Hic et nunc

Una de les coses que més em va colpir quan vaig anar a València fa unes setmanes (encara que en el fons no em sorprengué gens) fou la següent anècdota:
Després d’haver-nos passat tot el matí visitant el centre històric de la ciutat (la Llotja, l’església dels Sants Joans, la de Santa Caterina, la Seu…) i d’haver recorregut les sales del Museu de Belles Arts de València Sant Pius V, ens dirigirem a les torres de Serrans per pujar-hi i pegar-hi una miradeta. Un cop dalt, i mentre observàvem les vistes, escoltàrem un grup d’estudiants, un poc més joves que nosaltres, que conversaven. En aparèixer nosaltres al seu camp auditiu i, després d’escoltar-nos xerrar, sembla que els sonà estrany l’idioma que parlàvem, un tal “català”, i comentaren en veu baixa i entre ells que si érem italians. Nosaltres no férem cas del comentari, ja que ens agafà bastant desprevinguts, i continuàrem gaudint de les meravelloses vistes que es poden contemplar des de les majestàtiques torres, intentant oblidar aquestes desafortunades paraules.
La cosa, però, no acabà ací: minuts després, els sentírem parlar de futbol, concretament del València C. F. i un de nosaltres, atrevit ell, gosà deixar caure un “visca el Barça!“, potser fer un poc la punyeta després del seu desgraciat comentari. No podia haver elegit pitjors mots. En escoltar les paraules del meu amic esclatà la tempesta i, després d’alçar-se tots d’un bot i obsequiar-nos amb una mirada carregada d’odi i de menyspreu, ens engegaren un “catalanes aquí, no!!” i abandonaren les torres. Nosaltres començàrem a riure, però jo estava esgarrifat i petrificat (encara que em podia imaginar aquesta reacció en aquest context).
I sí, aquesta és la situació d’aquells que ens sentim alguna cosa més que valencians de falla i mascletà, d’aquells que parlem el català del País Valencià, d’aquells que ens resistim a perdre la identitat i la nostra estimada cultura. Supose que aquesta reacció podria haver-se donat el qualsevol altre lloc del territori espanyol d’haver-nos trobat amb uns individus com aquells, però ací al País Valencià açò és doblement trist i dramàtic, ja que sembla que no som benvinguts ni al nostre país (aquest és un clar exemple que el terme “nació” no va lligat al terme “territori”, sinó als termes “llengua”, “cultura”, “origen”…).
Sobre la relació entre el “país i la “nació” o cultura, promet escriure un post pròximament.

L’altre dia ja us vaig parlar del tema, però m’he assabentat per Sergi d’una campanya contra el tancament de TV3. Si hi esteu d’acord, envieu aquest text a les següents adreces:

• https://registrotelematico.mityc.es/aplicaciones/infoabonados/InfoSia.aspx (Ministeri d’Indústria).
• http://www.pre.gva.es/val/buzon.htm (”Molt Honorable” president Camps).

NO AL TANCAMENT DE TV3 AL PAÍS VALENCIÀ!!!

