Hic et nunc

Fa un temps vaig veure una pel·lícula de la qual m’agradaria parlar-vos. Es tracta de Titus, l’adaptació cinematogràfica de l’obra The Most Lamentable Romaine Tragedie of Titus Andronicus de William Shakespeare.
Titus Andrònic, gran general de l’exèrcit romà, torna victoriós a casa després d’una llarga guerra contra els gots del nord, durant la qual ha perdut quasi tots els seus fills, amb l’excepció de quatre. Acabada la guerra, Titus, seguint el que marca la tradició, ordena l’execució del primogènit de Tamora, reina dels gots que ha estat capturada. A pesar de les súpliques de Tamora, Titus porta a terme l’execució, no per crueltat, sinó per respecte a la tradició i a la religió.
En arribar Titus a Roma, el Senat li demana que accepte convertir-se en el nou emperador, però Titus declina l’oferta i proposa que l’elegit siga Saturní (un dels dos aspirants al tron de l’Imperi abans de l’arribada de Titus), en detriment de Bassià (l’altre aspirant). Llavors Saturní decideix, en agraïment a Titus, prendre com a esposa a Lavínia (filla de Titus) i convertir-la en emperadriu. Aquesta, però, és la promesa de Bassià i els fills de Titus, amb Bassià i Lavínia decideixen fugir per evitar el matrimoni. Titus, indignat per la traïció dels seus a l’emperador Saturní, intenta impedir la seva fugida i mata a un dels seus fills, Muci. A causa d’aquests esdeveniments Saturní decideix cedir Lavínia a Bassià i prendre com a esposa i emperadriu a Tamora. Al mateix temps, l’emperador rebutja la lleialtat de Titus, pensant que ha estat l’instigador de la fugida de Lavínia i els seus germans. A partir d’ací s’iniciarà una terrible tragèdia, en la qual Tamora intentarà aconseguir la venjança per l’execució del seu fill, acabat amb Titus i la seva família. Aquests es veuran perseguits injustament i hauran de fugir de la crueltat de l’emperadriu i els seus fills.
Aquesta pel·lícula m’ha semblat una obra mestra, ja que aconsegueix transmetre a l’espectador una sensació de grandesa, elegància i de qualitat que travessa la pantalla. A més, el vestuari i els decorats han estat elegits i dissenyats amb un encert original i fascinant, ja que no s’ha emprat vestuari de l’època romana, el que s’ha fet ha estat emprar vestuari contemporani amb ambientació clàssica, i tampoc reconstruït la Roma de l’antiguitat, sinó que s’han emprat diverses ruïnes romanes (com les termes de Caracal·la, la vil·la d’Adrià, el Colosseu…) tal i com estan en l’actualitat, així com edificis d’estil clàssic (com el Palazzo della Civiltà Italiana). El guió, en canvi, ha estat adaptat al cinema conservant molt fidelment l’ànima i l’esperit de l’obra original de Shakespeare.
En resum, el film Titus és una obra mestra profundament tràgica que recomane a tots aquells aficionats al cinema, a l’antiguitat clàssica i a les obres de Shakespeare.

Seguint l’exemple de Plesiologos, Hic et nunc estrena nova adreça. A partir d’ara ja no servirà l’antiga http://www.hicetnunc.tk, sinó que haureu d’escriure http://blai.ppcc.cat per accedir a aquest blog. A més, també podreu continuar accedint-hi a través de http://blai.awardspace.com.
Aquest canvi es deu a que em sembla més fàcil recordar la nova direcció, més curta i simple, que recordar les anteriors i a que el servei ofert per dot.tk era bastant deficient (la velocitat de càrrega del blog era excessivament alta). El traspàs ha estat possible gràcies al servei gratuït de readreçament web PPCC.cat.

Valete!

