Hic et nunc

Aquest dimecres els alumnes de segon de Batxillerat de l’IES Pedreguer tenim examen d’Història, però no d’una història qualsevol, no, tenim examen d’història d’Espanya (atenció!!). El temari del control comprèn des de la guerra de Successió (1701-1714) fins a la mort de Ferran VII (1833). Aquest és un període històric de canvi i evolució constant a tota Europa amb el pas de l’Antic Règim a la il·lustració i al capitalisme burgés. Els segles XVIII i XIX són temps de revolucions (tant socials com econòmiques), d'il·lustració, de noves idees polítiques, de guerres… Però allò que més m’ha cridat l’atenció d’aquest tema ha estat la enorme incapacitat i la lentitud dels governants espanyols per dur a terme aquests canvis. M’explique:

La societat de l’Antic Règim estava dividida en tres estaments (classes socials definides pel naixement caracteritzades per l’immobilisme) que es podien dividir en dos grans grups, els privilegiats i els no privilegiats. Els privilegiats (noblesa i clergat) disposaven d’enormes avantatges socials i fiscals sobre la resta de la població (no pagaven impostos, cobraven tributs i delmes…), a pesar de ser una minoria (menys del 10% de la població). Els no privilegiats (camperols, classes populars urbanes i burgesos) suportaven tot el pes econòmic de l’Estat i eren marginats dels centres de decisió política. A més, la major part estaven lligats a la terra i als senyors feudals.
Després de la guerra de Successió i amb la pujada al poder dels Borbons s’iniciaren algunes reformes seguint la corrent reformista que, junt amb les idees il·lustrades, recorria Europa, on anys abans ja havien començat amb les reformes (sobretot a la Gran Bretanya, França, i els estats del centre i nord d’Europa). A Espanya, però, aquestes tímides reformes dels borbons es veieren fortament bloquejades per l’oposició dels sectors més conservadors de la societat (l’Església Catòlica, que no volia perdre el control sobre la població, i la noblesa que es negava a perdre els privilegis propis de l’Antic Règim). Continua llegint »

Avui ha tingut lloc a Madrid la manifestació anual a favor de l’autodeterminació del Sàhara Occidental convocada per la Plataforma Cívica pro-referèndum al Sàhara i per la Coordinadora Estatal d’Associacions Solidàries amb el Sàhara. Unes 10.000 persones segons els organitzadors ―unes 2.000 segons la policia― s’han manifestat amb el lema No més abandons i enganys. Sàhara lliure per tal de demanar l’autodeterminació del Sàhara Occidental i la fi de l’exili dels refugiats sahrauís, així com la intervenció del govern espanyol i de la comunitat internacional per tal que aquests fets siguen possibles. El conflicte sahrauí ja fa 31 anys que dura:
A mitjan segle XIX diversos comissaris espanyols visitaren el Sàhara Occidental sense resultats pràctics. El temor a una colonització britànica féu que en 1884-1885 una expedició espanyola prengués possessió del territori i hi fundés dues bases pesqueres. El 1900 hi foren fixades les fronteres pels governs espanyol i francès, i el 1958 el Sàhara esdevingué província espanyola. El 1974, estant pròxima la fi de la dictadura franquista i dins del corrent internacional de descolonització, el govern franquista anuncià que en els primers mesos de 1975 es portaria a terme un referèndum d’autodeterminació al Sàhara. Com a resposta, Marroc, el qual ja havia manifestat la seva intenció d’annexionar el Sàhara Occidental, sol·licità al Tribunal Internacional de Justícia de la Haia un dictamen sobre els seus drets de sobirania sobre el territori sahrauí. La sentència del Tribunal, negà a Marroc les seves pretensions sobre el Sàhara. No obstant això, el rei Hassan II, ignorant el dictamen del Tribunal Internacional, llançà a l’octubre del mateix any, la “Marxa Verda”, una invasió pacífica multitudinària de la zona occidental del Sàhara, amb el propòsit de fer fora als espanyols i ocupar el territori. El 14 de novembre de 1975, en els Acords Tripartits de Madrid, el govern de Franco entregà el Sàhara a Marroc i a Mauritània.
El 26 de febrer de 1976 Espanya abandonà el territori, després d’açò el Front Polisario proclamà la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i inicià una guerra d’alliberament contra el Marroc i Mauritània. A partir d’aquell moment al voltant de 300.000 marroquins s’han instal·lat en territori sahrauí, alhora que una gran part de la població autòctona s’ha vist obligada a fugir, la majoria als camps de refugiats de Tinduf, en ple desert, al sud d’Algèria. Els combats entre el Front Polisario i l’exèrcit marroquí es prolongaren fins al 1991 quan es signà l’alto-el-foc. A partir d’aquest moment i fins a l’actualitat s’han anant succeint els intents d’arribar a un acord entre els dos bàndols, però els interessos marroquins sobre el territori sahrauí (ric en bancs de pesca i en mines de fosfats i amb alguns jaciments petrolífers) i la passivitat de la comunitat internacional, han fet fracassar els esforços per aconseguir l’autodeterminació del Sàhara Occidental.

