Hic et nunc

Corria la primavera del 2005 i jo i els meus amics estàvem en quart d’ESO. Llavors, per avaluar els nostres coneixements orals d’anglés, la professora ens proposà una divertida activitat: fer una xicoteta representació teatral en llengua anglesa. Nosaltres, de seguida, li proposàrem fer un curtmetratge en comptes d’un teatre. Ella acceptà la proposta.
La nostra afició per la confecció de curtmetratges venia d’abans. A l’any 2001, inspirats per Fox Pictures Studios i seguint els passos de la seva Trafficking de Fenoll, nasqué Bloody Studios, la nostra productora (si és que es pot anomenar productora a un grup d’amics amb ganes de fer pel·lícules) i, junt amb ella, el nostre primer projecte, A la fuga, que a pesar de les ganes, no tingué èxit i no arribà a portar-se a terme. A l’estiu del 2002 ho tornàrem a intentar, aquesta vegada sí que arribàrem a gravar bastant material, però a falta d’una escena per al final del rodatge, i per problemes tècnics i de personal, el projecte de El segaor (The Reaper), com s’anomenava aquesta segona producció, s’abandonà.
Després de tots aquests intents fracassats, arribà la nostra oportunitat amb l’activitat proposada per la professora d’anglés i, de seguida, ens llançàrem amb totes les ganes del món, aquesta havia d’ésser la definitiva! I ho fou. Després de decidir en línies generals l’argument de la pel·lícula (John, un detectiu, ha d’investigar un assassinat que el portarà a descobrir una xarxa de traficants de fenoll, la droga de moda entre els joves, i a enfrontar-se a Max, líder dels narcotraficants) , que es basà en el del curtmetratge Trafficking de Fenoll de Fox Pictures Studios, Joan elaborà el guió en anglés i en un temps rècord, un cap de setmana, el curtmetratge, que fou anomenat Trafficking Fennel, passà de ser un somni a convertir-se realitat. L’estrena a classe fou tot un èxit i, de seguida, ens plantejàrem gravar-ne la segona part.
Però no fou fins a la tardor del mateix any, mentre Javier i jo preparàvem el meu Vespino per a passar la inspecció tècnica de ciclomotors, que començà a perfilar-se l’argument de la seqüela. De seguida comunicàrem aquest argument a la resta de membres de Bloody Studios, i després d’uns mesos d’indecisió, ens decidirem a iniciar una nova aventura cinematogràfica. Joan es posà mans a l’obrà amb el guió i, entre tots, retocàrem l’argument inicial, mantenint-ne l’espina dorsal, fins a tenir un guió ben sòlid, amb un bon final i un títol atraient: Trafficking Fennel e: un urinari per a no orinar (TFe). Aquesta vegada, i després de recuperar-se de les ferides patides en l’enfrontament final de l’anterior pel·lícula, Max i John s’uneixen per combatre a una nova xarxa de delinqüents acabada d’arribar de Romania, la qual, liderada per Ceauşescu, s’ha fet amb el mercat dels estupefaents a Pedreguer i ha imposat un nou producte, el gesmiler. John i Max hauran d’emprar tots el seu enginy i la seva força per aconseguir els seus propòsits i restablir el tràfic de fenoll.
Amb l’argument ja totalment decidit, era el moment de buscar els actors. A més dels que ja aparegueren en la primera part: Max (Joan), John (jo), Peter Nielsen (Javier), Tony Marks (Jordi)…; fou necessari trobar altres actors per als nous personatges: Ceauşescu (Mihai), Abogado (Juan), Tuerto (Juanjo), Johny (jo)…
Arribats a aquest punt, el dissabte 18 de març de 2006 s’inicià el rodatge de TFe, que es prolongà fins al 3 de juny del mateix any. La causa d’aquest acusat retard en la gravació fou el fet que aquesta vegada el film havia de durar molt més que en l’anterior ocasió, i que el nombre de personatges era bastant més nombrós, cosa que dificultava trobar dies per poder gravar tots junts. A pesar de tots els entrebancs, però, aconseguirem gravar tota la pel·lícula. Llavors, arribà el moment de la producció, de la qual cosa s’encarregà Joan.
L’estrena oficial del film fou el dia 22 de juny del 2006 a l’Espai Cultural de Pedreguer. A última hora, quan semblava que tot anava sobre rodes, saltà l’alarma quan no poguérem gravar la pel·lícula en un DVD, després d’uns llargs moments d’angoixa, i gràcies a l’enginy de Javier i Joan, optàrem per reproduir-la directament dels de l’ordinador. A pesar d’aquests problemes, l’estrena fou un èxit i TFe arrancà nombrosos aplaudiments entre el públic assistent. Aquell fou un moment enormement emocionant, quan se’ns reconegué tot l’esforç que havíem fet per poder estar allí aquell dia amb la pel·lícula llesta per a poder ser visualitzada. Ens ho passàrem d’allò més bé rodant les escenes i crec que recordarem per sempre els moments inoblidables d’aquell rodatge, quan a algú no li sortia la frase, o s’equivocava de moviment, o tenia un aspecte ridícul amb el vestuari corresponent, etcètera.
Voldria acabar aquest post agraint a tots els que participaren en el rodatge de Trafficking Fennel e: un urinari per a no orinar les ganes posades en aquest projecte, les hores passades gravant escenes interminables i, en definitiva, tots els seus esforços que feren possible TFe. Gràcies a tots.