Avui hem començat amb el barroc en classe d’Història de l’Art, dins d’aquest període trobem un dels meus pintors favorits de tota la història de la pintura, es tracta de Johannes Vermeer.
Nascut el 1632 a Delft, una ciutat holandesa d’uns 15.000 habitants, fou el segon i últim fill d’un matrimoni de classe mitjana que regentava una fonda. El pare, a més, era fabricant de caffa, una espècie de setí, i posseïa l’autorització per a comprar i vendre quadres. El jove Jan (Jan és diminutiu de Johannes), optà per la pintura i, com marcaven les lleis comercials holandeses, hagué de superar un període d’aprenentatge de sis anys en el taller d’algun mestre. Acabat el període, el pintor tenia 21 anys, fou admès al gremi de Sant Lluc, el dels pintors i artesans, i pogué signar les seves obres.
En aquest mateix any es casà amb Catharina Bolnes, filla d’una família acomodada. Fou un casament segurament, per amor, i la mare de la núvia, Maria Thins, acceptà l’enllaç a contracor, ja que Jan era socialment inferior i, a més, era protestant. No està massa clar si Vermeer es convertí al catolicisme, encara que, després del casament, ell i la seva esposa es traslladaren a l’anomenat “barri papista”, cosa que tancà a Vermeer algunes portes.
Holanda estava en ple auge econòmic, era l’època daurada de la pintura de gènere, en la qual els burgesos esperaven contemplar les comoditats i els luxes dels seus domicilis. Vermeer continuà amb les mateixes temàtiques que els seus coetanis, però elevà allò quotidià a la categoria de sublim. Els seus protagonistes irradiaven una dignitat i un misteri mai vistos, els seus espais responien a una detallada planificació, les textures semblaven reals. és necessari observar un vermeer a pocs centímetres per adonar-se’n del perquè de la il·lusió de la realitat: cada superfície és el fruit de centenars d’acurades pinzellades.
El talent de Vermeer li fou reconegut ja en vida, cosa que demostra el fet que ocupà grans càrrecs en el gremi de pintors. No obstant això, l’artista tenia un problema: l’execució de cadascuna de les seves obres requeria una enorme quantitat de temps. Els experts creuen que no pintà molts més dels 35 quadres que avui en dia es coneixen, quan el catàleg de qualsevol pintor de l’època incloïa centenars d’obres. Els vermeers eren, quasi amb total seguretat, obres de preu elevat, que pocs estaven disposats a pagar. Es creu que el principal client de Vermeer fou un cerveser milionari anomenat Pieter van Ruijven, amb qui Jan mantingué una estreta relació.
Johannes i Catharina foren un matrimoni feliç, però sempre necessitat de diners. Tenien onze boques a alimentar i l’escassa producció del pitor no proporcionava ingressos suficients. A causa d’açò hagueren de recórrer, en més d’una ocasió als préstecs. El 1672 es trencà aquell fràgil equilibri, els francesos envaïren Holanda, esclatant una guerra de cinc anys que féu caure el país en una important crisi econòmica. Comprar quadres no figurava entres les prioritats de ningú i el pintor caigué en la desesperació “Entrà en un desànim tal que en un dia o dia i mig passà d’estar sa a estar mort”, escrigué la seva esposa. El 15 de desembre del 1675 Johannes Vermeer era soterrat als 45 anys d’edat. La seva esposa envià cartes de súplica als creditors, finalment es declarà en fallida i ella i els seus fills sobrevisqueren gràcies a l’ajuda de sa mare, Maria Thins.

Ací us deixe un enllaç on podreu trobat totes les obres de Vermeer fotografiades i comentades (en anglés).

Aquesta vesprada he vist una pel·lícula que m’ha semblat interessant, es tracta d’El vent que agita l’ordi (The wind that shakes the barley), guanyadora de la Palma d’Or del Festival de Cannes del 2006. Aquest film del director britànic Ken Loach està ambientat en la Guerra d’Independència Irlandesa (1919-1921) i la subsegüent Guerra Civil Irlandesa (1922-1923).
Damien és un jove estudiant de medicina irlandés que està a punt de viatjar a Londres per continuar allí els seus estudis; Teddy, el seu germà, és un membre actiu de l’Exèrcit Republicà Irlandés (IRA). Després d’ésser testimoni d’un dels actes diaris de violència i repressió perpetrats pels Black and Tans (l’exèrcit britànic d’ocupació), Damien decideix quedar-se a Irlanda i entrar a formar part de l’IRA, per tal de lluitar, en una guerra de guerrilles, contra les forces d’ocupació britàniques.
El 1921, amb la signatura del Tractat anglo-irlandés i la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda (el qual, a pesar del seu nom, continuava estant supeditat, en màxima instància, a l’Imperi britànic), Teddy, entra a formar part de l’Exèrcit de l’Estat Lliure, partidari del Tractat, mentre que es nega a acceptar l’Acord. Llavors s’iniciarà una lluita entre amics, entre familiars, entre els propis irlandesos que abans havien lluitat units contra els britànics.
La pel·lícula recrea durament la repressió exercida per l’exèrcit britànic durant la seva ocupació, així com els també terribles crims de la resistència republicana irlandesa. També ens mostra molt encertadament l’ambient de pobresa i misèria de la Irlanda de principis de segle XX. El defecte més important de la pel·lícula és, potser, el seu marcat maniqueisme que divideix radicalment el film en bons (els republicans irlandesos) i dolents (primer els anglesos, després els irlandesos pro-Tractat).
A pesar d’açò, podem dir que es tracta d’una molt interessant pel·lícula que pot resultar útil a tots aquells que vulguen ampliar els seus coneixements sobre Irlanda i la seva turbulenta història.