Aquests dies he continuat amb les meves cogitacions a propòsit del meu futur universitari. Un cop decidida la carrera que vull cursar és hora d’elegir el lloc on cursaré aquesta carrera; açò ja no està tan clar. Habitualment, per motius de comoditat i proximitat, els alumnes de Pedreguer marxen a estudiar a València (ja siga a la Universitat Politècnica de València o a la Universitat de València, és indiferent). Pràcticament totes les persones que conec i que són o han estat estudiants han cursat les seves carreres a València, però a mi no m’acaba de fer el pes anar-hi, hi ha alguna cosa que m’atreu cap a un altre lloc, que m’atreu cap a Barcelona.
Des de sempre m’ha captivat la ciutat Comtal, no sé ben bé perquè, però així és. Potser tinga alguna cosa a veure amb que de menut solia anar-hi tots els estius a passar-hi uns dies, no sé, però des de fa un cert temps que la idea d’anar a Barcelona en comptes d’anar a València m’està voltant pel cap. Hi han, però, certes qüestions que em tenen encallat: Per una banda, a Barcelona hi tinc uns oncles, per tant l’allotjament el tinc pràcticament assegurat; però, la llunyania de Barcelona em faria perdre parcialment el contacte amb Pedreguer i amb els amics d’ací, ja que no podria vindre tots els caps de setmana.
Per l’altra banda, a València no tinc pis assegurat, però estaré més prop de Pedreguer, cosa que em permetrà vindre més sovint i, a més, no perdré el contacte amb els amics ja que, segurament, ells aniran a la capital del Túria a estudiar. En cas d’anar a València a estudiar ho faria en la Universitat de València i en cas d’anar a Barcelona segurament estudiaria en la Universitat de Barcelona o en la Universitat Autònoma de Barcelona (no ho sé del cert, però em sembla que són les úniques universitats barcelonines públiques que ofereixen el títol de Llicenciat en Filologia Clàssica). Bé, encara tinc temps per decidir-me, sols espere no haver-me’n de penedir quan prenga la decisió.

Vale!!

Últimament he estat rumiant sobre el meu futur universitari i per tant, sobre el meu futur laboral i personal. La primera feina que em cridà l’atenció fou la d’arqueòleg, però la vaig descartar prompte (sembla que ja no queden massa coses per descobrir). Després em vaig interessar per estudiar la carrera d’Història i convertir-me algun dia en professor; finalment també la vaig descartar a causa de l’elevat nombre de titulats en història que hi ha, i les poques places de docent d’aquesta matèria que s’ofereixen, a més, no em feia el pes estar estudiant cinc anys de la meva vida, com a mínim, per acabar de professor d’història en un institut, ensenyant els quatre mateixos temes de sempre (el col·lapse de l’Antic Règim, la Revolució Industrial, el colonialisme, la I Guerra Mundial, la II Guerra Mundial i la Guerra Freda). Al mateix temps que la porta de la història es tancava, se n’obrí una altra: aparegué la Filologia Clàssica (o sigui, estudiar Llatí i Grec clàssic).
A partir d’aquest moment l’escena que ara us descriuré s’ha repetit diverses vegades:

