍS VALENCIÀ!!!

Per si no era suficient amb tot el que hem patit els valencians (els valencians de veritat, aquells que ens sentim part de la nació catalana), el calvari encara no s’ha acabat. Ens han maltractat brutalment la llengua (i ho continuen fent), han menyspreat i agredit la nostra cultura, han confós la nostra identitat, han destruït el nostre territori, i, en definitiva, ens han arraconat i silenciat de totes les maneres possibles. Per si tot açò no era suficient, ara volen llevar-nos un dels pocs mitjans que ens queden per autoafirmar-nos i sentir-nos part del que realment som, i no del que ells volen que siguem, ens volen llevar TV3.
El 1984, gràcies a l’aportació de milers de valencians que contribuïren a l’instal·lació dels repetidors, s’inicià l’emissió de TV3 a tot el País Valencià. Pocs anys després, el 1890, el ministre socialista Barrionuevo portà a terme la primera temptativa seriosa de tancament dels repetidors. Afortunadament el seu intent acabà en fracàs i TV3 continuà veient-se a tot el país fins a l’arribada de la TDT (Televisió Digital Terrestre). Amb l’arribada d’aquesta, i per poder distribuir el mundial de futbol, el govern espanyol adjudicà la freqüència per on ACPV (promotora de la instal·lació dels repetidors) emetia el senyal de TV3 al nou canal de televisió La Sexta. Per poder seguint emetent al País Valencià, ACPV inicià la migració del senyal dels canals de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRT) d’analògic a TDT. Açò fou possible gràcies a un acord verbal amb el Ministeri d’Indústria, que els cedí dues freqüències digitals que no aprofitava ningú, però que depenien de la Generalitat Valenciana. Ara, però, el govern autonòmic del PP (com es nota que s’apropen les eleccions i que el PP té por de perdre el poder) ha ordenat el tancament definitiu de les emissions i ha amenaçat ACPV amb una multa d’entre 60.000 i un milió d’euros.
Tots aquests que volen tancar TV3 (el PP) i aquells que callen, atorguen i no fan res per evitar-ho (PSPV-PSOE) són els mateixos que han destruït i destrueixen dia a dia el nostre territori, la nostra llengua, la nostra cultura. Són els mateixos que impedeixen dia a dia l’expressió democràtica d’un bon grapat de valencians amb barreres estúpides i poc democràtiques. Són els mateixos han impedit i impedeixen la comunicació i el contacte entre els catalans del Sud, els de l’Est i els del Nord. Per evitar açò, diguem sí a TV3!!

Gràcies a Sergi m’he trobat aquest vídeo de Xiquetalemany, és boníssim:

Com ahir us vaig prometre, avui us escric el segon post sobre la visita que férem ahir a València els alumnes d'Història de l'Art de l'IES Pedreguer. En aquest article, però, no parlaré de com anà la visita (això ja ho he fet en el post titulat València I) sinó d'algunes reflexions que vaig fer durant el dia.
En primer lloc parlaré de llengües, i més concretament del valencià (el català que parlem al País Valencià) i el castellà. Mentre anàvem amb el tren cap a València, no vaig poder evitar escoltar una conversa entre dos viatgers (un home i una dona) que anaven als seients de davant meu. Aquests estaven mantenint una col·loqui totalment informal sobre temes diversos (futbol, cotxes, treball…) en un valencià bastant correcte. En arribar el revisor i demanar-los els bitllets, els dos viatgers anònims canviaren de llengua i es dirigiren al revisor en castellà. Per què aquest canvi d'actitud? Doncs no ho sé, però açò fa olor a prejudici lingüístic: "el valencià per a l'àmbit familiar i proper, i el castellà per a l'oficial i públic perquè potser els altres no m'entenguen o em rebutgen si els parle en valencià". Situacions semblants a aquesta es repetiren durant el viatge: tot el món es dirigia a nosaltres primer en castellà i després en valencià, la llengua més escoltada pel carrer fou el castellà…  Potser tot açò siga una paranoia meva, ja m'agradaria a mi que ho fóra! Però si no ho és, que és el més probable, aquestes situacions (que no és gens aïllada ni única) està fent un gran mal a la nostra benvolguda i desgraciadament minoritzada llengua, ja que si no som lleials a la llengua i la restringim als àmbits minoritaris la diglòssia serà ja un fet i la desaparició de la llengua sols serà qüestió de temps, de poc temps. Fins ací la primera reflexió, que podria allargar-se ad infinitum, però que em sembla que ja ha quedat suficientment clara (i,a més, aquest tema em recrem bastant, ja que essent jo d'una zona del País Valencià on, sorprenentment, el valència predomina sobre el castellà em resulta francament decepcionant que en altres zones del País Valencià no es parle el valencià com ací).
Ara és el torn de la segona reflexió (que m'interessa més que la primera, encara que és menys urgent) fa referència a la ciutat de València, al cap i casal del País Valencià. Fou fundada pels romans amb el nom de Valentia al segle I aC i, després d'haver estat en mans dels visigots i dels musulmans, fou conquerida per Jaume I el 9 d'octubre de 1238. A partir d'aquest moment es convertí en la capital del Regne de València. L'època de major esplendor de la ciutat fou durant els segles XIV i XV, durant aquest període es construïren alguns dels monuments emblemàtics de la ciutat (torres de Serrans (1392), Llotja de la Seda (1482)…) i València fou la capital econòmica i inclús política de la Corona d'Aragó. A partir del segle XVI la ciutat inicià el seu declivi fins al segle XIX quan la petita burgesia de la ciutat inicià la seua recuperació. Durant la Transició, València, que havia estat d'esquerres i republicana abans de la Guerra Civil, passà a ser un dels reductes més importants de la dreta valenciana i del moviment conegut com a "blaverisme".
A partir d'ací, sembla que des dels sectors contraris a aquest moviment s'inicià un moviment de desprestigi i de desconsideració cap a la ciutat de València, considerada per molts com a una ciutat massa regional, provinciana i castellana per servir-nos de "capital sentimental" del País Valencià (cosa que ens ha portat a molts a passar de València i mirar directament cap a Barcelona), i açò em sembla un error. Crec que el que hauríem de fer és recuperar la ciutat de València tal i com era abans, com al nostre cap i casal, no hem de pensar en "Blavència", sinó que hem d'intentar estimar València un poc més i deixar de mirar tant nord enllà. 