Aquests dies he pogut observar a la televisió un anunci que m’ha fet pensar. Es tracta de l’espot del centre comercial barceloní Illa Diagonal, en el qual ens mostren com realment, tota la gent que veiem en aquest centre comercial no són més que actors amb l’únic objectiu de fer-nos creure que som un client més de tots els que hi ha en el centre, quan en realitat (segons l’anunci) tot està muntat pensant en cadascú de nosaltres (individualment, o siga pensant en mi, en tu, en ella…). Aquest fet pot ésser vist de forma positiva: jo sóc el centre d’atenció, per tant, tota la resta de gent està per complir els meus desitjos; o de forma negativa, que és com jo ho veig.
Aquest anunci em recorda precisament una pel·lícula, El show de Tuman, i un llibre, 1984 de George Orwell. Aquestes dues obres es caracteritzen per mostrar-nos un exemple de control, un control social i inclús, massiu. En el cas de El show de Truman es tracta del control de la majoria sobre una minoria, sobre un individu, el pobre Truman. En canvi, en 1984 es tracta del control de la minoria sobre la majoria, sobre tota una societat, sobre tota la humanitat. El primer es basa en l’engany, el miratge, la caverna de Plató portada a la televisió i convertida en “el plató de Plató”, però sense cap camí per sortir-se’n i sense cap filòsof per ajudar-nos a escapar. El segon, en canvi, es basa en el control mental, un control perfectament visible i detectable, però del qual ningú pot escapar.
En aquest anunci intenten convèncer-nos de els avantatges de ser el centre de tot, l’estrella d’una brillant farsa que ens obliguen a representar i que té com a objectiu trobar altres protagonistes per a altres farses, fins que al final, tot siga una gran farsa, i per tant, deixe de ser farsa, passant a ser la “realitat”. Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.

Seguint el consell de Sergi us deixe aquest graciós vídeo, que dedique a Francesc, a qui segur que li agradarà, sobre els inconvenients de ser seguidor del nacionalsocialisme. El vídeo està en alemany, però el més important són les imatges, així que no us preocupeu. Ací el teniu:

Ahir es va celebrar a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat d’Alacant la fase provincial del Certamen Ciceronianum. Eixirem de Pedreguer cap a les 14h i, després d’un ràpid viatge en R5, arribarem a Alacant al voltant de les 15h, només arribar anàrem a informar-nos sobre la situació de la Facultat i, a continuació, anàrem a buscar un lloc per dinar. Després de menjar en un dels restaurants/cafeteria de la Universitat ens dirigirem cap a la Facultat per esperar allí fins l’hora de la prova. Passades les 16h, el nombrós grup de participants (érem set), iniciàrem l’examen. El text que haguérem de traduir i comentar fou el següent:

Duo enim genera divinandi esse dicebas, unum artificiosum, alterum naturale; artificiosum constare partim ex coniectura, partim ex observatione diuturna; naturale, quod animus adriperet aut exciperet extrinsecus ex divinitate, unde omnes animos haustos aut acceptos aut libatos haberemus. Artificiosa divinationis illa fere genera ponebas: extispicum eorumque qui ex fulgoribus ostentisque praedicerent, tum augurum eorumque qui signis aut ominibus uterentur, omneque genus coniecturale in hoc fere genere ponebas. Illud autem naturale aut concitatione mentis edi et quasi fundi videbatur aut animo per somnum sensibus et curis vacuo provideri. Duxisti autem divinationem omnem a tribus rebus, a deo, a fato, a natura. Sed tamen cum explicare nihil posses, pugnasti commenticiorum exemplorum mirifica copia. De quo primum hoc libet dicere: hoc ego philosophi non esse arbitror, testibus uti qui aut casu veri aut malitia falsi fictique esse possunt; argumentis et rationibus oportet quare quidque ita sit docere, non eventis, iis praesertim quibus mihi liceat non credere.