―I tu, què vols estudiar? ―diu la persona interessada.
― Filologia clàssica ― li responc jo.
―Filologia clàssica?!? ―em diu sorprès/a― i això què és?
― Llatí i grec ―torne a dir jo.
― Llatí i grec?!?! ―la sorpresa es multiplica―, i això perquè?
―Ei, doncs perquè m’agrada ―li dic.
― Però, això té alguna eixida?? Acabaràs de professor! ―Diuen amb una expressió de curiositat i de lleuger espant (perquè la gent s’espanta quan li dius que vols ser professor?)
― Sí, acabaré de professor; i què passa? ―responc.
― No, no passa res, què havia de passar, molt bé, molt bé. Però no has pensat d’estudiar alguna altra cosa?? ― respon la persona interessada.
―Doncs no, a mi m’agrada eixa ―dic jo.
― [Arribat aquest punt, cada persona em diu una cosa] No guanyaràs diners sent professor ―diuen uns―, però si això són llengües mortes ―diuen altres―, i si a més d’estudiar eixa, n’estudies una altra per si no trobes cap plaça? ―proposen alguns―, etc.
― Doncs mira, els diners no són el que més m’importa ―dic als primers―, són llegües mortes?? i tu que estàs parlant?? o és que el valencià va nàixer per generació espontània, sense cap llengua mare? ―dic als segons―, no trobaré plaça?? però si cada vegada hi ha menys filòlegs clàssics, i les places es mantenen, per tant, cada vegada tinc més possibilitats de trobar-ne una ― responc als tercers.

Doncs sí, açò m’ha succeït unes quantes vegades, sembla que a la gent li costi d’entendre que vull ser professor, i si a més vull ser professor d’una llengua “morta”, doncs això ja és el súmmum. Una cosa que sí que he pensat (i que m’han recomanat diversos professors) és fer la carrera de Filologia Clàssica i alhora alguna assignatura de la d’Història (si també m’agrada perquè no l’he d’estudiar?), així, en acabar la filologia, amb 2 o 3 anys més, podria tenir també el títol d’història. És una possibilitat. Ara, però, em dedicaré a acabar el batxillerat amb al major nota possible, després ja veurem.

Valete!