PS: Si voleu veure Trafficking Fennel e: un urinari per a no orinar cliqueu ací.

Fa un temps vaig veure una pel·lícula de la qual m’agradaria parlar-vos. Es tracta de Titus, l’adaptació cinematogràfica de l’obra The Most Lamentable Romaine Tragedie of Titus Andronicus de William Shakespeare.
Titus Andrònic, gran general de l’exèrcit romà, torna victoriós a casa després d’una llarga guerra contra els gots del nord, durant la qual ha perdut quasi tots els seus fills, amb l’excepció de quatre. Acabada la guerra, Titus, seguint el que marca la tradició, ordena l’execució del primogènit de Tamora, reina dels gots que ha estat capturada. A pesar de les súpliques de Tamora, Titus porta a terme l’execució, no per crueltat, sinó per respecte a la tradició i a la religió.
En arribar Titus a Roma, el Senat li demana que accepte convertir-se en el nou emperador, però Titus declina l’oferta i proposa que l’elegit siga Saturní (un dels dos aspirants al tron de l’Imperi abans de l’arribada de Titus), en detriment de Bassià (l’altre aspirant). Llavors Saturní decideix, en agraïment a Titus, prendre com a esposa a Lavínia (filla de Titus) i convertir-la en emperadriu. Aquesta, però, és la promesa de Bassià i els fills de Titus, amb Bassià i Lavínia decideixen fugir per evitar el matrimoni. Titus, indignat per la traïció dels seus a l’emperador Saturní, intenta impedir la seva fugida i mata a un dels seus fills, Muci. A causa d’aquests esdeveniments Saturní decideix cedir Lavínia a Bassià i prendre com a esposa i emperadriu a Tamora. Al mateix temps, l’emperador rebutja la lleialtat de Titus, pensant que ha estat l’instigador de la fugida de Lavínia i els seus germans. A partir d’ací s’iniciarà una terrible tragèdia, en la qual Tamora intentarà aconseguir la venjança per l’execució del seu fill, acabat amb Titus i la seva família. Aquests es veuran perseguits injustament i hauran de fugir de la crueltat de l’emperadriu i els seus fills.
Aquesta pel·lícula m’ha semblat una obra mestra, ja que aconsegueix transmetre a l’espectador una sensació de grandesa, elegància i de qualitat que travessa la pantalla. A més, el vestuari i els decorats han estat elegits i dissenyats amb un encert original i fascinant, ja que no s’ha emprat vestuari de l’època romana, el que s’ha fet ha estat emprar vestuari contemporani amb ambientació clàssica, i tampoc reconstruït la Roma de l’antiguitat, sinó que s’han emprat diverses ruïnes romanes (com les termes de Caracal·la, la vil·la d’Adrià, el Colosseu…) tal i com estan en l’actualitat, així com edificis d’estil clàssic (com el Palazzo della Civiltà Italiana). El guió, en canvi, ha estat adaptat al cinema conservant molt fidelment l’ànima i l’esperit de l’obra original de Shakespeare.
En resum, el film Titus és una obra mestra profundament tràgica que recomane a tots aquells aficionats al cinema, a l’antiguitat clàssica i a les obres de Shakespeare.