Per si no era suficient amb tot el que hem patit els valencians (els valencians de veritat, aquells que ens sentim part de la nació catalana), el calvari encara no s’ha acabat. Ens han maltractat brutalment la llengua (i ho continuen fent), han menyspreat i agredit la nostra cultura, han confós la nostra identitat, han destruït el nostre territori, i, en definitiva, ens han arraconat i silenciat de totes les maneres possibles. Per si tot açò no era suficient, ara volen llevar-nos un dels pocs mitjans que ens queden per autoafirmar-nos i sentir-nos part del que realment som, i no del que ells volen que siguem, ens volen llevar TV3.
El 1984, gràcies a l’aportació de milers de valencians que contribuïren a l’instal·lació dels repetidors, s’inicià l’emissió de TV3 a tot el País Valencià. Pocs anys després, el 1890, el ministre socialista Barrionuevo portà a terme la primera temptativa seriosa de tancament dels repetidors. Afortunadament el seu intent acabà en fracàs i TV3 continuà veient-se a tot el país fins a l’arribada de la TDT (Televisió Digital Terrestre). Amb l’arribada d’aquesta, i per poder distribuir el mundial de futbol, el govern espanyol adjudicà la freqüència per on ACPV (promotora de la instal·lació dels repetidors) emetia el senyal de TV3 al nou canal de televisió La Sexta. Per poder seguint emetent al País Valencià, ACPV inicià la migració del senyal dels canals de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRT) d’analògic a TDT. Açò fou possible gràcies a un acord verbal amb el Ministeri d’Indústria, que els cedí dues freqüències digitals que no aprofitava ningú, però que depenien de la Generalitat Valenciana. Ara, però, el govern autonòmic del PP (com es nota que s’apropen les eleccions i que el PP té por de perdre el poder) ha ordenat el tancament definitiu de les emissions i ha amenaçat ACPV amb una multa d’entre 60.000 i un milió d’euros.
Tots aquests que volen tancar TV3 (el PP) i aquells que callen, atorguen i no fan res per evitar-ho (PSPV-PSOE) són els mateixos que han destruït i destrueixen dia a dia el nostre territori, la nostra llengua, la nostra cultura. Són els mateixos que impedeixen dia a dia l’expressió democràtica d’un bon grapat de valencians amb barreres estúpides i poc democràtiques. Són els mateixos han impedit i impedeixen la comunicació i el contacte entre els catalans del Sud, els de l’Est i els del Nord. Per evitar açò, diguem sí a TV3!!

Com ahir us vaig prometre, avui us escric el segon post sobre la visita que férem ahir a València els alumnes d'Història de l'Art de l'IES Pedreguer. En aquest article, però, no parlaré de com anà la visita (això ja ho he fet en el post titulat València I) sinó d'algunes reflexions que vaig fer durant el dia.
En primer lloc parlaré de llengües, i més concretament del valencià (el català que parlem al País Valencià) i el castellà. Mentre anàvem amb el tren cap a València, no vaig poder evitar escoltar una conversa entre dos viatgers (un home i una dona) que anaven als seients de davant meu. Aquests estaven mantenint una col·loqui totalment informal sobre temes diversos (futbol, cotxes, treball…) en un valencià bastant correcte. En arribar el revisor i demanar-los els bitllets, els dos viatgers anònims canviaren de llengua i es dirigiren al revisor en castellà. Per què aquest canvi d'actitud? Doncs no ho sé, però açò fa olor a prejudici lingüístic: "el valencià per a l'àmbit familiar i proper, i el castellà per a l'oficial i públic perquè potser els altres no m'entenguen o em rebutgen si els parle en valencià". Situacions semblants a aquesta es repetiren durant el viatge: tot el món es dirigia a nosaltres primer en castellà i després en valencià, la llengua més escoltada pel carrer fou el castellà…  Potser tot açò siga una paranoia meva, ja m'agradaria a mi que ho fóra! Però si no ho és, que és el més probable, aquestes situacions (que no és gens aïllada ni única) està fent un gran mal a la nostra benvolguda i desgraciadament minoritzada llengua, ja que si no som lleials a la llengua i la restringim als àmbits minoritaris la diglòssia serà ja un fet i la desaparició de la llengua sols serà qüestió de temps, de poc temps. Fins ací la primera reflexió, que podria allargar-se ad infinitum, però que em sembla que ja ha quedat suficientment clara (i,a més, aquest tema em recrem bastant, ja que essent jo d'una zona del País Valencià on, sorprenentment, el valència predomina sobre el castellà em resulta francament decepcionant que en altres zones del País Valencià no es parle el valencià com ací).
Ara és el torn de la segona reflexió (que m'interessa més que la primera, encara que és menys urgent) fa referència a la ciutat de València, al cap i casal del País Valencià. Fou fundada pels romans amb el nom de Valentia al segle I aC i, després d'haver estat en mans dels visigots i dels musulmans, fou conquerida per Jaume I el 9 d'octubre de 1238. A partir d'aquest moment es convertí en la capital del Regne de València. L'època de major esplendor de la ciutat fou durant els segles XIV i XV, durant aquest període es construïren alguns dels monuments emblemàtics de la ciutat (torres de Serrans (1392), Llotja de la Seda (1482)…) i València fou la capital econòmica i inclús política de la Corona d'Aragó. A partir del segle XVI la ciutat inicià el seu declivi fins al segle XIX quan la petita burgesia de la ciutat inicià la seua recuperació. Durant la Transició, València, que havia estat d'esquerres i republicana abans de la Guerra Civil, passà a ser un dels reductes més importants de la dreta valenciana i del moviment conegut com a "blaverisme".
A partir d'ací, sembla que des dels sectors contraris a aquest moviment s'inicià un moviment de desprestigi i de desconsideració cap a la ciutat de València, considerada per molts com a una ciutat massa regional, provinciana i castellana per servir-nos de "capital sentimental" del País Valencià (cosa que ens ha portat a molts a passar de València i mirar directament cap a Barcelona), i açò em sembla un error. Crec que el que hauríem de fer és recuperar la ciutat de València tal i com era abans, com al nostre cap i casal, no hem de pensar en "Blavència", sinó que hem d'intentar estimar València un poc més i deixar de mirar tant nord enllà. 