Avui m’he quedat de pedra quan he vist, en les notícies d’aquest migdia, les imatges de l’agressió que sofrí un professor a mans d’un ex-alumne d’un institut de Sant Vicent del Raspeig el passat divendres. L’alumne, expulsat del centre, havia tornat per visitar-hi els amics (però, a veure, si quan estava al centre segur que tenia ganes d’anar-se’n, per què ara que havia estat expulsat volgué tornar-hi?!?). El professor agredit, en aquells moments responsable de l’ordre intern de l’institut, en assabentar-se de la presència de l’ex-alumne al centre anà a buscar-lo. Quan el trobà, el professor li exigí el paquet de tabac que l’alumne portava i li demanà d’acompanyar-lo al despatx del director. El alumne s’hi negà i començà a colpejar al professor, tirant-lo al terra i donant-li diversos cops de peu. Una alumna que en el moment dels fets estava amb l’alumne agressor, ho gravà tot amb el seu mòbil (segurament no li passà pel cap la idea d’intentar acabar amb l’agressió). La intervenció d’altres docents impedí que l’agressió continuara.
Simplement abominable.
Jo he tingut i tinc la sort d’estudiar en un centre xicotet, on tots ens coneixem i on no hi han gaires problemes de convivència. Aquest, però, és un cas aïllat. Últimament apareixen en els mitjans de comunicació, quasi diàriament, notícies d’agressions i faltes de respecte a docents, però s’està fent alguna cosa per evitar tot açò? Doncs, per no contar una mentida, sembla que sí; en alguns instituts s’està intentant evitar aquest incidents amb mesures terribles que estan convertint alguns centres educatius en centres penitenciaris, plens de càmeres i guàrdies de seguretat. No obstant això, és aquesta la solució que volem? És aquest el camí que hauríem de seguir per acabar amb la violència escolar? Jo crec que no, crec que la solució està en un altre lloc, en la família, en la educació familiar i social. Si una persona aprèn des de menut a acceptar un no com a resposta, si aprèn a acceptar l’autoritat de certes persones (perquè la gent fa cas als policies, als pilots d’avió, als capitans de vaixell, en els seus llocs de treball respectius i a un professor no se li fa cas en l’aula), si aprèn a ser un ésser “civilitzat”, aquesta persona no es comporta de manera salvatge en l’institut.
Mentre no s’aplique aquesta solució, em sembla que tot açò continuarà com fins ara o, millor dit, anirà a pitjor.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha publicat recentment el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (DOPV), un llibre de més de 900 pàgines, que recull, segons els autors, vora 80.000 entrades, de les quals dóna només la forma gràfica (ni definicions ni altres informacions d’ús) i també la pronúncia en molts casos, no pas tots. El DOPV és una obra hipòcrita i deplorable, ja que després de repetir ara i adés, amb gran insistència i èmfasi, que la seva finalitat és preservar la unitat ortogràfica i lèxica de “la llengua compartida”, en el cos del diccionari es dedica, de fet, a tot el contrari: a fer proliferar duplicitats gràfiques i formes alternatives a les ja establertes. Per exemple:
S’admet tant perruqueria com peluqueria (sense cap remissió, com tots aquells exemples que citaré); a més d’esport, esportista i esportiu ara ja podem escriure deport, deportista i deportiu; a banda d’esmorzar, almorzar; llamentar i lamentar; llògic i lògic, llegítim i legítim; lleal i lleial; llidó i lledó, llicsó i lletsó; mangrana i mangraner al costat de magrana i magraner; llangosta i llangostí al mateix nivell que llagosta i llagostí; paixarell i passerell; taburet i tamboret; roín masculí i femení (home roín, dona roín) al costat de roí-roïna (home roí, dona roïna). I l’exemple suprem: podem referir-nos a ‘jugador de tennis’ de quatre formes diferents i equivalents: tennista, tenniste, tenista o teniste. A tot això, cal afegir-hi els centenars de mots masculins acabats en -ista, que ara poden acabar també “normativament” en -iste (sindicalista o sindicaliste) o les desenes que poden escriure’s tant en -esa com en -ea (vellesa o vellea; rapidesa o rapidea). La llista encara es podria allargar. El Diccionari ortogràfic i de pronunciació és, a més, una obra greument irresponsable envers els usuaris, el model de llengua consolidat com a estàndard i la codificació unitària. Sense estudis previs, publicats i debatuts, sense tenir en compte el paper dels ensenyants, dels tècnics lingüístics i dels escriptors que s’enfronten dia a dia amb els problemes concrets de l’ús, ignorant les altres institucions de referència lingüística reconegudes oficialment (l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat de les Illes Balears), l’AVL es llança a la contrastandarització. I, a més de fer créixer i multiplicar les variants formals, dóna entrada al diccionari “normatiu” a centenars de castellanismes, dialectalismes i col·loquialismes. Entre els primers, per citar-ne sols uns quants, trobem barco, rabo, gasto, toldo, manto, nóvio, xiste, xorra, arrastrar, enterar-se, xillar o manguera, admesos amb uns criteris ocults que els usuaris tindríem el dret de conèixer.
Però fins i tot si ignorem aquestes dades i ens centrem només en la tècnica lexicogràfica, constatem que el DOPV és una obra deplorable: no presenta ni definicions ni marques de registre (col·loquial, vulgar, poètic, etc.) ni marques d’àrea temàtica (”dret”, “matemàtica”, “enginyeria”, etc.) ni d’extensió dialectal ni diacròniques (arcaismes).
No hi falten, d’altra banda, exemples d’innocència o d’ultravalencianisme sentimental (depèn de com es mire). Així, el DOPV acull xiconiu, xicotiu o miqueta, malgrat que és norma no admetre diminutius en un diccionari. A més, el DOPV s’oposa als mots considerats típicament “catalans” com per exemple meva, teva i seva (i plurals), que no tenen ni tan sols entrada, al contrari de casos anàlegs com són “hereua (o hereva)”, i “romeua o romeva”. Endavant, endarrere i enrere, batlle, rodó o xuclar remeten, respectivament, a avant, arrere, batle, redó o xuplar, i són classificades com a “entrades no recomanades” que el DOPV posa al mateix nivell que peixca respecte a pesca o aixina respecte a així. Tot açò, a més, és comprovable a la web de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua on podem trobar el DOPV online.
Ara caldria plantejar-nos algunes qüestions: Què s’ha de fer en els casos que el DOPV contradiu les normes de l’Institut d’Estudis Catalans? Aquest diccionari és “normatiu” sols per als valencianoparlants o també per als altres catalanoparlants?
Doncs bé, això és tot (per si no n’hi havia ja suficient). No sé a vosaltres, però a mi tot açò em produeix vergonya aliena, molta vergonya aliena.