Avui els alumnes d'Història de l'Art de l'IES Pedreguer hem anat de visita a València. Per no fer un post massa extens, dividiré la visita al cap i casal del País Valencià en dos articles: el el primer, que és aquest, parlaré de la visita pròpiament dita i en el segon de les reflexions que m'ha provocat l'excursió.
Aquest matí, al voltant de les 07:30h del matí hem eixit de Pedreguer en direcció a l'estació de tren de Xeraco, on hem arribat trenta minuts després. Llavors hem comprat els bitllets i, després d'esperar uns quinze minuts, hem pujat al tren que ens ha portat a l'estació del Nord de València. Un cop allí, i després de pegar-li una miradeta (l'estació és d'estil modernista), ens hem dirigit cap a la Llotja de la Seda, que encara no havia obert les portes al públic. Per fer temps ens hem dirigit a l’església barroca dels Sants Joans, que si que hem pogut recórrer i contemplar. En eixir de l’església dels Sants Joans, hem entrat al mercat central, també d’estil modernista, i a continuació hem tornat a la Llotja, que ja estava oberta. Aquesta fou construïda entre 1482 i 1533 i és una de les mostres més representatives del gòtic tardà català. Després d’admirar durant una bona estona la bellesa deliciosa i austera (pròpia del gòtic català) de la Llotja, hem anat a buscar un lloc on esmorzar.
Més tard,  ja amb les panxes plenes, hem anat a visitar l’església de Santa Caterina, d’un gòtic pur i simplista, però meravellós. Seguidament, ens hem dirigit a la plaça de la Verge per assistir a la sessió del Tribunal de les Aigües, abans, però, hem entrat a la basílica de la Verge. Un cop acabada la sessió del Tribunal, que ha estat curta perquè no s’ha presentat cap denunciant, hem entrat a la Seu. Aquesta fou construïda entre els segles XIII i XV, encara que posteriorment fou objecte de nombroses reformes, que arribaren a ocultar el seu aspecte gòtic original. En entrar a la Seu, el primer que hem fet ha estat pujar a la torre del Micalet (del segle XIV), on a pesar del vent, hem pogut contemplar una preciosa vista de tota la ciutat. En baixar, hem donat una volta per l’interior de la catedral, i hem pogut observar els meravellosos frescos renaixentistes de l’absis central. Aquests foren encarregats per Roderic de Borja (futur papa Alexandre VI) i pintats el 1472 per Paolo Da San Leocadio i Francesco Pagano, i es redescobriren l’any 2004. Els frescs mostren dotze àngels músics que presenten un estat de conservació magnífic gràcies als treballs de restauració realitzats durant els últims anys.
Acabada la visita a la Seu, ens hem dirigit a la plaça de l’Ajuntament (anteriorment plaça del País Valencià) per presenciar la mascletà. Què us he de dir sobre la mascletà? Sols que jo no hi havia anat mai i que no me’n penedisc, he de dir que no sóc gens faller jo (sí, sóc valencià i no m’agraden les falles, què passa?).
Després d’uns quants trons i molt de fum hem anat a veure l’edifici del Banc de València i la façana del palau del marqués de Dos Aigües. Seguidament hem anat a veure la porta romànica de la catedral i hem buscat un lloc per dinar. Després d’estar buscant durant una estona ens hem decidit per un simpàtic café-bar brasiler situat al carrer de Serrans, on hem menjat uns  pans-formatge (una espècie de petits entrepans, la massa dels quals està replena de formatge) i unes croquetes típiques del Brasil (o almenys això ens han dit).
Acabat el dinar, al voltant de les 15:40h hem intentat accedir a les torres de Serrans, però ens han informat que no estarien obertes al públic fins les 16:30h, així que hem decidit anar al Museu de Belles Arts de València Sant Pius V. Allí em pogut donar un ràpid cop d’ull a una gran quantitat de pintures d’entre els segles XIV i XX. Després de recórrer quasi tot el museu hem tornat a les torres de Serrans i hi hem pujat. Vistes les torres hem tornat fins a l’estació del Nord per agafar el tren fins a Xeraco, on ens han recollit amb cotxe i hem tornat a Pedreguer.
Bé, això ha estat la visita, pròximament us oferiré un altre post amb unes quantes reflexions fetes durant la visita al cap i casal.