Aquesta vesprada he vist una pel·lícula que m’ha semblat interessant, es tracta d’El vent que agita l’ordi (The wind that shakes the barley), guanyadora de la Palma d’Or del Festival de Cannes del 2006. Aquest film del director britànic Ken Loach està ambientat en la Guerra d’Independència Irlandesa (1919-1921) i la subsegüent Guerra Civil Irlandesa (1922-1923).
Damien és un jove estudiant de medicina irlandés que està a punt de viatjar a Londres per continuar allí els seus estudis; Teddy, el seu germà, és un membre actiu de l’Exèrcit Republicà Irlandés (IRA). Després d’ésser testimoni d’un dels actes diaris de violència i repressió perpetrats pels Black and Tans (l’exèrcit britànic d’ocupació), Damien decideix quedar-se a Irlanda i entrar a formar part de l’IRA, per tal de lluitar, en una guerra de guerrilles, contra les forces d’ocupació britàniques.
El 1921, amb la signatura del Tractat anglo-irlandés i la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda (el qual, a pesar del seu nom, continuava estant supeditat, en màxima instància, a l’Imperi britànic), Teddy, entra a formar part de l’Exèrcit de l’Estat Lliure, partidari del Tractat, mentre que es nega a acceptar l’Acord. Llavors s’iniciarà una lluita entre amics, entre familiars, entre els propis irlandesos que abans havien lluitat units contra els britànics.
La pel·lícula recrea durament la repressió exercida per l’exèrcit britànic durant la seva ocupació, així com els també terribles crims de la resistència republicana irlandesa. També ens mostra molt encertadament l’ambient de pobresa i misèria de la Irlanda de principis de segle XX. El defecte més important de la pel·lícula és, potser, el seu marcat maniqueisme que divideix radicalment el film en bons (els republicans irlandesos) i dolents (primer els anglesos, després els irlandesos pro-Tractat).
A pesar d’açò, podem dir que es tracta d’una molt interessant pel·lícula que pot resultar útil a tots aquells que vulguen ampliar els seus coneixements sobre Irlanda i la seva turbulenta història.

Warning m’envia el seu tercer videopost perquè el pose ací. Amb el títol de “Trivio” Warning ens delecta amb una recopilació de meravelloses fotografies fetes per ell i alguns amics (entre els quals tinc l’honor d’estar). El vídeo està fet durant aquests dies de Sant Blai i a mi m’ha agradat molt, esperem que a vosaltres també us agrade:

Amb l’ascensió d’Adolf Hitler i del nacionalsocialisme començà a perfilar-se una idea que aviat tindria àmplia acceptació en les masses més fanàtiques del poble alemany: la idea que els jueus pertanyien a una raça inferior que havia d’ésser extirpada de la faç de la terra.
Des que les lleis de Nuremberg havien decretat discriminacions de tot tipus contra els jueus d’Alemanya (15 de setembre de 1935) aquests es veieren progressivament desposseïts de tots els seus drets com a ciutadans, tant a l’escola i en el treball com en les sinagogues i al carrer.
La «Nit dels vidres trencats» marcà una fita en l’evolució de l’antisemitisme nacionalsocialista. La matinada del 9 al 10 de novembre de 1938 tingué lloc un fort atac contra els jueus de tota Alemanya; el govern orquestrà una operació que provocà la destrucció de gran quantitat de cases, sinagogues, cementiris, comerços de propietat jueva. A més, uns 20.000 jueus foren detinguts injustificadament i enviats a camps de concentració. A partir d’aquesta data, el Govern nazi es llançà a un immens pogrom per tota Alemanya i s’iniciaren les deportacions en massa als camps de Sachsenhausen, Buchewald i Dachau. Adolf Hitler i els seus col·laboradors meditaren llavors una solució més radical i definitiva al «problema jueu», i ja al juny de 1941 Reinhard Heydrich (cap de la Polícia Secreta de Seguritat ―Gestapo― i la SD) expressà als comandants dels grups especials que operavne als països ocupats (Einsatzgruppen) que el judaisme a l’est havia estat la font del bolxevisme i que, per tant, havia d’ésser destruït d’acord amb els desitjos del Führer.
Començarien llavors les matances sistemàtiques de jueus, inclosos milers de nens, als països de l’est. Fou a la primavera de 1941 quan, en els focuments i les cartes, começà a sorgir la fórmula «solució final», que significava l’anihilació sistemàtica del poble jueu. Reinhard Heydrich dictava també les ordres de com havien de ser tractats els jueus seleccionats per al trebal forçat: «formats en columnes de treball, els jueus vàlids, els homes per una banda i les doner per l’altra, seran traslladats a les zones de l’est per construir carreteres. No fa falta dir que una gran part d’aquesta gent serà eliminada de manera natural per la seva debilitat física»
A fi de facilitar la mort de milers d’éssers humans, l’Oficina Central de Seguritat del Reich (RSHA) organitzà inicialment els anomenats camions-fantasmes, usats ja el 1940 per exterminar els malats mentals de determinats hospitals psiquiàtrics: Es tractava d’una espècie de furgonetes totalment tancades que, en posar-se en marxa, desprenien monòxid de carboni en el seu interior. Aquests Special-Wagen (cotxes especials) serviren per assassinar milers de jueus deportats al camp de Chelmo, però també s’empraren per exterminar detinguts d’altres camps que ja no eren considerats útils per al treball.
Segons conta l’oficial alemany Rudolf Höss, membre de les SS i les Waffen-SS i comandant del camp de concentració d’Auschwitz, en les seves memòries, aviat es va considerar que aquesta mesura era massa cara i ineficaç. Després d’una inspecció a Treblinka, es considerà que calia trobar un nou mètode d’extermini, més barat i efectiu. Així es pensà en el gas Cyclon B, un àcid que prepararien industrialment els laboratoris IG-Farben. El primer camp on es va uilitzar aquest gas mortal fou a Belzec, però prompte s’emprà en altres camps com Birkenau, Treblinka, Sobibor i Maïdanek. La «solució final» ja era un fet.
La conferència de Wannsee, celebrada el 20 de gener de 1942, planificà l’acceleració de la «solució final» a Europa. D’aquesta manera moriren, entre 1941 i 1944, més de sis milions de jueus. La «solució final» es dugué a terme amb càlcul i premeditació, amb tot tipus de mitjans tècnics i científics i amb la indiscutible complicitat de la gran indústria alemanya.

Sobre la Conferència de Wannsee versa la pel·lícula La Solució Final (Conspiracy), del director nord-americà Frank Pierson. El 20 de gener de 1942, es reuní en la vil·la Wannsee, al sud-est de Berlín, un grup de màxims dirigents nazis per tal de decidir «la Solució Final a la Qüestió Jueva» (Endlösung derJudenfrage). La discussió es centrà en l’objectiu de l’expulsió dels jueus de cada esfera de la vida del poble alemany i l’expulsió d’aquests de «l’espai vital del poble germànic» (Lebensraum). Les mesures a prendre foren discutides i fou presentat el concepte de la «deportació» dels jueus cap a l’est. El nombre de jueus a Europa foren enumerats (11 milions) i els mètodes d’evacuació foren respecte a l’edat i país d’origen. El tractament de les persones amb «sang mixta» fou també discutit acuradament.
El protocol de la reunió fou preparat per Adolf Eichmann, ajudat per Reinhard Heydrich i no menciona explícitament l’assassinat en massa; Eichmann va admetre, més tard, en el seu juí, que el llenguatge usat durant la reunió fou molt més explícit i inclogué termes com «exterminació» i «anihilació».
Es tracta d’una molt bona pel·lícula que, a pesar de no comptar amb escenes d’acció (predomina el diàleg) i amb grans decorats (el film transcorre quasi en la seva totalitat a l’interior d’una casa), és un dels millors llargmetratges que he vist i crec que és imprescindible per a tots aquells que vulguen conèixer alguna cosa més sobre la Segona Guerra Mundial i, en concret, sobre els terribles i abominables fets de l’Holocaust.