Valete!

[Font: revista El Temps, núm. 1.165]

“Passejant” per YouTube m’he trobat aquest vídeo.

Què voleu?, avui m’he alçat un poc trist. Doncs això, beautiful world…

Sona el despertador, són les set del matí; “no, encara no, un poc més” pense, i em torne a dormir. Són les set i mitja, ma mare “va desperta, que ja són les set i mitja, arribaràs tard!!”, m’alce d’un bot, corrents cap a la dutxa, em dutxe ràpidament, em vist, i em menge un iogurt. Són les vuit menys quart, puge al vespino i me’n vaig cap a l’IES. Arribe a la caseta de Javier, per deixar el vespino, em renya, és massa tard. De seguida ens dirigim cap a l’IES, a peu. Després d’uns minuts hi arribem, encara no fa fred, però d’ací a un mes, o menys, ja en farà, el passeig cap a l’IES no serà tan agradable.
Sona el timbre, entrem a l’institut. Com és dilluns, a primera hora toca Història, amb Ferran. A mi m’agrada la classe d’història, gràcies a Déu, ja que supose que per a algú que no li agrade la classe no serà massa entretinguda, i a primera hora, molt menys. Passen cinquanta minuts, anem a la següent classe. Ara ens toca Història de l’art, a mi i a quatre alumnes més, la resta fan altres assignatures (d’acord amb la modalitat de batxillerat). És el primer any que fem història de l’art, i està bastant bé, així que la classe passa bastant ràpid. Després ens tornem a dividir, jo vaig a grec. A grec en som dos, i Sergi ;). Com sempre, la classe passa volant entre acusatius, nominatius, sirtakis, βαβαί…
És l’hora del pati, amb els amics, baixe a la cantina, on esmorzem i xerrem durant vint-i-cinc minuts, després tornem a les classes. Ara tenim Informàtica, enguany la cosa s’ha complicat un poc, però es pot resistir. En som pocs, uns nou i la professora. Acabem la classe, els quatre de llatí ens dirigim al departament de grec i llatí, a veure a Sergi. Tornen els acusatius, els nominatius, ara però acompanyats d’ablatius, la classe torna a passar volant.
Ara tenim un altre esplai, aquest de quinze minuts. Després anem a Castellà, on ens tornem a reunir els dinou alumnes de segon de Batxillerat. Cinquanta minuts després sortim de la classe un poc desorientats, Carmen ens ha delectat amb una de les seves lliçons mestres, indescriptibles. Ara ens dirigim a la classe d’Anglés. és la última del dia, i això es nota en els ànims de la gent. Acabem la classe entre Presents Continuous, Phrasal Verbs i altres anglosaxonades. Ja està.
Tornem caminant a la caseta de Javier, agafe el vespino i torne a casa, ja passa de les dues i mitja.