Ací us deixe un enllaç on podreu trobar algunes fotografies de la visita.

Antoni Gilabert i Fornés nasqué a Pedreguer el 1716 i fou un arquitecte introductor i impulsor del neoclassicisme al País Valencià. Traslladat a València amb la seva família, estudià amb T. V. Tosca i treballà com a aparellador amb el seu cunyat Felip Rubio, fundador de l’Acadèmia de Sanat Carles, on ell mateix esdevingué catedràtic d’arquitectura el 1768. És el típic representant del període de transició cap al neoclassicisme.
En 1758-60, fonamentalment a les façanes de la Duana, acusà la manera acadèmica de Tosca. En 1772-81 remodelà la capella de Sant Vicent Ferrer al convent de Sant Domènec de València, on assolí el seu punt màxim en el tractament barroc dels efectes lumínics. Féu la seva obra més important amb posterioritat al 1774: la remodelació de la catedral de València, on imposà una il·luminació cupul·lar, reduí la lluminositat de la nau central i augmentà la de les naus laterals. A més, féu l’església de les Escoles Pies, la cel·la de Sant Lluís Beltran al convent de Sant Domènec, el Palau de Justícia, el tabernacle del Temple i el retaule de la Saïdia ―tot a València―, les esglésies de Torís, Xestalgar i Callosa d’En Sarrià i l’ermita i la casa del comte de Vilapaterna, a Nules.
També se li atribueixen dues construccions al seu poble natal, Pedreguer, es tracta de la capella de la Comunió (iniciada el 1775) i la capelleta de Sant Blai (també de la segona meitat del segle XVIII). Antoni Gilabert morí el 1792 a València.