Aquests dies he pogut observar a la televisió un anunci que m’ha fet pensar. Es tracta de l’espot del centre comercial barceloní Illa Diagonal, en el qual ens mostren com realment, tota la gent que veiem en aquest centre comercial no són més que actors amb l’únic objectiu de fer-nos creure que som un client més de tots els que hi ha en el centre, quan en realitat (segons l’anunci) tot està muntat pensant en cadascú de nosaltres (individualment, o siga pensant en mi, en tu, en ella…). Aquest fet pot ésser vist de forma positiva: jo sóc el centre d’atenció, per tant, tota la resta de gent està per complir els meus desitjos; o de forma negativa, que és com jo ho veig.
Aquest anunci em recorda precisament una pel·lícula, El show de Tuman, i un llibre, 1984 de George Orwell. Aquestes dues obres es caracteritzen per mostrar-nos un exemple de control, un control social i inclús, massiu. En el cas de El show de Truman es tracta del control de la majoria sobre una minoria, sobre un individu, el pobre Truman. En canvi, en 1984 es tracta del control de la minoria sobre la majoria, sobre tota una societat, sobre tota la humanitat. El primer es basa en l’engany, el miratge, la caverna de Plató portada a la televisió i convertida en “el plató de Plató”, però sense cap camí per sortir-se’n i sense cap filòsof per ajudar-nos a escapar. El segon, en canvi, es basa en el control mental, un control perfectament visible i detectable, però del qual ningú pot escapar.
En aquest anunci intenten convèncer-nos de els avantatges de ser el centre de tot, l’estrella d’una brillant farsa que ens obliguen a representar i que té com a objectiu trobar altres protagonistes per a altres farses, fins que al final, tot siga una gran farsa, i per tant, deixe de ser farsa, passant a ser la “realitat”. Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.