Després de quasi quatre hores de patiment i agonia, i després de fer una traducció desastrosa i un comentari poc encertat, vaig eixir de l’aula i tornàrem a Pedreguer.
Veient text des de la distància, sense la pressió del moment, em sembla que haguera pogut fer-ho un poc millor, però els nervis i la conjuntura del moment em van jugar una mala passada, la pròxima vegada serà.
Bé, per últim sols em queda donar les gràcies a Sergi, per acompanyar-me i fer-me de cicerone en el camí que m’ha portat fins a la prova, i a tots aquells que m’han animat a participar-hi i a fer-ho el millor possible.

Valete!

Com ja us vaig dir ahir, els alumnes de segon de batxillerat de l’IES Pedreguer hem anat avui a visitar la Universitat de València. El dia ha anat més o menys així:
Al voltant de les vuit del matí hem eixit de Pedreguer, direcció València, i després d’aproximadament dues hores de viatge (ens hem trobat retencions en l’autopista), hem arribat a la capital del Túria. Un cop allí ens hem distribuït segons la nostra destinació: primer hem deixat un grup al campus de Burjassot, a continuació ens hem dirigit a Blasco Ibáñez on hem baixat un altre grup, i la resta s’han dirigit al campus dels Tarongers i a l’escola de Magisteri “Ausiàs March”.
Ràpidament, el nombrós grup de futurs filòlegs (érem dos, més un espontani) hem entrat a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, on ens han indicat el camí per arribar al saló de graus Enric Valor, on s’estanva impartint una petita conferència de benvinguda. A causa de les retencions abans citades, només entrar al saló de graus, s’ha acabat la xerrada i ha arribat l’hora d’esmorzar. A les 11, després d’haver-nos menjat uns entrepans asseguts en un dels pocs banquets que hi havia lliures a l’exterior de la Facultat, ens han repartit en grups i, una alumna de tercer de filologia catalana ens ha fet de guia per la Facultat. Ens ha explicat el funcionament bàsic de la Facultat i ens ha fet un petit recorregut per quatre de les set plantes de l’edifici, mostrant-nos aules, departaments… Finalment ens ha acompanyat fins a l’Aulari V on ens han mostrat les instal·lacions del Taller d’Audiovisuals (dirigit, bàsicament, als futurs estudiants de periodisme i comunicació audiovisual). Un cop acabada la visita ens ha recollit l’autobús i hem tornat a Pedreguer.
La impressió que m’ha donat la Facultat ha estat bona, encara que m’ha semblat tot un poc descuidat i antiquat i, a més, el fet que la Facultat estiga al centre de la ciutat no m’ha fa massa gràcia. No obstant això, he pogut copsar l’amabilitat de la gent, i el bon ambient de treball i de convivència que es respira en l’edifici.

Aquest divendres tindrà lloc, a la Universitat d’Alacant, la fase provincial del Certamen Ciceronianum 06-07 en la qual tindré l’honor de participar (encara que no crec que n’isca molt ben parat). La prova tindrà una duració de quatre hores i constarà d’un text de Ciceró en llatí per traduir i comentar. Per tal que pugueu copsar qui fou Ciceró ací us deixe un breu resum de la seva vida.