Ahir em va arribar un llibre que vaig demanar fa unes setmanes per correu i que he llegit aquesta vesprada d'una revolada. Es tracta d' Almansa 1707. Després de la batalla de l'escriptor i humanista valencià Joan Francesc Mira.
Aquest any 2007 es compleixen 300 anys de la derrota de les tropes austriacistes en la batalla d'Almansa (ocorreguda el 25 d'abril de 1707) durant la Guerra de Successió (1700-1714), que comportà l'abolició dels Furs del Regne de València i l'assimilació d'aquest al Regne de Castella. Per commemorar aquesta batalla i tot el que significà (i encara significa) Mira ha publicat aquest volum, on ens narra de forma concisa i perfectament entenedora la batalla d'Almansa, així com el context històric que la féu possible i les conseqüències que tingué (terribles per al Regne de València i per a la resta de la Corona d'Aragó). L'obra ha estat editada per Bromera en gran format i està acompanyada d'un gran nombre d'il·lustracions de gran qualitat.
El llibre ens transporta al Regne de València de principis del segle XVIII, un Regne que, després d'un segle ple de crisis i desgràcies (expulsió dels moriscos, pestes, males collites…), començava a recuperar-se econòmicament i demogràfica. El sistema foral i de Corts continuava vigent i, a pesar de la necessitat d'algunes reformes, funcionava a la perfecció. Aquest model de Corts xocava frontalment amb el sistema castellà, en el qual les Corts no tenien cap autoritat legislativa, cosa que afavoria l'absolutisme reial.
Dintre d'aquest context, morí sense descendència, el 1700, Carles II d'Habsburg, un disminuït psíquic, fruit dels matrimonis consanguinis. Aquest nomenà hereu el príncep Josep Ferran de Baviera, però aquest va morir el 1699, i finalment, un mes abans de morir, Carles II d'Habsburg va fer testament en favor de Felip d'Anjou (Felip de Borbó), nét del rei Lluís XIV. En aquest últim testament s’inclogué una clàusula que obligava Felip d’Anjou a renunciar al tron francès per evitar la unió entre Castella-Aragó i França. El 1701 Felip V de Borbó fou coronat rei de Castella i el mateix any jurà els Furs de la Corona d’Aragó. Aquest fet no agradà a les potències europees de l'època, ja que Castella-Aragó es convertia en fidel aliada de França (enemiga d'anglesos, austríacs i holandesos) i, per contrarestar el poder Borbó buscaren un altre candidat al tron espanyol: l'Arxiduc Carles d'Habsburg. El 1701 esclatà el conflicte entre els aliats austriacistes (Anglaterra, Àustria, els Països Baixos del Nord i Portugal) i els borbònics (Castella-Aragó i França), que començà de manera favorable per als aliats a Europa. Mentre avançava la guerra al continent, Felip V prengué mesures il·legals, absolutistes i incompatibles amb el sistema de Furs i de Corts de la Corona d'Aragó, cosa que provocà l'augment del ressentiment dels ciutadans de la Corona, que veien amb mals ulls l'accés al tron d'un francès com Felip V. El 1705 l’Arxiduc Carles, amb ajuda britànica, fou proclamat rei legítim coma a Carles III d'Aragó, València, Mallorques, Catalunya, Sicília, Nàpols… Llavors esclatà una guerra civil entre els dos bàndols (maulets i botiflers) i una guerra entre la Corona d’Aragó (majoritàriament de part de l’Arxiduc) i Castella (majoritàriament de part de Felip V). A poc a poc, però, les tropes franco-castellanes, ajudades pels botiflers, començaren a imposar-se a la península.
El 1706 caigué el Regne d’Aragó i entre el 25 d'abril de 1707 (batalla d'Almansa) i 1708 el de València.
El 1713 morí l'hereu d’Àustria i Carles III d’Habsburg passà a ser l’hereu de l’emperador austríac. De sobte tot canvià, ja que un persona, l’Arxiduc, havia d’heretar un imperi enorme (Àustria i Castella-Aragó).
Els aliats decidiren pactar amb Felip V i el 1713 a Utrecht abandonaren la Corona d’Aragó i l’Arxiduc, a canvi de la renúncia de Felip V al tron de França i del compromís de mantenir separats els dos estats (Castella i la Corona d’Aragó). Posteriorment, pel tractat de Rastatt (1714), l'Arxiduc renuncià definitivament al tron espanyol. L'11 de setembre de 1714 caigué Barcelona i el 1715 Eivissa i Mallorca.
Felip V suprimí els Furs i les llibertats dels regnes de la Corona d'Aragó i anà incorporant-los a Castella, imposant les lleis i costums castellanes, més favorables a l'absolutisme monàrquic. La repressió fou ferotge (execucions, exilis, confiscacions de terres…).
Aquest és un llibre que recomane, en primer lloc a tots els valencians ―que crec que haurien de conèixer aquests fets i el que han comportat al llarg de tres segles―, també als aficionats a la història i finalment a qualsevol persona que desitge conèixer què fórem els valencians abans i després d'aquell malaurat 25 d'abril de 1707.

La història ja està passada, pols i terra la taparen, però el mal que vingué d'ella, mal d'Almansa, rossega encara i alcança tot el poble.

Al Tall - Processó

Avui m’ha arribat una dessuadora que havia comprat per internet en la web de Productes de la Terra. Es tracta d’una dessuadora, amb caputxa, dues butxaques i el següent motiu al pit:

Les banderes representades pertanyen a les següents nacions en procés d’autodeterminació (d’esquerra a dreta): Bretanya, Gal·les, Escòcia, Palestina, Països Catalans, Sardenya, Occitània, Galícia, País Basc, Còrsega i el Sàhara Occidental.