Sembla que anem enrere en el temps. Aquest matí he llegit en VilaWeb i en altres mitjans que la Fiscalia ha acusat a l’actor Pepe Rubianes d’un delicte d’«ultratge a Espanya» i sol·licita una multa de 21.600 euros per unes declaracions sobre la unitat de l’Estat Espanyol que realitzà el gener del passat any en TV3. En aquestes declaracions Pepe Rubianes digué el següent «Que se metan a España ya por el puto culo a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario». En les seves conclusions provisionals, la fiscalia considera que l’actor proferí aquestes paraules «con evidente ánimo de ofender y menospreciar la nación española».
Llavors, on queda la llibertat d’expressió? D’acord que Rubianes potser no hauria d’haver-se expressat com s’expressà en horari protegit, però em sembla que tothom té dret a riure’s, a burlar-se i a criticar qualsevol cosa que li passe pel cap, o no és així? No podem dir que la camisa que porta el nostre amic no ens agrada? No podem dir que aquest cotxe és horrible i que, en canvi, aquell és magnífic?, doncs ja està, per què no podem dir el mateix d’un estat o d’un altre? Si en comptes de dir «España», Rubianes s’hagués referit a un automòbil o a una forma de vestir, segur que no s’hauria presentat cap denúncia o, en tot cas, la sentència no hauria estat la mateixa i el cas no hauria tingut aquest ressò. Però sembla que «España» i aquesta suposada «nación española», de la qual hem sentit tant a parlar últimament, són les dues coses més sagrades del món, la única, grande, unida, sagrada e intocable «España». I en canvi, els que defenen aquesta «España» critiquen, ridiculitzen i es burlen clarament ―i no en privat, sinó en molts mitjans de comunicació― de tots aquells que no pensen com ells, difamant les seves idees. Doncs molt bé, que critiquen i ridiculitzen, si això a mi m’és igual ―ja ho diuen els castellans, «a palabras necias oídos sordos»―, però que deixen als altres jugar al mateix joc, o és aquest un joc d’un sol participant?
Una altra cosa és que nosaltres haguérem emprat o no les mateixes paraules que emprà Rubianes o que estiguem d’acord amb el que digué. A mi, per exemple, no se m’hagués acudit mai dir el que Rubianes digué, tal i com ho digué ell ―encara que en el fons hi estiga d’acord―, principalment perquè no m’agrada expressar-me d’aquesta manera, però això no significa que Rubianes haja d’ésser condemnat per expressar la seva opinió sobre un tema qualsevol. Perquè encara que no ho semble, «España» no és ―o no hauria de ser― sagrada.

Es suposa que segon de batxillerat és un curs en el qual els alumnes estan diàriament estressats, sense temps lliure, amb exàmens cada setmana… però em sembla que aquest no és el meu cas ni el dels meus companys de classe. Sempre havíem pensat que quan estiguérem a segon de batxillerat no podríem respirar i ens passaríem les vesprades estudiant i pensant en el selectiu. Aquesta idea moltes vegades ha estat fomentada per alguns professors, que, no sé si amb l’esperança de fer-nos estudiar més, ens contaven terribles històries sobre aquest curs.
Doncs bé, en començar aquest curs estàvem tots bastant expectants, serien certes les històries que ens havien contat?, seria tan terrible el cèlebre selectiu? Em sembla que segon de batxillerat ens ha decebut. En el que portem de curs encara no ens hem vist assetjats per cap tasca sobrehumana, no hem tingut més de dos exàmens en un sol dia i es podria dir que estem molt més relaxats que l’any passat. Ara bé, el selectiu s’apropa, i això ens hauria de preocupar. Doncs no, estem igual de tranquils. Després de conèixer en què consisteixen els exàmens de selectivitat se’ns ha caigut un mite, esperàvem més (es podria dir que el selectiu són uns quants comentaris de text i els exàmens de les matèries pròpies de cada modalitat, res de l’altre món).
Bé, tampoc cal passar-se’n, supose que a partir d’ara els professors començaran a donar-nos canya i nosaltres anirem estressant-nos cada vegada més i més fins arribar al 13 de juny, el dia del primer examen. Segurament d’ací a tres mesos, quan queden poques setmanes per al dia D (o hauríem de dir dia S?) i estiguem assetjats d’exàmens per totes bandes, amb les tropes neuronals delmades de tant estudiar i amb les defenses mentals derruïdes pels nervis pre-selectiu, no parlaré igual que ho faig avui, però ja ho deia Horaci, carpe diem!