Marc Tul·li Ciceró nasqué en el municipi d’Arpinum (al Laci) l’any 106 aC. Provenia d’una família distingida de la classe dels cavallers, però de la qual era el primer en cursar la carrera política. El seu pare, conscient de les dots del seu fill, li procurà una educació esmerada, amb tots els requisits indispensables per a convertir Ciceró en un jove romà de les altes classes. El jove Ciceró freqüentà, durant els seus estudis, les figures més importants de la política romana del moment i, des del primer instant, demostrà aptituds literàries excepcionals; no obstant això, es veié obligat a abordar la carrera política. A causa de la seva condició d’homo nouus (home nou) hagué de decidir entre la via militar i la via de l’eloqüència per arribar al lloc més alt de la política romana. Ciceró es decidí per l’eloqüència i, després d’haver rebut les ensenyances dels millors mestres de Grècia i Roma, inicià la seva carrera en el fòrum defensant causes cada vegada més importants i enfrontant-se als millors oradors de l’època. Paral·lelament inicià la seva ascensió política, el cursus honorum: fou qüestor a Sicília l’any 75 aC, l’any 70 aC fou elegit edil curul per a l’any següent. En aquest mateix any obtingué un triomf importantíssim en un procés polític contra Verres, ex governador de Sicília, en el qual s’enfrontà a Hortensi, el major orador del moment. A partir d’aquell moment ja no tingué cap obstacle en la seva carrera: fou pretor el 66 aC i el 63 aC un dels dos cònsols electes.
Com a tal s’hagué d’enfrontar a un greu perill que amenaçà la subsistència del mateix Estat romà: la conjuració de Catilina. Amb energia i habilitat féu front a aquesta amenaça, els culpables foren desemmascarats i executats. Llavors fou anomenat pel Senat de “pare de la pàtria”, i semblava que no res eclipsaria el seu enorme prestigi.
Però eren temps de canvi i el poder ja no estava en el Senat i els magistrats electes, sinó en l’exèrcit. Ciceró, es resistia a reconèixer que tot el seu afany havia estat en va i no volgué adherir- se a la política del primer triumvirat format per Cèsar, Pompeu i Cras. Aquests es venjaren deixant-lo a mercè dels seus enemics, que aconseguiren desterrar-lo l’any 56, acusat d’haver condemnat a mort il·legalment ciutadans romans durant la conjuració de Catilina.
Quan tornà de l’exili, un any i mig més tard, Ciceró decidí no oposar-se a allò inevitable. Les seves intervencions polítiques foren cada vegada més escasses, al mateix temps que augmentà la seva activitat literària. En la guerra civil entre Cèsar i Pompeu, es declarà partidari del segon, encara que amb poc entusiasme. Derrotat Pompeu, Ciceró s’acollí a la generositat de Cèsar, el qual el perdonà. Durant el govern del dictador s’allunya per complet dels assumptes públics. L’assassinat de Cèsar significà la tornada de Ciceró als escenaris polítics. Amb una energia increïble intentà restablir l’antiga república, enfrontant-se acarnissadament amb Marc Antoni; els seus esforços no obtingueren bon resultat i el 7 de desembre de l’any 43 aC fou assassinat per ordre de Marc Antoni.

PS: Demà, els alumnes de segon de batxillerat de l’IES Pedreguer, anem de visita a la Universitat de València; ja us ho contaré tot quan tornem.

Corre l’any 45 dC i els centurions Gai Macre i Quint Licini Catus es troben a Roma, ociosos, sense un sesterci i esperant el desenllaç d’una investigació per assassinat en la qual s’han vist involucrats. Llavors són cridats a palau, on Narcís, un dels lliberts més influents al servei de l’emperador Claudi, els encarregarà una missió de la qual dependrà el futur de l’Imperi.
Els pirates del mar Adriàtic s’estan convertint en alguna cosa més que una petita espina clavada al peu dels legionaris romans, i la captura de tres embarcacions que portaven a bord documents de vital importància per a l’Imperi ha fet reaccionar l’emperador. A desgrat seu, Macre i Catus han estat els elegits per a intentar descobrir, amb la màxima discreció possible, on es troben les naus capturades i els documents secrets. A més a més, hauran de realitzar aquesta difícil tasca sota les ordres del seu íntim enemic Vitel·li, que prioritzarà el seus interessos al futur de l’Imperi. Els dos centurions s’enfrontaran a nombroses aventures en les quals hauran d’emprar tot el seu enginy i les seves capacitats militars.
Simon Scarrow torna a l’atac amb la sisena entrega de la seva saga sobre les legions romanes en temps de l’emperador Claudi, però ho fa canviat el marc geogràfic, ja que si fins ara les aventures s’havien desenvolupat a l’illa de Britània, en aquesta entrega l’acció es trasllada al mediterrani central, concretament a les costes d’Il·líria. A pesar d’aquest canvi, el llibre manté els ingredients de les novel·les anteriors: emoció, misteri, bon humor i sobretot batalles i més batalles.
Aquest llibre no decebrà als aficionats a la novel·la històrica i d’aventures. Està editat per Edhasa en castellà.