Bé, doncs açò és un dilluns a l’IES Pedreguer per a un estudiant de segon de Batxillerat humanístic durant els mesos de setembre-octubre. Què us sembla?

Aprofitant que la Casa Reial ha anunciat que els Prínceps d’Astúries esperen el naixement del seu segon fill per a principis del maig vinent, he decidit copiar un article que ja vaig publicar a l’antiga hicetnunc.tk el setze de juny de 2006. Ací va:

Ara fa poc més d’un any, el nostre benvolgut príncep d’Astúries, Felipe li diuen, va contraure matrimoni amb la nostra actualment benvolguda princesa d’Asturies, de nom Letizia. Doncs bé, amb açò s’incomplí una costum centenària, sancionada per una llei no derogada. Alguns, potser, ja sabreu de què vaig a parlar, per qui no ho sàpiga, ara m’explique.
Carles III decretà, el 1776, la Pragmàtica Sanció, que, entre d’altres coses, prohibia expressament que els reis i infants es casaren amb persones d’inferior condició (matrimonis morganàtics). Ferran VII la va modificar en algunes parts però va deixar intactes els articles que feien referència al tema dels matrimonis. Encara la Constitució de 1876 (vigent fins a 1923) deia en l’article 56: “[…] Ni el Rey ni el inmediato sucesor pueden contraer matrimonio con persona que por la ley esté excluida de la sucesión a la Corona”. Així, des de Carles III, la Pragmàtica ha patit retocs, però cap que afecte la reialesa i les grandeses d’Espanya, per tant segueix vigent, igual de vigent que és el nostre Codi Civil, que data de 1888.

Continua llegint »

Aquest passat dissabte a la nit, mentre em recuperava de la travessia a Tabarca, em vaig posar a veure la tele. Fent zapping em vaig trobar amb un curiós programa, Dolce Vita. Aquest programa és el substitut de l’anterior Salsa Rosa, del qual en conserva la lamentable temàtica. Quan jo el vaig posar, el plató s’hi podia veure un famoset de torn, envoltat pels tertulians del programa, que anaven fent-li preguntes (ara no recorde sobre què). El famoset anava esquivant els atacs dialèctics dels periodistes amb més pena que glòria i, cada vegada que perdia un assalt en la discussió, el públic aplaudia extasiat, demanant més, volien veure al famoset humiliat.
Tot açò em recordà, instintivament, l’Antiga Roma. Per una part, els periodistes em recordaren als demagogs del fòrum, els quals buscaven ficar-se la plebs a la butxaca mitjançant l’adulació, l’engany i qualsevol tipus d’estratagema que els pogués servir (més o menys com els periodistes del programa aquest, que intentaven guanyar-se el suport del públic). Per altra banda el públic em recordà la plebs romana en un espectacle de circ, demanant la mort del gladiador vençut (en aquest cas, demanant la humiliació del famoset de torn).
Instintivament em vaig posar de la banda del famoset, per solidaritat, “pobret —vaig pensar— damunt que va a la tele, i tots volen acabar amb ell”. Je je je, el que no vaig pensar fou que segurament el famoset s’hauria omplert prèviament la butxaca per permetre la humiliació. El convidat, vengué el seu honor (paraula passada de moda actualment) i la seva dignitat a canvi d’uns quants milers d’euros. Ho faríeu vosaltres? Jo, crec que no.

Doncs aquesta és la televisió que agrada ara, una nova versió de l’antic panem et circenses.