Joan publicava ahir, en el seu blog, un article en el qual s’oposava al dia dels Sants Innocents i a les bromes periodístiques que aquesta jornada comporta, cite textualment: “Des del meu humil blog vull fer una petició, i és que, deixem-nos de gilipollaes i preocupem-nos per solucionar problemes. Si normalment els periodistes ja amaguen allò que importa al conjunt de la societat i ens mostren a les notícies les baralles sentimentals entre famosos, notícies estúpides com les de la segona part dels telenotícies d’Antena 3 o Canal 9; sols faltava un dia dels gilipolles per a que ens acabaren d’hipnotitzar“. Aquest post m’ha fet pensar i sent molt dir-ho, però no estic d’acord amb ell. M’explique:
El dia dels Innocents és una diada en la qual és costum fer bromes als altres. Aquestes bromes han arribat als mitjans de comunicació, que, aquest dia, publiquen alguna notícia falsa o amb truc. Doncs bé, aquest argument d’acabar amb les bromes perquè els mitjans de comunicació ja estan bastant manipulats no em fa el pes. Que els mitjans de comunicació estan manipulats és un fet, i crec que eliminat les bromes del dia dels sants innocents no solucionarem res, és més, em sembla que el dia dels innocents és un dia molt útil, ja que ens obliga a estar atent a les notícies que ens arriben, per vigilar de no creure’ns-en cap de falsa, cosa que hauríem de fer tots els dies per vigilar la manipulació mediàtica.
A més, si eliminem el dia dels Sants Innocents, estem eliminat un dia molt important, un dia on la gent empra l’humor, i açò és una cosa que no hauríem de deixar únicament per als humoristes. Tal i com està el món, em sembla que hauríem de celebrar molts més dies dedicats a l’humor, em sembla que hauríem de somriure i riure més sovint, si férem açò, canviarien moltes coses.

Avui, a classe d’Història hem fet una sessió teòrica sobre la pràctica democràtica. El pròxim mes de maig de 2007 hi han eleccions autonòmiques i municipals i alguns dels meus companys de classe ja podran votar (jo encara no, faig els 18 a agost), açò ha fet que el professor d’Història s’haja ofert per fer-nos algunes classes de com (no què) s’ha de votar.
A una de les conclusions que hem arribat en la sessió d’avui ha estat el menfotisme democràtic d’una gran part de la població, que, no sentint-se representada per cap partit polític, prefereix no votar (o votar en blanc) en senyal de protesta. Però, té açò algun sentit? Doncs a mi em sembla que no gaire.
A l’antiga Grècia existia una paraula per anomenar aquell que no participava em la cosa pública, que es mantenia al marge dels assumptes comuns de la polis, aquesta paraula era ἰδιώτης (idiótes). Aquest terme, que ―segons el Diccionari Manual VOX Grec clàssic-castellà― també significa soldat ras, ignorat, rude, inexpert…, derivà en el mot llatí idiota, -ae (ignorant, profà) i aquest ha derivat en el nostre “idiota”, per tant l’”idiota” seria aquell que no participa de la democràcia, aquell que “passa” d’anar a votar cada quatre anys, o que vota d’una forma inadequada. El problema és que aquest “passotisme idiota” s’està escampant.
Avui en dia, ja no es dóna valor a la democràcia, ens hem acostumat a ella i pensem que no serveix per a res, que sempre ha estat on està i que sempre estarà, que sempre acaben manant els mateixos. Açò, però, no és una cosa casual i accidental, açò forma part d’una política iniciada pels partits majoritaris per aconseguir convertir el nostre sistema polític en un sistema bipartidista, a imatge dels d’altres estats com els EUA. Aquesta estratègia consisteix en desanimar els votats dels partits no-majoritaris (bé, supose que sabem quins són els dos partits majoritaris, no?), els quals en veure que els seus vots no donen cap resultat visible (els partits que ells voten no obtenen cap representació) acaben per no votar, cosa que no fan mai els votants dels partits majoritaris (aquests, com saben que els seus vots sí que “compten”, que els seus vots sí que “serveixen” per a posar el seu partit al poder, sempre voten).
Un clar exemple (el més clar diria jo), d’aquesta voluntat bipartidista és el sistema electoral valencià. Al País Valencià per a poder obtenir representació a les Corts Valencianes els partits polítics han de treure més d’un 5% dels vots, quan a la resta de comunitats autònomes aquesta barrera és del 3%. Aquesta barrera, imposada pels dos partits majoritaris del nostre País (sí, pels dos), impedeix l’accés de noves forces polítiques a les Corts, cosa que provocaria un canvi important en el panorama polític del País Valencià. Amb la barrera del 5%, els polítics s’asseguren que a llarg termini els votants dels partits que cada quatre anys es queden a la porta de les Corts, acabaran desanimant-se i deixant de votar (i per tant, afavorint-los).
Doncs bé, així estan les coses, però no estan així per saecula saeculorum, podem canviar-les. Com? Votant amb el cap.