Aquesta nit he anat, amb uns amics, al cinema a veure Petita Miss Sunshine.
El film ens conta la història una família que decideix emprendre un viatge des d’Albuquerque, a l’estat de Nou Mèxic, fins a California, per tal que la petita de la casa participe en un concurs infantil de bellesa. Olive (la petita de la ca que es presentarà al concurs), Sheryl (la mare de la xiqueta, desbordada per la seva família), Richard (un fracassat que sols parla de ser un guanyador en la vida), Dwayne (el fill, adolescent, que llig a Nietzsche i que ha fet un vot de silenci), Frank (l’oncle, un homosexual deprimit i expert en Proust) i el Iaio (un ‘enamorat’ de les dones i addicte a la cocaïna) formen la família que a pesar dels problemes i els contratemps intentaran arribar al concurs per tal de fer realitat el somni d’Olive. Pel camí els personatges veuran trencar-se seves il·lusions, però continuaran endavant, sense mirar enrere llestos per afrontar els problemes que aniran sorgint, i que resoldran d’un grapat de formes d’allò més originals. Tot vist des d’un punt de vista còmic que ens ha arrencat més d’una forta rialla mentre la vèiem.
La pel·lícula, guanyadora d’uns quants premis (com el premi TCM del Públic del LIV Festival Internacional de cine de San Sebastià), m’ha semblat molt divertida i interessant, ja que combina a la perfecció moments de total comèdia amb alguns moments més dramàtics i tensos. A més, el càsting m’ha semblat genial, sobretot en el cas de Steve Carrell, que representa al deprimit germà homosexual de Sheril, el qual després d’intentar suïcidar-se a causa d’un desengany amorós i d’un problema laboral, torna a casa; l’altra interpretació que més m’ha agradat ha estat la de Paul Dano (en el paper de Dwayne), el qual, amb el seu silenci, ho deia tot.
Bé, si voleu passar una bona estona veien cinema de qualitat, aneu-la a veure, Petita Miss Sunshine no us decebrà.

Quan anava a tercer d’ESO, el professor de castellà ens féu llegir el primer llibre de la saga del capità Alatriste. Em paregué un llibre sens dubte interessant i ben escrit, però no era del meu estil, no sé, tenia alguna cosa que no m’acabava d’agradar, i vaig decidir no començar el segon llibre de la saga.
Ahir, amb uns amics, vaig anar al cine a veure’n la pel·lícula. Després d’una enorme campanya de màrqueting, el film prometia, però em va defraudar lleugerament. La pel·lícula resumeix en 147 minuts els cinc llibres de la saga escrits fins al moment (almenys això és el que supose després d’haver vist la pel·lícula, ja que jo sols he llegit el primer volum), i això és una cosa que passa factura. Al meu parèixer, la pel·lícula sembla una successió de petites històries, independents les unes de les altres (sols tenen en comú a alguns dels personatges, com Alatriste, Íñigo Balboa…), sense una argument superior que les unisca. Açò, pot provocar que els espectadors acaben perdent-se a causa de la mescla de tants petits arguments en una sola pel·lícula.
A part d’açò, la pel·lícula està bastant ben feta. Els decorats presenten una gran qualitat, així com el vestuari dels personatges i la recreació de la societat de l’època. També cal destacar la banda sonora, que ens ajuda a endinsar-nos el segle XVII. A més, el repartiment de la pel·lícula compleix les expectatives a la perfecció, especialment Viggo Mortensen, el qual dóna vida meravellosament (si no tenim en compte el lleuger accent americà de l’actor) al capità Alatriste.
Doncs bé, en resum, és una pel·lícula entretinguda, i que supose que haurà agradat als seguidors de la saga, però que pot confondre al presentar una mescla massa espessa de diferents històries independents les unes de les altres.

Ja està disponible a Youtube.com la pel·lícula Trafficking Fennel e: un urinar per a no orinar de Bloody Studios. En aquesta segona entrega de la saga Trafficking Fennel, John es posa de la part de Max per tal de perseguir a un grup de mafiosos romanesos que s’estan fent amb el monopoli de les substàncies psicotròpiques a la Marina Alta. Rodada quasi íntegrament a Pedreguer, per un grup d’amics d’entre 16 i 21 anys, la pel·lícula té una duració de 40 minuts i ens transporta a un Pedreguer dominat per les màfies i per la corrupció policial.
Aquest migmetratge fou estrenat públicament el dia 22 de juny d’aquest any a l’Espai Cultural de Pedreguer on es projectà davant d’un públic que acollí amb nombrosos aplaudiments la pel·lícula.
Si voleu passar una estona divertida i entretinguda, no dubteu en veure-la.