Ahir vaig llegir un post interessant, en el qual es posaven en dubte els albiraments d’OVNIs (ja veus, qui em diria a mi que acabaria parlant d’açò). L’autor no dubtava l’existència dels alienígenes, però creia que aquests encara no s’havien dignat a passar pel nostre planeta. Jo mai he reflexionat massa sobre aquest tema, però supose que ha arribat el moment de fer-ho:
El nostre planeta, la Terra, és un ínfim, minúscul i insignificant punt dins l’enorme grandària de l’univers, per tant, és suposa que els humans no som “res”, vull dir que no som res rellevant per a l’univers, que som un accident purament casual. Açò em porta a pensar en una cosa: per què si nosaltres som una “merdeta” no hi ha d0′haver més “merdetes” (espere que si algun dia una raça d’alienígenes superiors ens domina no llija açò de les “merdetes” ) com nosaltres??.
Si creiem en la idea d’un déu creador, que ens ha engendrat a imatge seva i tot açò, se’ns fa impossible creure en la existència d’una altra espècie superior, intel·ligent, com nosaltres (si tenim en compte que nosaltres som intel·ligents, que açò és una altra cosa); com a màxim podria existir una altra espècie inferior (com els animals terrícoles) en algun altre planeta la raó de ser de la qual hauria de ser servir a l’home.
Si no creiem en l’existència d’un únic déu, sinó que creiem en el politeisme, potser puguem imaginar una altra “civilització” en algun altre punt de l’univers, amb els seus déus respectius i diferents als nostres, encara que també creuríem que aquells éssers són inferiors per no creure en els mateixos déus que nosaltres.
Ara bé, si no creiem en l’existència de cap déu (o déus) creador, se’ns obri tot un univers de possibilitats (i mai millor dir). Al no creure en aquesta divinitat engendradora, sabem que la vida pot aparèixer en qualsevol lloc on es donen unes determinades condicions (com, per exemple, les que es donaren quan aparegué la vida a la Terra), per tant, si l’univers és tan gran com ens diuen que és (jo mai m’he detingut a medir-lo ), per què no s’han pogut donar, en un altre planeta, les condicions que es donaren ací?. Al rebutjar les divinitats, sabem que no som l’espècie elegida, ni res per l’estil, sabem que simplement som una espècie més dins l’enorme diversitat d’éssers que hi ha a la terra, una espècie fruit de l’evolució, per tant, perquè no ampliem açò a l’univers?, perquè no podem pensar que som una espècie més dins la biodiversitat del cosmos?. Serà que en aquest punt som molt egocèntrics.
Una altre punt interessant és la idea que tenim nosaltres dels alienígenes. Per als humans, els àliens són éssers superiors (mireu qualsevol pel·lícula nord-americana sobre aquest tema i veureu), més avançats tecnològicament, capaços de navegar per l’espai a velocitats inimaginables, etc. Però, per què han d’ésser tan “guais” els extraterrestres?, no poden ser com nosaltres?, no poden estar més endarrerits que nosaltres segons la nostra idea d’evolució?. A més, en les pel·lícules (reflex de les creences més generals i col·lectives) la majoria venen amb ganes de destruir i anihilar l’espècie humana; per què han de voler açò? potser perquè és el que faríem nosaltres si els descobrirem a ells?. En aquest punt, en canvi, tenim un clar complex d’inferioritat.
En resum, jo crec que sí, que hi ha vida en altres llocs de l’univers (encara que en les profunditats del meu ser encara tinc algunes reticències); potser no és una vida tal i com nosaltres l’entenem, però alguna cosa ha d’haver-hi, o no; qui ho sap…